Diari de Girona 

El Sr. Florit va ser director de l’Institut de Girona durant divuit anys, fins el curs 1959-60. Li dèiem “el dire”. En Boni, en Paco i en Vicente eren els bidells d’aquell Institut. La secretaria sempre rígidament controlada pel Sr. Gener era garantida amb l’eficacíssim treball administratiu de la Florentina Barceló.  La Sala de professors a tocar de secretaria constituïa un sancta santorum poc més que inaccessible en un institut que tot i una clara tradició laica tenia director espiritual (Mn. Eduard Puigbert).

La “prepa” (preparatòria) era atesa per la Carmen Barceló a l’aula del fons nord de la sala de ciències i l’ingrés tenia en el Sr. Santiago Echevarría un ensenyant preparat i exigent per assolir els mínims indispensables en els “quebrados” el “dictado” i algunes operacions d’aritmètica elemental. La geografia de mapa amb “puntero” era l’aprenentatge estelar.

L’Institut tenia una llarga tradició d’excel·lents catedràtics i en el meu institut encara ressonaven els noms del Sr. Gassiot, del Sr. García López i la Sra. Carmen Pleyan, i de la Srta. Fustagueras.

El claustre de la meva època (fins l’any 65) estava integrat per personatges tan coneguts com Joaquim Florit, Santiago Sobrequés, Josep Gener, el Sr. Feliu, la Srta. C. Mariné, el Sr. Lluís Batlle, el Sr. Enric Mirambell, Madame Sanner, el Sr. Folch, el Sr. Turón, Mn. Fors, Mn. Fuentes, Mn. Calzada, Mn. Costanegra, El Sr. M. Golobardes, l’inefable Mn. Tomàs Noguer amb la seva terrible llibreta negra, el Sr. Estrach, la Maria Panella, la Sr. Goicoechea de dibuix, i un grup ampli de noves incorporacions com el Sr. Ignasi Bonnin, el Sr. Jordi Colàs, el Sr. Sirvent, el Sr. Varela, el Sr. Fermín de Urmeneta, la Srta. Rocha, la Rosina Lajo… I em deixo encara una llista llarga de professors de gimnàstica i de FEN (formación del espíritu nacional) com el Sr. Blanco o el Sr. Hernández, i alguns noms que segur que ara no em venen al cap.

Era com tothom es pot imaginar i molts gironins recorden, un conjunt heterogeni i especial ple d’aportacions valuosíssimes, velles i noves, i alguna incrustació pintoresca. Però l’Institut, com vaig explicar en el llibre del seu 150è aniversari, va ser una escola de llibertat i d’igualtat i un bon laboratori d’integració social.

El Sr. Florit era el catedràtic de llatí, però era molt més que això. Tenia una imatge d’una gran personalitat, bona planta, americanes creuades i un sentit del rigor i de la moral exigent i pràctica. Mentre va viure a Girona, abans del seu trasllat a Barcelona, vivia amb la seva família al darrer pis de la casa de la parròquia del Carme, o del Bisbat, ben fonamentada en els carreus romans, la porta Rufina i el parament medieval que la revesteix a tocar la plaça de Sant Domènec. Pujava moltes escales, però ací tenia horitzons amplis i els millors volums de la ciutat medieval (convent i muralla).

L’exigència del Sr. Florit s’expressava, davant de la passivitat o el desinterès dels alumnes, amb contundència verbal i alimentària. “Melón más que melón”, “no sabes lo que les cuesta a tus padres ganarse los garbanzos”. Procurava, sovint amb excursos morals, aquesta sacsejada de consciència: en un món difícil, fet de privacions i on la gent ha de fer grans esforços per tirar endavant, els estudiants no poden ignorar aquest context i han de correspondre a la família i la societat amb un esforç equivalent per tal d’esdevenir persones de profit.

Aquesta és la meva imatge del Sr. Florit, que és amb tota seguretat molt parcial i que deixa de banda aspectes de la seva vida ciutadana i de les seves preocupacions extraacadèmiques i culturals que no conec tant.

Però tot i les meves limitacions penso que el Sr. Florit formar part d’una època de l’Institut definitivament desapareguda.

No n’he parlat com un exercici de nostàlgia. Ho he fet perquè he cregut que ens calen més testimonis i més records d’aquesta època per part d’exalumnes i dels pocs excompanys que quedin per tal de completar el quadre d’una època especial i rellevant de l’ensenyament a Girona. I ho he fet com a testimoni d’homenatge i agraïment.

 PS. Avui fa 23 anys que vaig prendre possessió per primera vegada com alcalde de Girona. Guardo d’aquesta època un record inesborrable i vull expressar tots els meus sentiments de gratitud a tots els gironins i gironines per la seva confiança i la seva amistat. Ara penso el futur i miro el futur amb il·lusió i esperança, continuo treballant incansablement i gaudeixo com mai de Girona.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 171-173)