Pròleg al Llibre d’estil de les carreteres catalanes. Barcelona, DPTOP-GISA, 2008

El Govern vol que s’apliqui la màxima cura, una sensibilitat exquisida, a tots els àmbits dels serveis públics. La Generalitat vol que el conjunt de les xarxes de serveis, el conjunt dels equipaments excel•leixin i s’identifiquin per uns paràmetres de rigor, de qualitat, d’eficiència i de coherència perceptibles a primera vista. La identificació visual d’uns signes de qualitat, d’exigència en el disseny, en la presentació, en la imatge, en la percepció a simple vista de les coses, ens sembla imprescindible per a superar estadis anteriors d’inèrcia o conformisme.

Aquesta és la raó per la qual la Generalitat ha anat preparant materials diversos d’orientació en matèria de paisatge per als sector d’activitat econòmica o materials de disseny i d’integració paisatgística de les infraestructures.

Es tracta de començar a orientar, amb una personalitat definida i respectuosa, l’impacte de l’obra civil en el territori.

En el passat ha succeït sovint que les infraestructures han sigut considerades en elles mateixes i s’han presentat físicament com emergències del paisatge, surgències impertinents sense capacitat d’integració, més com un desafiament que com un acompanyament del territori. Així, massa sovint, els materials, els colors, la senyalització, les estructures, han esdevingut una incrustació necessària però una incrustació dolorosa, que ha causat alguna ferida irreparable. La infraestructura en ella mateixa ha generat processos de degradació dels entorns, espais intersticials, terres de ningú, cunetes desordenades, espais abandonats a la incúria i a la descurança, autèntiques fronteres entre la natura i la infraestructura, sense una integració delicada i possible, sense vegetació, sense una anàlisi de les preexistències ni la possibilitat de mantenir i conservar el sentit de l’ordenació i de l’arrenglerament heretats del passat.

Ara, es tracta de capgirar la relació entre la infraestructura i el seu entorn més immediat. Es tracta de respondre al repte tant sovint plantejat d’un tractament integral i coherent de les vores de les carreteres, es tracta de buscar els materials més adients i menys agressius, es tracta d’integrar colors i paisatge, es tracta de minimitzar el consum de sòl, es tracta de reconstruir la vegetació més autòctona i espontània, es tracta, en suma, d’atorgar a les carreteres un valor d’integració, de comunicació, de seguretat, de sostenibilitat, d’agradabilitat física i visual.

La tasca pendent és immensa, el camí recorregut és encara molt incipient, tot i que significatiu, les pautes a seguir comencen a ser compartides per molta gent, experts i usuaris. Les expectatives són grans. És com un mot d’ordre, de civilització, de netedat, d’inspiració de respecte per la mateixa infraestructura que ha estat, alhora, respectuosa. Es combina pragmatisme i utopia, sentit pràctic i sensibilitat. Es busca un discurs entenedor, poder seguir el curs dels espais urbans i rurals, forestals o agrícoles, que ens descobreix la nostra xarxa de carreteres i es tracta de percebre alhora la seguretat imprescindible i la sensació d’íntim orgull de disposar d’un parc d’infraestructures que es singularitzen per l’atenció delicada en el més mínim detall.

Fem ara un primer pas i en seguiran molts més. Aquest llibre d’estil neix amb vocació de ser ràpidament superat pels esdeveniments. Un pas indicatiu, d’orientació i ajuda, amb voluntat d’estímul, per netejar les nostres carreteres d’incrustacions, de cossos estranys i fer la fusió màxima entre la xarxa de carreteres i el conjunt del país.

He dit sovint que m’agradaria que les carreteres fossin poc més que un tall subtilíssim de ganivet sobre un pa de pessic. El ganivet talla, però la subtilesa del tall permet la sensació que les parts separades romanen unides. És la fusió que volem entre carreteres, servei, seguretat, usuaris, paisatge i país.