Presentació a Política de responsabilitat social i empresarial. Tabasa, 2009. Barcelona, TABASA, 2010

El Govern ha volgut que Tabasa no fos només l’empresa que explotava exemplarment els túnels de Vallvidrera. És veritat que feia bé la sevafeina ique era una feina fàcil, centrada en l’eficaç gestió dels peatges.

Però la mera explotació d’una concessió era limitar-se massa i, sobretot, era menystenir el potencial humà i econòmic d’una empresa amb experiència en diversoscamps degestió de les infraestructures.

Aquest és el motiu pel qual elGovern delaGeneralitat ha anat encomanant a Tabasa noves tasques en la gestió d’infraestructures (túnels de Bracons, carretera d’Horta de Sant Joan – Xerta) i en la construcció de noves infraestructures. En aquest cas, Tabasa ha hagut d’abordar els projectes, els tràmits i, posteriorment, les obres de nous túnels (Conreria, futur desdoblament de Vallvidrera), infraestructures ferroviàries (estació d’FGC a Volpelleres a hores d’ara ja acabada i en servei, estació de passeig de Gràcia o cua de maniobres de la plaça de Catalunya) o les obres en curs del carril específic per a vehicles d’alta ocupació i transport públic a la C-58.

Tots aquest encàrrecs amb caràcter instrumental donen cos a la nova política de responsabilitat social i empresarial que Tabasa s’ha proposat.

Es tracta de explorar un model de gestió en el qual la gestió corporativa de l’empresa abordi els reptes de l’eficiència econòmica,la innovació i recerca i el compromís mediambiental. Es tracta sobretot, doncs, de davant el repte de nous encàrrecs del Govern transformar el vell caràcter recaptatori i finançador del peatge en una eina de gestió intel·ligent i selectiva dels trànsits i de la mobilitat. El peatge al servei de la mobilitat esdevé un instrument molt potent que garanteix un tracte, el més just i equilibrador possible, en el qual els que més ho necessiten paguen menys (freqüències), els que contaminen més o fan un ús individual del vehicle propi, paguen més. És un joc d’equilibris en què hi surt guanyant la sostenibilitat econòmica i ambiental del model en una interacció eficient que ha costat d’implantar malgrat que ara en la seva simplicitat ens sembla un fet obvi.

Ha hagut de ser la crisi econòmica que ens posés davant de la necessitat imperativa de trobar respostes senzilles a problemes complexos.

Pagar per ús i amb paràmetres selectius a favor de la mobilitat i la sostenibilitat ambiental. Vet aquí la fórmula que Tabasa brinda al conjunt de les administracions davant els nous reptes que les restriccions i el combat del dèficit públic ens plantegen.

Des de la solitud del desert, els horitzons inacabables i homogenis, les nits profundes, la distància, el dolor i l’enyorament, potser l’Albert Vilalta reflexiona i relativitza ara totes aquestes coses que són per a nosaltres preocupacions quotidianes.

Mirant-nos en la distància té raó de pensar que la dimensió humana i social, de responsabilitat social de l’empresa, és la més significativa i la que requereix la nostra atenció preferent.