Factor F – Butlletí del PSC de Figueres, núm. 2. primavera 2008

Sovint apareix a l’horitzó l’anunci imminent de moltes infraestructures a l’Empordà. M’adono que en més d’una ocasió les notícies al voltant d’aquest gran esforç inversor són viscudes negativament i presentades més com un obstacle que com una oportunitat. Vull subratllar en aquest mitjà el caràcter positiu, necessari, oportú d’aquesta onada inversora llargament reclamada per molts agents econòmics i socials. La paradoxa és aquesta: constatem els dèficits, reclamem les inversions i anunciem grans desastres quan arriben.

Però l’Empordà i la ciutat de Figueres es troben en una cruïlla decisiva amb grans oportunitats de cara al futur i amb la possibilitat d’emprendre una acció concertada, on els valors simbòlics, artístics, ambientals i paisatgístics, tota una lectura culta de l’Empordà, poden esdevenir el motor d’un canvi racional i equilibrat que asseguri la continuïtat i la reproducció d’aquests valors i, alhora, garanteixi la qualitat de vida dels ciutadans i en millori la qualitat dels serveis públics.

Avui ja estan definits els eixos principals i els espais que s’han de preservar. Del conjunt de l’Albera, la serra de Rodes, l’eix cultural Sant Pere de Roda-Sant Quirze, el massís Salines-Bassegoda, els aiguamolls de l’Empordà. Les rutes de l’exili han esdevingut també els camins d’una nova permeabilitat i d’una nova confraternització catalana, el Museu i els tres espais dalinians han esdevingut un referent i un atractiu universal. I el conjunt de les poblacions de mar, en un rosari inigualable, ens proposen un camí lent cap a la regeneració de la seva oferta turística.

Però l’Empordà no és a Catalunya l’últim racó, sinó la porta d’entrada, el corredor bàsic, el nervi de la dimensió europea de la nostra nació. El coll del Portús ha esdevingut per determini de la geografia i de la història, l’accés principal per franquejar la barrera del Pirineu. Una barrera que ha esdevingut més dràstica a la societat motoritzada de la segona meitat del segle xx que a la societat anterior, que havia fet de la gran serralada una autèntica esponja d’intercanvi.

Aquest corredor marca el destí i l’oportunitat de la ciutat de Figueres. La confluència dels corredors de l’N-II, de l’AP7, del tren d’ample ibèric fins a Portbou i Cervera, i del tren d’alta velocitat pel túnel Figueres-Perpinyà. Una solució intel·ligent d’aquest nus posarà Figueres en el mapa del segle xxi i atorgarà a la capital empordanesa un paper central sempre reivindicat.

Estic convençut que la clau d’aquest esdevenidor ve donada per la decisió, sempre perseguida amb tenacitat per l’Ajuntament de Figueres i assolida en el darrer mandat de l’alcalde Armangué, de tenir una estació intermodal lligada a una parada del tren d’alta velocitat. Aquesta és la clau de moltes coses i em sembla un fet transcendent. Amb la decisió de concentrar per l’oest totes les infraestructures ferroviàries, Figueres feia una opció valenta però clara: apostava per ser la única ciutat catalana no capital (amb l’excepció potser del Prat, per raons òbvies) que tindria una estació del TGV. La clau de l’èxit s’ha d’anar a buscar en la compactació en un mateix lloc de totes les infraestructures ferroviàries. Si no fos així, Figueres arriscaria del tot la seva aposta per una estació del TGV. Aquesta és la intel·ligència de la proposta: Figueres aposta per eliminar una barrera històrica, secular, la via i el pas a nivell de la carretera de Roses, es disposa a redefinir el seu creixement a llevant sense la cotilla del tren i amb un bon aprofitament per a un urbanisme avançat dels espais alliberats, i es decanta per concentrar a l’oest un corredor i un paquet d’equipaments que en reforçaran la capitalitat.

Les decisions fa molt temps que són preses i van ser assumides amb la complicitat i la corresponsabilitat de moltes forces polítiques. La política no es pot definir sense les seves arrels, i les utopies es construeixen sobre la realitat de les decisions preses. Ara és l’hora de sumar esforços i no és l’hora de dividir ni de dubtar. El dubte és letal i destructiu, la valentia d’assumir les decisions ja preses és la millor aposta de futur.