Pròleg a Plano geométrico de la muy noble y muy leal ciudad de Manresa, d’Antonio Rovira y Trías. Edició facsímil del plànol de 1758. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, col·lecció “Ciutats catalanes” núm. 7, 2008

Reprenem la sèrie de plànols de ciutats de Catalunya que vam començar ara fa un any amb l’edició de sis facsímils. En aquesta ocasió es tracta dels plànols de les ciutats de Manresa, Olot, Solsona i Vic que així s’afegeixen als de Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Figueres i Vilanova i la Geltrú. Amb el conjunt dels deu facsímils que ara disposarem podem tenir ja una visió força àmplia de la cartografia de les ciutats de Catalunya, de les diferents tipologies i característiques, i de l’interès singular de la cartografia històrica per tal de captar millor, amb més precisió, la realitat urbana de cada moment i la forma que va anar prenent el desenvolupament urbà de les principals ciutats de Catalunya.

L’Institut Cartogràfic de Catalunya vol continuar d’aquesta manera el seu compromís simultani amb les tècniques més avançades i d’alta precisió pel que fa a la restitució de la nostra geografia contemporània i amb el rescat de la memòria històrica com a referència tangible per a mesurar l’evolució del país, de les seves ciutats, de la seva especialització i desenvolupament i per a conèixer les causes concretes que en cada cas van portar a la materialització d’aquestes obres d’art, que combinen la seva singularitat artística i la fidelitat a la realitat física que ens intenten transmetre.

En el cas del “Plano Geométrico” de Manresa, elaborat l’any 1847 per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, vull subratllar molt especialment tres fets d’un gran interès en relació amb el plànol que reproduïm.

Primer en relació amb la ciutat destacar que ens trobem davant d’una ciutat de gran potència i en un estat d’efervescència notable, marcat pels efectes recents de la desamortització i per l’impacte rellevant de la industrialització que a Manresa es concreta en una bona colla de fàbriques tèxtils dedicades a la filatura i al tissatge, i amb maquinària moderna de matriu francesa o sobretot anglesa. Amb un entorn rural molt actiu, amb terres de regadiu i terres de secà, que configuren una àrea immediata a la ciutat que s’industrialitza de gran fertilitat i producció destinada al mercat local i també al barceloní.

Segon, convé saber que l’autor del plànol geomètric va ser el guanyador del concurs que s’havia convocat per a la formulació de l’Eixample de Barcelona, i si bé finalment aquest va ser realitzat amb l’èxit que coneixem per Ildefons Cerdà, no deixa de tenir importància per contextualitzar el nostre autor saber que es tractava d’un professional de primer nivell. Una altra cosa és, i ja no ens pertoca entretenir-nos-hi ara aquí, quina Barcelona seria avui si s’hagués mantingut l’encàrrec a Trias i no hi hagués hagut l’adjudicació final a Cerdà.

Tercera qüestió. La més important: A mig segle XIX i malgrat que Manresa era una ciutat amb muralles, el fet dominant d’aquest plànol ja no és un fet de guerra i tampoc no és un fet fiscal, sinó que ens trobem amb claredat davant un plànol de contingut urbanístic, clar antecedent dels planejaments urbanístics contemporanis, i primer intent de posar ordre en les amplades dels carrers i en les alineacions de les edificacions.

Així doncs, més enllà de la bellesa del dibuix i dels colors, aquí ens convé d’observar atentament les propostes que es formulaven per tal d’endreçar i racionalitzar la vella trama d’una ciutat medieval.