El Punt

La notícia de la mort d’en Manolo Vázquez Montalbán em va sorprendre molt a primera hora del matí, quasi de puntetes i abans d’escoltar les ràdios a través del mòbil amb aquests serveis de notícies que existeixen. Vaig quedar atordit. Mirant fixament la pantalla del telèfon i llegint i rellegint la notícia.

Coneixia poc en Manolo però el seguia força de prop. Companys meus de la Universitat Autònoma de Barcelona coincidien amb ell al PSUC i a futbol, i a llargues tertúlies al pis que en Manolo i l’Anna Sallés tenien en aquella època al barri barceloní de les Corts, no gens lluny de l’ estadi. Tot i estar en un segon pla de la colla i haver coincidit només algunes vegades amb ell, puc dir que el vaig anar coneixent, respectant i admirant quasi per osmosi. I amb ell i tots els seus companys i companyes de tertúlies, feina i militància que tenia tant a prop, vaig anar aprenent de pressa a respectar profundament el PSUC tant com a dissipar un munt d’apriorismes i tòpics que circulaven covats segurament en els fonaments d’ alguna realitat i en el frenesí de la clandestinitat. Algú volia fer passar el comunisme i el comunisme català quasi com un moviment eremític sotmès a tots els rigors i privacions. I en realitat els meus amics desvetllaven la cara més amable, també la més exigent, d’una organització política. En Manolo encarnava amb naturalitat un cert comunisme lúdic anticipant-se als temps. Per dir-ho amb paraules d’un amic meu italià militant del partit comunista ara ja fa quaranta anys, o és que no es pot fer la revolució disfrutant? Anava a futbol quan encara no estava de moda anar-hi i amplis sectors de la intel•lectualitat catalana es donaven de menys de reconèixer cap interès per aquest esport. Parlava de cuina o de menjar, i cuinava i menjava quan molta gent trobava una superfluïtat la gastronomia. En Manolo era i volia ser un comunista vital, lligat a la vida i a totes els seus vessants i disposat a reivindicar-se personalment i políticament lluitant per a ell i per als altres contra les privacions, la pobresa, les desigualtats, l’explotació, les injustícies, la sordidesa que havia après i que impregnava la seva vida del Raval.

Per camins diversos i també per la seva vida amb l’Anna confluïen en Manolo els valors més sòlids forjats a Catalunya durant la República i posats duríssimament a prova en la Guerra Civil. La tradició republicana i catalanista que encarnava la família de l’Anna i l’acte de rebel•lió i denúncia compromès i enquadrat covat en l’olla a pressió del Raval que va portar en Manolo a considerar el PSUC el camí més vàlid per a superar el món que l’havia vist néixer i que no deixava ni veure el món per un forat. I s’hi va posar a peu d’obra. Format en l’escola d’aquells carrers Manolo Vázquez Montalbán va decidir reivindicar-se, reivindicar la seva gent i contribuir a l’emancipació social dels seus veïns i de tants altres fent-se un obrer de la literatura.

I va emprendre un combat dotat de les millors armes i de les millors capacitats. Una mica sorrut i tancat, tímid de cara enfora, lúcid, ràpid, intel•ligent, intuïtiu, mordaç, va posar tots aquests ingredients a contribució en la seva feina. Una feina que es plantejava en aquests termes. Si la seva feina era escriure (llegir molt i escriure més, és clar) la seva jornada laboral s’havia de dedicar prioritàriament a escriure. No hi ha secret ni sorpresa en l’abundància de l’obra d’en Manolo. Era un treballador nat, conscient quasi compulsiu. El secret de l’obra d’en Manolo és la combinació de moltes hores, moltíssimes, de treball i un projecte personal literari i polític ben definit i madurat en l’experiència de la vida.

D’altres podran glossar molt millor la seva obra més estrictament literària, la seva poesia a reivindicar ara i la seva novel•la. Però la relació de llibres, articles, columnes, entrevistes, bitllets, notes dedicats a l’anàlisi, la glossa, el comentari o la crítica de la realitat política al món i aquí és d’una riquesa i d’una agudesa extraordinàries. Sabia posar el sentit comú, l’evidència de l’obvietat davant la ignorància o l’estultícia de les idees de molts polítics. Sabia denunciar les contradiccions, sabia posar en evidència les actituds ridícules i irrisòries lligades a moltes decisions. Sabia interpel•lar, sabia commoure, sabia ironitzar davant d’una realitat punyent i una injustícia flagrant.Reconstruia les peces disperses d’un trencaclosques i feia encaixar-les amb una gran habilitat que feia semblar senzill i clar el que molt poca gent veia. Llegir en Manolo era sovint per donar-te un cop al front amb la mà i dir: ”Però si és això i no me n’havia adonat”. Obrer de la literatura, fidel a les seves idees, lleial amb els amics, honest amb ell mateix, coherent amb els seus companys, amic de la vida, lluitador d’arrels profundes, observador atentíssim de la realitat passada i present. Combinava tots els ingredients i la seva pròpia biografia amb una eficàcia provada. Catalunya és un país que té dèficit de Manolos.

PUBLICAT A: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-686556

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 223-226)