El Punt

Després del debat de política general (l’anomenat “Debate sobre el estado de la nación”) la parella Artur Mas – Josep A. Duran Lleida van dedicar-se amb contumàcia a desacreditar Pasqual Maragall argumentant que José Luis Rodríguez Zapatero havia dit que no votaria un nou Estatut per a Catalunya.

 Vaig voler escoltar diverses vegades el tall de veu del debat per trobar el punt en què s’agafaven Mas i Duran. I vaig arribar a la conclusió que un i altre havien acordat distorsionar la realitat, construir una falsedat i amb una falsedat mentir convenientment a la ciutadania amb l’argument que la dependència de Pasqual Maragall del PSOE faria inviable qualsevol procés d’aprofundiment de l’autogovern.

 Resulta que amb una total claredat José L. Rodríguez Zapatero s’havia limitat a dir que el PSOE no avalaria l’Estatut proposat per Artur Mas, aliat del Partit Popular a Catalunya i a Espanya. Afirmo aquesta aliança perquè l’han reiterada aquests darrers dies els màxims dirigents del PPC i perquè malgrat que CiU la nega, ningú no es pot escapar del fet que CiU ha votat totes les investidures i tots els pressupostos de José Mª Aznar. Fins i tot ara mateix, en plena escenificació del distanciament CiU ha posat a disposició del PP els seus vots per fer president del Senat el Sr. Juan José Lucas.

 Des del PSC hem replicat que volem un Estatut de tots i per a tots, i que el PSOE a Madrid votarà l’Estatut que sorgeixi de l’acord de les forces polítiques catalanes en el Parlament de Catalunya, un cop sigui presentat a les Corts Generals.

 Ara resulta, però, que José Mª Aznar ataca frontalment José Luis Rodríguez Zapatero amb l’argument que l’Estatut que propugna Pasqual Maragall és un perill i és inacceptable. Aznar, en plena eufòria hispanista i atlantista, s’ha permès fins i tot ridiculitzar la Corona d’Aragó amb la mateixa frivolitat que ha utilitzat per carregar-se els localismes. La situació esdevé si més no curiosa. Dos socis sòlids es distancien per interessos electorals. En aquest procés de distanciament els uneix cada cop més la seva animadversió política i personal a Pasqual Maragall fins al punt que uns i altres, i amb arguments contraposats, el fan el blanc dels seus atacs. Fins ara, doncs, units en una coalició d’interessos i a partir d’ara units contra Pasqual Maragall.

 Amb una particularitat molt interessant. Els arguments contraris es neutralitzen entre si i per una afirmació excloent fan bo Maragall, atorguen carta de naturalesa i credibilitat a la proposta de reformar l’Estatut que volem impulsar els Socialistes de Catalunya, i avalen que els intents de descrèdit des d’arguments tan oposats s’engrunin i enfonsin en el descrèdit que pretenen sembrar.

 En definitiva. Si Mas ataca Maragall perquè diu que Zapatero no vol l’Estatut, i Aznar ataca Zapatero perquè diu que Maragall amb l’Estatut es passa, no serà que la proposta de Pasqual Maragall fa més por, té més pes, i té més credibilitat que les altres?

 M’avorreix aquest joc superficial i primari, m’irrita la falsedat, i la tergiversació, m’indigna que estem perdent el temps i entenc el cansament d’aquells que creuen que per aquest camí no anem enlloc. Estic convençut que hem de superar aquesta etapa fonamentada en el joc dels disbarats, de les desqualificacions, dels insults, del tot s’hi val si el fi s’ho mereix.

 Els Socialistes potser ens podem equivocar, i ho hem de reconèixer. Però els Socialistes som la garantia per a sortir d’aquest cul de sac impresentable que perverteix la democràcia i desacredita la política.

Ha arribat l’hora d’una regeneració profunda, d’un canvi intens per tal d’enfocar les coses amb seguretat, confiança, transparència i ambició. I Pasqual Maragall és la garantia d’un canvi que ell assegura íntegrament, més que ningú altre.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.