Querol, revista cultural de Cerdanya núm. 18. Primavera 2016 (pàg. 105-107)

 L’anomalia és Llívia? O ho és tota l’Alta Cerdanya? Aquesta singularitat politicoadministrativa, que és conseqüència directa i immediata del Tractat dels Pirineus, ha marcat sens dubte la història de la vila i, també, la de la Cerdanya.

La racionalitat xoca amb el garbuix que es desprèn del recompte de superposicions administratives que exerceixen el seu domini intangible sobre un territori que desmenteix, cada dia, amb la geografia, aquestes superposicions. Dos estats, un departament i dues províncies, diverses comarques, un consell general, un consell regional, el Govern de la Generalitat i la seva intermitent delegació de l’Alt Pirineu i Aran, dues diòcesis… i, segur que en el meu repàs em deixo algun àmbit sectorial, com  per exemple, l’administració de justícia i els seus partits judicials.

Mirat així, des de la complexitat d’aquesta teranyina administrativa, Llívia és una realitat diàfana i transparent.

Una realitat construïda per la sedimentació dels segles i les petjades successives de la presència humana, que hi ha exercit l’agricultura i el pasturatge sota l’atenta mirada de la milícia vigilant del castell. La dialèctica entre el turó del castell i la plana és segurament l’element més distintiu de la història de Llívia, fins a la destrucció del castell a finals del segle xv. Castell-fortalesa i castell-vila units en una simbiosi imprescindible que perdura més enllà del privilegi de Jaume I, que obre la porta a l’expansió de la Llívia del pla. Un privilegi que va acabar obrint les portes, amb el temps, a la substitució total de la vila del castell per la nova Llívia del pla, després d’una etapa de simultaneïtat, amb habitatges dins i fora del castell dels mateixos habitants de la vila, que podien baixar a la plana però que havien de conservar el seu habitatge ben mantingut en el castell.

Segurament només la posició estratègica i el paper de la vila-castell justifiquen la llarga capitalitat, exercida per Llívia, de tota la Cerdanya fins que fou substituïda per una vila en un altre puig.

La dialèctica entre el castell-vila i la vila a la plana és la mateixa dialèctica recurrent entre la guerra i la pau, en una constant d’anades i vingudes dels exèrcits catalans o espanyols d’una banda, i francesos de l’altra, com, de fet, va passar sovint a tot el territori de Catalunya, amb especial virulència durant el segle xvii.

Convé, però, remarcar que malgrat la incidència i l’impacte de les guerres i de les fronteres, en el dia a dia dels habitants de Llívia i, també, en general del país, la realitat social i territorial emergia amb més força que les línies de separació virtuals entre estats, per exemple. És evident que els exèrcits i el control de les fronteres tenen, en els moments de conflicte àlgid, una gran força, però també és molt evident que entre els fils invisibles de l’administració i els fils intangibles, però més sòlids, dels lligams familiars, del veïnatge, de l’intercanvi, de la propietat de la terra o de l’explotació de les pastures, aquests darrers s’acaben imposant amb més eficàcia.

I, per damunt de tot, emergeix una realitat institucional indestructible, construïda peça a peça amb els privilegis atorgats a la vila, que traspassen fronteres i règims polítics, i fan del Llibre Ferrat dels privilegis de la vila de Llívia, el compendi constituent d’un municipi de l’Antic Règim que dibuixa la seva autonomia a cop de privilegi: des de Joan I ( i els reis anteriors des de Jaume I, de forma implícita) fins al duc de Berwick.

És possible que en algun moment d’extrema gravetat, els habitants de Llívia sentissin l’ofec de la frontera i l’asfíxia de l’aïllament, però és, també, molt evident que la permeabilitat del territori convertia, en altres moments, la frontera en una esponja. Els humans i el bestiar transitaven cap a les pastures de Llívia i, fent de necessitat virtut, trencaven l’aïllament presumpte amb la dinàmica de les exigències quotidianes de la supervivència.

Avui la frontera és més intangible que mai i l’enclavament esdevé una vila-mirall situada en ple territori francès, però impregnada de les dinàmiques de la Baixa Cerdanya dominades pel turisme, la construcció i la influència permeable de la cada vegada més pròxima conurbació barcelonina, sobretot després de la construcció del Túnel del Cadí. És veritat que Llívia no pot competir per la seva antiga capitalitat amb Puigcerdà, però no és menys cert que, de facto, Llívia exerceix, ara, una nova capitalitat sobre el que històricament havia estat el seu territori natural, que ja no admet les barreres de les fronteres administratives.

En el paradigma d’una construcció europea, sovint frustrant, la irreal anomalia de l’enclavament llivienc potser podria ser la punta de llança per a la superació efectiva i definitiva de les velles fronteres i, també, de les velles administracions, primer per a tota la Cerdanya i, més endavant, per a totes les nacions d’Europa més enllà dels vells estats.

I que allò que uneix la història, la cultura, les famílies, les pastures, la mobilitat i la permeabilitat, un hospital i un escorxador transfronterer, que no ho separin les ratlles intangibles dels mapes; en definitiva, el mapa d’Europa que avui s’estudia a les escoles, si s’estudien els mapes d’Europa, ja no s’assembla gaire al que estudiaven els habitants de Llívia o d’Estavar al final de la Segona Guerra Mundial.