El Punt Avui

La bibliografia pirinenca no para de créixer en tots els àmbits; des d’estudis històrics, passant per treballs sobre la muntanya, esports d’hivern, excursionisme, fins a estudis de caràcter geogràfic, econòmic i territorial. Molts d’aquests llibres adquireixen un valor afegit de caire testimonial i reivindicatiu i situen, en l’eix de les seves aportacions i recerca, un acte d’afirmació i de reclamació de la identitat pirinenca. Una identitat d’arrels molt profundes i de clares vinculacions amb les relacions socials, econòmiques i de poder. Mirant enrere, el poder actual de les comarques pirinenques, en un context democràtic, és irrisori i sovint irrellevant, si el comparem amb el pes específic que els Pirineus han exercit segles enrere. La reclamació de la concreció d’un poder territorial efectiu que trenqui la fragmentació estatal, provincial i comarcal i assumeixi amb plenitud una identitat regional que mereix les seves pròpies estructures de poder.

Naturalment, a aquest agrupament temàtic de la bibliografia pirinenca hi hauríem d’afegir les aportacions literàries cada cop més notables, i  més directament allunyades d’un localisme estret, per situar-se de ple, des d’una òptica pirinenca, en els valors universals de la literatura de qualitat. Maria Barbal, Jaume Cabré i, més recentment, Albert Villaró podrien ser alguns dels noms emblemàtics que marquen la irrupció del món pirinenc amb veu pròpia a la literatura catalana, trencant motlles i cadenes.

Cada Sant Jordi des de 2010, l’Associació Llibre del Pirineu, que presideix Manuel Figuera, ens ofereix uns atractius quadernets que responen a la idea d’un catàleg de la producció anual de “lectures amb denominació d’origen”. Aquesta tasca s’ha completat enguany amb l’edició d’un recull de textos i narracions La muntanya escrita. Indrets reals i literaris del Pirineu, (Associació Llibre del Pirineu, 2015), amb gairebé una vintena de col·laboracions, totes de temàtica pirinenca. No és casual que darrere d’aquesta iniciativa hi trobem les dues editorials pirinenques de referència (Garsineu i Salòria), l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran i el Departament de Cultura.

Justament un any abans (novembre de 2014), l’editorial Garsineu de Tremp va publicar, a la seva ja molt ben nodrida “Biblioteca Pirinenca”, la traducció del llibre clàssic del pirineisme de Harold Spender i Hubert Llewellyn Smith, Pels Alts Pirineus, 1896-1897, amb traducció, edició i un sòlid i extens estudi introductori de Dídac Ettinghausen. En el pròleg, Jacques Labarère, president dels Amis du Livre Pyrénéen, fa un repàs de les traduccions, des del segle XVIII fins a l’actualitat, de la literatura pirineista a diversos idiomes, com una mostra de la difusió històricament ben establerta d’aquesta producció escrita. Hi ha, com veieu, també, un paral·lelisme pirinenc, al nord i al sud, d’afició pel llibre i el seu impuls i promoció. Més enllà del valor objectiu de la traducció del llibre d’Spender, ben documentat, m’ha semblat que esmentar-lo aquí podia ser un element que atorgués, a les iniciatives pirinenques de defensa i impuls del llibre, un valor tangible.

Finalment vull esmentar dos llibres de l’altra editorial pirinenca, Salòria, de la Seu d’Urgell. La Catedral saquejada. El comte de Foix i la invasió del bisbat d’Urgell a la fi del segle XII, de Carles Gascón Chopo, publicat el gener de 2015, i Urgell a la fi del primer mil·lenni. Els anys del comte Ermengol I i del bisbe Sal·la (980-1010), d’Oliver Vergés Pons, que va sortir l’agost passat. El primer sobre els poders feudals i la lluita entre els comtes de Foix i l’església d’Urgell fins que el 1278 es pacten els pariatges i el 1288 es ratifiquen i perfeccionen, tot establint  per a Andorra un cogovern igualitari. El segon llibre, dedicat a l’efervescència cultural i econòmica nascuda a l’empara de les relacions amb el món islàmic, i vinculada al reforçament del poder comtal i a la mirada oberta, cap a Roma, dels comtes i dels bisbes d’Urgell, en un incipient poder que matisa algunes conclusions massa generalistes dels historiadors clàssics d’aquesta època, sense atendre a les especificitats locals.

Llibres pirinencs, bons fonaments per revisar el passat, pensar el present i somiar el futur.