Diari de Girona

Girona ha suscitat des de fa molts anys l’interès dels escriptors. En alguna ocasió hem pogut dir que havia esdevingut una ciutat de novel·la. Passem per alt la literatura religiosa dels escriptors medievals, la recerca històrica i erudita dels religiosos de la ciutat o dels que la visitaven, i la literatura de viatges. Situem-nos a les acaballes del segle XIX i en les primeres dècades del segle XX per trobar un autèntic desvetllament literari que féu de la ciutat, dels seus murs, dels seus paisatges, dels seus monuments i de la seva geografia social objecte de l’ atenció literària de joves autors inconformistes insatisfets ja amb l’estret marge que els atorgava la Revista de Gerona i el Certamen de la Asociación Literaria de Gerona, i que se sentien clarament interpel·lats i moguts pels corrents literaris que venien de la ciutat de Barcelona amb força. Amb aquests auspicis van promoure els Jocs Florals de la ciutat. No descobrirem res si recordem ara el pes i el valor de les aportacions literàries fetes en relació a Girona per Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Xavier Montsalvatge, Joaquim Pla, Joaquim Ruyra, Joan Badia, amb un predomini de la novel•la i de la poesia. Més endavant d’altres aportacions adquiriren una rellevància singular i específica, com és ara el cas, a títol d’exemple, de Josep M. de Sagarra, de Josep M. Gironella i, molt especialment, de Josep Pla. Però és en les darreres dècades que s’ha produït un autèntic esclat de treballs literaris que han fet de Girona el seu marc de referència, estenent-se l’interès a autors de projecció internacional que, com George Steiner, ens han dedicat alguns paràgrafs irrepetibles. La nòmina dels escriptors contemporanis, que ja hem esmentat en alguna altra ocasió, és cada cop més nodrida, però ara ja han adquirit un pòsit indiscutible M. Mercè Roca, Josep M. Fonalleras, Antoni Puigvefrd, Ponç Puigdevall, Jordi Arbonès, Miquel Fañanàs, Natàlia Molero, Roberto Bolaño, no diguem ja Javier Cercas i molts més. No podem ara entretenir-nos-hi i tenim el privilegi de disposar de l’extraordinari repertori (Atles literari de les terres de Girona ,segles XIX i XX), que ens han preparat Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, per disposar d’un repàs complet i ampli que algú s’hauria de dedicar a actualitzar de forma permanent. La reflexió assagística, plena de sentit literari, ens ha donat les aportacions de Carles Rahola com a referent cívic i històric, i ens ha deparat, en els darrers temps, noves peces d’una vàlua singular i d’una novetat d’enfocament extraordinaris en els treballs de creació de Narcís Comadira en el seu llibre Girona matèria i memòria, objecte d’una nova edició amb nous materials i nou títol, Girona retrat sentimental d’una ciutat, i el de Joaquim Español en un intent reeixit de formular una anatomia del barri vell de la ciutat i que és encara, a hores d’ara, un llibre massa desconegut, Girona, anatomia de la ciutat històrica.

Vull concentrar-me un moment en la concreció específica d’aquest fenomen literari en el barri jueu de la ciutat, el Call. En poc temps hem vist com el Call esdevenia el referent per a obres de Vicenç Villatoro, Lucía Graves, Dolors Garcia Cornellà, Noah Gordon, Sílvia Planas, Caroline Roe… i tants d’altres.

La identificació entre literatura i ciutat, avui ja tan palpable i evident adquireix un to especial en les produccions sobre el Call, i les més recents publicacions esdevenen un símbol, un exemple i el destil•lat més complet de la impregnació literària que experimenta la nostra ciutat. Em refereixo a la síntesi màxima que representen, d’una banda la peça de literatura pura d’Eva Vázquez en el llibre Girona, les portes del Call, i el treball del grup d’Història Urbana de Girona (Eduard Canal, Josep Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera), que revisa un treball seu anterior i ens posa al dia de manera molt concloent a La forma urbana del call de Girona, (Història Urbana de Girona, 7, 2006).

Aquest treball, el setè de la col•lecció cartogràfica d’Història Urbana de Girona assoleix un nivell de precisió i detall en el coneixement de l’evolució històrica del Call, la disposició de les cases, dels carrers, de les successives sinagogues, que situa la nostra ciutat al capdavant de tot en la disposició de materials fiables i creïbles d’història urbana imprescindibles per tal de conèixer en el detall el caràcter canviant i dinàmic de la geografia urbana, que tradueix necessàriament els canvis de la geografia social de la ciutat. El privilegi de gaudir d’aquest treball mai no serà prou valorat i ponderat, i ja he dit que si fóssim diferents i una mica més condescendents, i menys provincians, amb nosaltres mateixos, si fóssim, posem per cas, una ciutat francesa o italiana, aquest producte estaria a hores d’ara a totes les llibreries del país i donant la volta al món. Només el progrés científic en la coneixença del passat ajuda a entendre el progrés equivalent en matèria de textos literaris sobre els mateixos aspectes de la ciutat. Un descobriment en porta un altre i el procés de recuperació i rehabilitació del Call de Girona ha dut aquesta florida de textos que, de forma creixent i inesperada, han fet del Call matèria literària, bé sigui per la ficció, la novel·la històrica, l’assaig, la novel•la negra o els relats sobre les vides, les il·lusions i els drames viscuts pels seus habitants. Ara, aquest nou llibre fa un pas més. Transcendeix l’estricta utilització ambiental del Call per desgranar una aproximació potent i creativa. El dens i delicat text d’Eva Vázquez, les boiroses i difuminades fotografies de Josep M. Oliveras són una porta oberta a la bellesa extraordinària de les imatges del DVD que acompanya el llibre, on el text esdevé paraula viva. Tocar el Call, i tocar la literatura, en les pàgines en Braille que reprodueixen el text d’Eva Vázquez és una mostra d’intel·ligent civilització que discorre també pel català, el castellà, el gallec, l’euskera, el francès, l’anglès, el xinès, el japonès, el rus, l’hebreu, l’àrab, l’italià, el portuguès i l’alemany en una multilingüe carta de presentació de la vida que batega per damunt de les llambordes, darrere una finestra, en la intimitat d’un pati, en la duresa de la pedra, en l’alada espiritualitat del joc de llums i ombres que la ciutat projecta de forma canviant a cada hora del dia i de la nit.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.