Diari de Girona

Ha mort jove una veu dolça, una presència serena. Tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han esbossat els aspectes bàsics de la seva biografia amb especial èmfasi a la seva faceta de cantant. No m’hi estendré. M’interessa, en canvi, ponderar l’impacte de la notícia, la tristesa escampada, el dolor compartit.

I molt especialment m’interessa subratllar la seva vinculació amb Girona, la seva presència discreta i subtil que trobarem a faltar. Maria Laffitte s’ha fet estimar en la seva senzillesa, en la seva discreció, en la seva prudència.

Ja fa una colla d’anys que va posar la seva veu a disposició del Centre Bonastruc ça Porta per difondre les cançons sefardites, per divulgar el llegat jueu, per fer reviure les vides de les generacions passades. La seva veu transcendia el clos protegit dels patis i dels jardins del Call i s’estenia com un plany, un lament melodiós fet de nostàlgia i de tendresa.

La trobava amb certa freqüència i intercanviàvem algunes paraules, diàlegs a peu dret, a les voltes d’en Rosés, al carrer de les Ballesteries, a la Força, a la plaça de la Catedral o fent el camí de tornada de Sant Daniel. Sovint vestia tota de blanc, d’un blanc cru, trencat, calçava sandàlies, deixava anar al vent els seus cabells blancs, es movia amb vivesa i obria al cel una mirada transparent que traspuava tota la serenitat, tota la confiança, del seu cos menut.

Passa sempre que mai no acabem de ponderar prou els valors de les persones que se’ns fan més evidents, que adquireixen una nova dimensió, quan ens adonem de la seva sobtada i imprevisible desaparició. He escrit sempre que és en la vida que se’ns fan presents les persones desaparegudes i que és en la valoració del seu testimoni, del seu llegat, de la seva biografia que podem ponderar tota una trajectòria.

Aquest és el motiu que més enllà de tots els valors artístics que se li han reconegut, de tots els seus compromisos cívics amb els valors democràtics i amb els valors de la natura m’ha portat a concentrar-me en una visió fugaç, potser superficial, feta d’impressions visuals, de trobades ocasionals. I aquest és el motiu que a mi se’m fa present en l’evocació amb capacitat d’inspirar calma, de transmetre serenitat i tranquil•litat, d’aportar confiança.

M’adono que havia percebut en Maria Laffite, en la seva veu, en la seva vida, en el seu caminar, en la seva presència potser tocada d’un punt d’ingenuïtat, un antídot al vertigen devorador de la vida que vivim, un testimoni explícit d’una altra manera de viure, d’un altre ritme, d’un sentit diferent de les prioritats. Tinc la impressió que Maria Laffitte marcava el seu ritme, les seves preferències, les seves prioritats, la seva agenda de temes per dir-ho amb llenguatge presumptuós. Ella dominava el seu temps i el temps no la dominava a ella. Em sembla que feia el que li agradava i ho feia amb transparència, amb sinceritat, amb autenticitat.

No vull, naturalment, pintar un quadre de color de rosa. La vida està feta sovint d’entrebancs, d’obstacles, d’incomprensions, d’ingratituds. Busquem la felicitat en els bons moments, en les escletxes de la vida, però de l’actitud vital davant del món i de les persones, en depèn una bona dosi de la nostra satisfacció o insatisfacció permanent. No puc jutjar, no conec prou bé els mals moments de la Maria Laffitte, el dolor de la malaltia, les cabòries momentànies, els núvols a l’horitzó. Recullo el meu testimoni, les meves impressions, els impactes momentanis, la percepció viscuda en la vida de la ciutat. Estic segur que el barri vell ara no serà ben bé el mateix. A l’ànima i al cor de la ciutat hi mancarà segurament un fil de veu, l’encanteri màgic dels capvespres melodiosos interpretats amb saviesa per la Maria Laffitte.

I la ciutat haurà de buscar nous referents, nous ponts de cultura i de diàleg, noves maneres d’interpretar el pòsit dels segles, el pas del temps, el sediment riquíssim de les generacions viscudes. Passa sempre així, cada vegada que el pes inexorable del temps escapça una presència viva més intuïda i percebuda que constatada en la més estricta quotidianitat. Però sempre ens fem els nostres escenaris vitals, els escenaris de la memòria, en el teixir constant i desteixir dels somnis i de les realitats, barrejats de forma indestriable, i incorporats com a certeses, com a dades certes dels nostres paisatges vitals, naturals i humans. Perdem sovint la noció dinàmica d’aquests escenaris i impressionats per les pètries presències mil•lenàries de les pedres ens deixem atrapar per falses permanències que s’escolen, com ara la vida de la Maria Laffitte.

I afegirem en l’absència la certesa de la seva estricta realitat en la memòria de la ciutat per sempre més.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2973_4_249131__Opinio-Maria-Laffitte