Col·laboració en el llibre El sofà blau. Migdiades amb el Joan Prat. Tarragona, Dafits, 2012

Joan Prat Carós va arribar a l’Institut de Girona (només n’hi havia un aleshores) després de deixar l’Escolania de Montserrat. Vivia a Celrà amb la seva família en una casa a tocar el bosc, no gaire lluny del cementiri i de l’escola l’Aulet. Portava, segur, un bagatge diferent del que havíem anat fent a empentes i rodolons tota la colla de l’institut. Traspuava simpatia, bon humor, alegria, un punt d’ingenuïtat i no sé si la sorpresa de trobar-se de cop en un món radicalment diferent del que havia conegut i viscut en els seus anys de l’Escolania. Va trobar un camí, un pont, entre Montserrat i Girona a l’escoltisme que, en aquells anys, bevia de les fonts de la litúrgia, de l’estètica i de l’ètica montserratines. L’Institut, per als de lletres, era un refugi recòndit en un dels replans de la torre de l’observatori meteorològic, on un vitalista professor de grec feia l’impossible per parlar-nos de la vida i no haver-nos d’ensenyar grec. Imagino ara, sense que em pugui refiar gaire de la memòria, un Joan Prat ros i d’ulls blaus, d’un aire angelical, xiulant, com a la fotografia, l’alegria de viure una adolescència lliure en contacte amb la natura i disposat a exaltar la bellesa dels paisatges que vivíem.

La proximitat del poble el mantenia amb un peu a Celrà i un peu a Girona i crec endevinar que era a Celrà on se sentia de veritat lliure i feliç, desconnectat d’una realitat urbana i social que, pels temps que corrien, era encotillada i asfixiant.

Quan vam acabar el preuniversitari vam enfilar tots el camí de Barcelona i de la Universitat, es van desfer els lligams amb l’escoltisme, cadascú va triar els seus propis camins i mentre ell es decantava per l’antropologia, jo em decantava primer per la història i al cap d’un temps més iniciava un llarg recorregut per la política.

Des dels ja llunyans darrers setanta vaig perdre el contacte amb en Joan, que vaig recuperar circumstancialment quan m’arribaven notícies indirectes de la seva progressió acadèmica i de les seves publicacions.

Fins que un dia vaig anar a Tarragona a fer una classe en el màster que desenvolupava el professor Antoni Batista. En el recorregut pels passadissos de la facultat, la meva mirada encuriosida es va anar a clavar a la porta d’un despatx, on deia amb totes les lletres amb totes les lletres Joan Prat Carós. M’hi vaig atansar amb un cert automatisme cridat per la força de l’evocació del nom. Una nota manuscrita indicava que el professor Prat estava uns mesos allunyat del despatx per raó d’una etapa de descans merescut, que el sistema universitari ara està en disposició de reconèixer. La nota donava detalls de com contactar el professor i un telèfon mòbil. El vaig trucar, hi vaig posar un to solemne i greu, que no va pas impedir que en Joan Prat, amb un punt de sorpresa, em reconegués a la primera de canvi. Havien passat tres dècades com a mínim, però en un instant vam refer els ponts d’una història gironina que ara completem en aquest moment enigmàtic i de dubte que hauria de venir acompanyat de l’alegria jubilar. No sé, però, si l’allargament de l’esperança de vida i les noves condicions endurides de l’economia no plantegen un dubte molt obert sobre què farà el professor Prat Carós en el terç de la vida que li queda ara que, pel cap baix, ha consumit els dos primers terços.

Potser li quedi temps per deixar-se anar una mica i asseure’s plaent als bancs de la basílica i escoltar recollidament les vespres, fent que s’escolin per la memòria els records adolescents que després en el seu laboratori particular dissecarà minuciosament amb tècnica antropològica fins a interpretar la seva pròpia vida en el marc de les seves aportacions.

Constatarem plegats que les boires del temps es fan més denses pels temps més recents, mentre que per a etapes més reculades la memòria és viva i clara, els contorns més nítids, els records més vius, i que la convenció del temps que els humans hem decidit aplicar a l’espai que consumeixen les nostres vides s’apilona i escurça com més ens acostem als temps més recents. Fins que els Nadals se’ns apilonen, tanquem un cicle quan ja intuïm el següent i en plenes calorades de l’estiu ens arriba un punt d’esgarrifança quan en una cantonada urbana ens sacseja de cop el primer anunci de la loteria de Nadal.

I tornarem un dia a l’Institut, ara petrificat en Museu d’Història,  i a les sales intactes de l’observatori ressonaran les sonores riallades del professor de grec que lluny d’assabentar-nos dels secrets lingüístics que tocaven, ens revifarà els mites i els paisatges homèrics en un nou i sempre inacabat “Viatge a Ítaca”, metàfora exacta de la vida que allarguem tant com podem en una travessia que si poguéssim deixaríem a la deriva incerta del desig de no arribar mai a port.

Després, als boscos de Celrà reposarem tranquils anant a buscar molsa i entretenint-nos en els plecs turmentats de la pell bonyeguda del suro més antic de la rodalia que ja fa un cert temps que ningú no pela, perquè no sembla que ara surtin a compte els jornals que s’hi han d’esmerçar en temps de plàstics insostenibles. I llegirem la poesia del cosí poeta que ens acosta als paisatges més entranyables de la nostra geografia d’infantesa.