El Punt Avui

Joan Margarit poeta i arquitecte va néixer a Sanaüja en plena guerra civil (1938). Si el nom fa la cosa potser “Càlcul d’estructures” és el pont entre la inseparable doble condició d’aquest reconegut poeta i acreditat arquitecte que arriba enguany a la joventut madura dels vuitanta anys.

Ara justament amb l’empenta d’una amiga editora que va creure en els valors literaris i testimonials de les evocacions d’infància i adolescència, Joan Margarit ens proposa el llibre Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018),  un recorregut per les geografies de la seva itinerància familiar i per les més  íntimes de les seves emocions i sentiments.

Hi desfilen Sanaüja, Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Figueres, Girona, Barcelona, Santa Cruz de Tenerife, Las Palmas i Barcelona altre cop. Trobem el perfil d’una societat trencada, dividida, ocupada; trobem indestriablement unides la lluita per la supervivència, la por, les perversions del franquisme (autoritarisme, corrupció i estraperlo), les contradiccions i les perversions del nacionalcatolicisme, la doble moral d’una societat disposada a aparentar i disposada a imposar unes pautes de comportament que ofegaven les llibertats més elementals. I l’encarcarament d’un sistema educatiu que no engresca mai i dissuadeix sempre, que pretén ensenyar literatura sense ensenyar a llegir, que avorreix i no apassiona i que només deixa entreveure en escletxes de llibertat el món que podria ser i no és.

Hi trobem els ulls d’un infant que a poc a poc va fent la descoberta de la vida, de la bellesa, de la solitud, de la llibertat, de la mort, del distanciament, de la fredor ambiental, dels afectes amb prou feina intuïts. Margarit fa la seva pròpia introspecció i reconstrueix les bigues mestres de la seva biografia més primerenca.

Una biografia que és el ciment  d’una poètica de la vida. Arquitectura i poesia indestriablement unides.