Presentació a la Llei 3/2009, de 10 de març, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Col·lecció “Quaderns de legislació” núm. 83. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009.

El Ple del Parlament de Catalunya va aprovar el text dela Lleide regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics el dia 4 de març de 2009. Publicada al DOGC el dia 19 de març de 2009, és vigent des del dia 8 d’abril de 2009.

Pel títol trobem ja ressonàncies i similituds amb una llei anterior, concretamentla Llei2/2004 ,de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i vil·les que requereixen una atenció especial.

La Lleid’urbanitzacions respon, doncs, a una línia política del Govern que vol pal·liar els dèficits acumulats de serveis i equipaments que s’han originat en unes pràctiques poc adequades a les necessitats reals de la ciutadania, i que han afectat tant a les zones d’alta densitat com a les zones d’urbanització dispersa. En tots dos casos amb uns efectes molt evidents sobre uns elevats contingents demogràfics. Aquests tipus de lleis tenen, doncs, una incidència territorial i una incidència social, i combinen actuacions que afecten directament l’espai físic i, especialment, l’espai públic i simultàniament la dimensió social, el confort i la qualitat de vida de la població.

La manera més fàcil de prendre consciència i de fer la diagnosi de la problemàtica de les urbanitzacions és una passejada per tot Catalunya a vol d’ocell. Catalunya és un país d’orografia variable i accidentada, ple de muntanyes i valls, amb una massa forestal important i creixent. Enmig d’aquesta geografia apareix, de forma dispersa, una esquitxada d’urbanitzacions, algunes plenes de cases, d’altres amb parcel·les encara per construir, moltes amb els serveis urbanístics a mig fer, una bona colla enfilant-se fins a les parts més altes dels turons i les muntanyes de la nostra geografia, posant directament a prova, en grans pendents,la Lleide la gravetat.

Aquesta primera aproximació a vol d’ocell es podria complementar amb els estudis acurats que ja estan fets i que ens  mostren les xifres bàsiques d’una problemàtica que afecta unes 2.300 urbanitzacions, i que podria acollir una població potencial de gairebé 650.00 persones. L’anàlisi al microscopi de cadascuna d’aquestes urbanitzacions ens posa en contacte amb una realitat molt diversa, però amb una colla de punts en comú, si bé no són mai del tot generalitzables al cent per cent de les urbanitzacions.

Si afegim el marc cronològic i atenem al fet que la majoria d’aquestes urbanitzacions van créixer i proliferar en el període que va de1956 a1981, ens adonarem de seguida que, en molts casos, es tracta d’urbanitzacions que no compten amb la totalitat dels instruments urbanístics i administratius per a la seva legalitat i que presenten sovint tramitacions imperfectes i en alguns casos inexistents.

El Govern, conscient de les circumstàncies històriques que van originar aquestes urbanitzacions, dels problemes acumulats, dels greuges comesos, de la precarietat de molts dels patrimonis i de les economies, i de les dificultats dels ajuntaments, ha volgut fer una llei que establís els camins i els criteris per a la legalització de les urbanitzacions, per a la seva convalidació i per a completar els serveis inacabats fins a donar lloc a una realitat nova, que corregeixi la majoria dels desequilibris heretats.

A partir d’aquesta realitat, el Govern ha volgut fer una llei que, en primer terme, aporti els mecanismes necessaris per disposar de tots els instruments urbanístics pendents. A partir dels estudis corresponents i d’una oficina preparada per atendre totes les eventualitats, amb la llei a la mà ha de ser possible ordenar urbanísticament l’àrea residencial de les urbanitzacions, aprovant el planejament derivat que correspongui i també els projectes de reparcel·lació que garanteixin les cessions oportunes amb la finalitat de produir la millora dels serveis. En aquest marc, el programa d’adequació esdevé l’eina bàsica que l’Ajuntament i els parcel·listes tenen per consultar les actuacions a fer fins a assolir la plena normalització. En els casos que la situació concreta de la urbanització ho permeti, aquests treballs previs de caire urbanístic han de permetre també la reducció de l’àmbit de la urbanització, amb la desclassificació o cessió de les parts encara per urbanitzar, i on els drets adquirits serien fàcilment reconduïbles, bé sigui per compactació o a través de la mateixa reparcel·lació i, fins i tot, en alguns casos amb la devolució a la condició de sòl no urbanitzable de la part encara per urbanitzar o de tota la urbanització, si el seu grau de desenvolupament fos encara mínim.

Un cop definit l’àmbit i les condicions urbanístiques ha de ser possible, també amb la llei a la mà, definir els corresponents projectes d’urbanització que assegurin de completar els serveis i les infraestructures definides com a bàsiques i sempre exigibles, en condicions normals de la més recent legislació de caràcter urbanístic. Així mateix, la llei que es proposa aquests dos grans objectius disposa els mitjans per atendre’ls. Primer amb la dotació d’un fons econòmic adreçat únicament als ajuntaments per redactar els projectes de millora de les urbanitzacions, programes d’adequació, i també, subsidiàriament, a atendre la subvenció directa d’una petita part de les obres que serà objecte d’una convocatòria anual. En segon lloc amb l’habilitació d’una línia de préstecs, bé sigui als ajuntaments per a l’execució de les obres, bé sigui als parcel·listes per atendre les corresponents quotes d’urbanització. En el primer cas es tracta d’un avançament dels diners en forma de línia de crèdit a través de l’Institut Català del Sòl, que es faria càrrec, per compte de l’Ajuntament, de la gestió dels rebuts de les quotes. En el cas dels beneficiaris de les urbanitzacions, la línia d’ajut s’adreçaria principalment a les persones pensionistes o d’aquelles famílies nombroses o en situació de dependència.

Es configura, així, com en el cas dela Lleide barris, l’associació d’una llei a un fons i la vinculació de les determinacions de caràcter legislatiu a la capacitat real d’aplicar-les amb aportacions d’estímul directe per part de l’administració, per tal de desencallar situacions enquistades que correrien el risc de generar molts problemes de dèficits agreujats i de deteriorament creixent de les condicions socials i d’habitabilitat de moltes de les urbanitzacions objecte dela Llei.

Contribuir a endreçar el territori i a millorar la qualitat de vida de les persones és un projecte comú del Govern de Catalunya i de tots els governs locals compromesos amb els objectius d’excel·lència i de qualitat que ens hem marcat en el nostre full de ruta.