El Punt Avui

Una de les novetats de l’any passat (juny 2014) de la “Biblioteca del catalanisme”, que edita RBA amb la Magrana, per reprendre una tradició dels anys vuitanta és Mentrestant, meditacions en temps de silenci, de Maurici Serrahima.

Entre els papers de Josep Benet hi havia un text mecanografiat inèdit de Maurici Serrahima. Josep Poca, que havia fet l’edició pacient dels dietaris de Serrahima en els volums Del passat quan era present, ha tingut, ara, cura de l’edició d’aquest text inèdit amb Jordi Amat, que n’ha escrit el pròleg amb el títol “Sembrar l’erm”.

Des de Bonastre, el 4 de juliol de 2014, Poca va tenir l’amabilitat de fer-me’l arribar amb una dedicatòria amable, però el llibre va quedar arrenglerat al costat dels altres volums benemèrits de la col·lecció i no hi vaig dedicar tota l’atenció que  mereixia. Ara, en canvi, l’he reprès i tinc la seguretat que l’any que ha transcorregut el fa encara més atractiu, a la vista de l’evolució més recent del catalanisme.

Mentrestant és un breviari, un compendi, un promptuari de doctrina catalanista. Escrit entre 1942 i 1944 sobta per l’actualitat dels seus plantejaments, per la modernitat, per l’audàcia anticipant, per la capacitat d’avançar-se als fets i la captació i transmissió de les cruïlles, de les alternatives, de les contradiccions, de les frustracions que podien esdevenir al catalanisme quan es comencés a trencar la llosa de silenci de la  postguerra més immediata, i quan el final de la II Guerra Mundial canviés la perspectiva de les coses a Europa.

És veritat que hi ha, també, alguna ingenuïtat, molt pròpia de l’època, a l’hora d’atribuir responsabilitats directes al Compromís de Casp o al matrimoni dels Reis Catòlics i a la política de Ferran II en l’esdevenidor de Catalunya, i alguna referencia, avui insostenible, a les arrels ètniques del fet nacional i al risc polític, social i ideològic de la immigració.

El llibre és primer un repàs històric del qual es desprèn que els catalans van perdre, des del segle xvi, la condició de “poble constituït”, més acostumats a relacionar-se a distància amb el poder, més conscients dels drets que dels deures, massa individualistes, anarquitzants sovint, i conclou que a Catalunya li han mancat polítics amb un projecte de conjunt, amb una idea de país, amb la voluntat de construir un país normal. Salva reiteradament la figura d’Enric Prat de la Riba i els resultats importants de la Mancomunitat, per la grandesa de la idea malgrat la petitesa de l’instrument. Serrahima insisteix, també, que els grans fracassos són del tot imputables a Catalunya mateix, i que no ens cal anar a buscar a fora el que, de ben segur, l’experiència històrica ens diu que tenim a casa. Reitera la idea que aquest és un país amb massa presidents “i això sempre és una dificultat per poder aconseguir un president de tots”. Planteja la urgència de liquidar “la causa del silenci que és la guerra civil i la persistència de l’ambient de guerra civil”; recorda que l’Estatut de 1932 no pot ser la base, per insuficient, d’un nou renaixement catalanista, reclama abandonar la pulsió liquidacionista freqüent a Catalunya “com si el passat no existís” i formula una estratègia de reconstrucció i elabora un programa de mínims, basat en la llengua i la cultura, l’organització territorial, l’administració, el dret civil, un finançament just, l’ordre públic i un règim de ciutadania catalana, les obres, els serveis públics, les polítiques socials. Aborda amb profunditat les dificultats de les relacions entre Catalunya i Espanya, i conclou que cal “renovar la idea constitucional superior. I aquesta idea superior és la de la pluralitat d’Espanya o si es vol de la plurinacionalitat”. Admesa la idea, els articles fluiran amb naturalitat perquè Espanya ja estarà constituïda. El procés invers, com s’ha vist, està condemnat al fracàs.

I, finalment, amb agudesa i perspicàcia, estableix que la unitat imprescindible dels catalans es basi en què “només cerquem una unanimitat patriòtica, que quan calgui se sobreposi a les inevitables, a les necessàries divisions polítiques”.

Tot un promptuari que no sé si els polítics d’avui tenen ni ganes ni temps de llegir.