Pròleg al llibre I un dia va ser el principi. Records d’excavació i de restauració, de Mercè Ferré i Valls. Anglès, Impremta Pagès, 2014

Teniu a les mans un compendi de quaranta-set anys de vida professional. De 1957 a 2004, LA Mercè Ferré ha treballat al Museu de Sant Pere de Galligants. Em sembla que, des de sempre, la tinc associada als meus paisatges familiars. L’he vista traginar atrafegada, entrar i sortir del vell cenobi, dels murs nobles i, sovint, potser inhòspits de la gran construcció romànica.

Però Sant Pere de Galligants, el Museu, la seu canviant de diverses institucions segons els temps, és només la base d’operacions, el taller, la rebotiga. El camp d’acció, en canvi, és amplíssim i s’eixampla com els pulmons i la vista quan es deixa anar per les planes de l’Empordà, els turons suaus de l’Empordanet, la geografia dels conreus, les fondalades de l’Alta Garrotxa, les insinuacions de l’Albera.

Mercè Ferré transita, sense solució de continuïtat, de la seva facilitat pel dibuix al dibuix arqueològic, d’aquest a la restauració i, d’aquí, al coneixement, la catalogació, l’actuació d’urgència, el seguiment acurat, els informes sobre el terreny.

Tota una vida dedicada a aquest laboratori immens que és l’arqueologia de la demarcació de Girona. Una vida plena en tots els sentits. Professional, esclar. Però d’aquestes pàgines en destaca, sobretot, la dimensió humana, el tracte i el coneixement de les persones. Dels professors més prestigiosos als treballadors més humils. L’arqueologia de camp té aquestes coses: tractes de tu a tu amb milers d’anys, treballes al costat de grans savis i, alhora, has de conviure en les llargues jornades de treball i compartir el menjar, el lleure, el descans, els viatges.

Aquest llibre destil·la una profunda humanitat per totes bandes, des del doctor Lluís Pericot a Pere Ubach “Peret”. Desfilen constantment noms familiars. Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell, Pere de Palol, Aurora Martín, Enriqueta Pons, Xavier Nieto, Narcís Soler Masferrer, Josep M. Nolla, Francesc Riuró… i molts més. Al costat dels savis desfilen, en un dibuix contrastat, amb les seves virtuts i els seus defectes, els responsables polítics de cada moment i la seva aportació personal a l’impuls de les excavacions, dels museus, dels centres de recerca o de restauració.

Desfilen els escenaris. Ullastret en primeríssim lloc. Però, també, Roses i Empúries, Agullana, Sant Julià de Ramis.. I, naturalment, els estils i les èpoques, l’art i la cultura, els jaciments i els estrats en tota la seva dimensió múltiple. Del Paleolític al Romànic. De les urnes funeràries als atuells ceràmics. Veiem, en el detall per dins, el treball acurat i delicat de la Mercè. Separant una resta tèxtil enganxada al crani d’un enterrament jueu o tractant de reconstruir el trencaclosques de peces disperses que esdevindran una forma amb sentit i utilitat.

I sobretot, esclar, la figura potser oblidada i borrosa en la memòria de la ciutat del doctor Miquel Oliva i Prat.

La Mercè ha volgut fer de la vida i el treball del senyor Oliva, així el vaig veure sempre jo des de la mateixa infància, en Miquel per a la nostra autora, el fil conductor de la part principal d’aquest relat. Es tracta de fer justícia i de deixar constància i d’aixecar testimoni que els savis barcelonins anaven i venien, feien passades pel Museu i els jaciments. Només  Miquel Oliva s’hi quedava. I va ser ell l’aglutinador, l’impulsor, el descobridor en alguns casos, el constructor dels fonaments que ens han permès, després ,erigir un sòlid edifici cultural.

El mèrit d’aquest llibre és, justament, que esdevé un testimoni d’excepció, construït amb naturalitat. Descobrim, així, la història interna de prop de mig segle d’arqueologia gironina. Les publicacions i la vida. Les campanyes, les excavacions, la sistematització dels resultats.

No és un diari com els que ens va deixar el senyor Gandía a Empúries. És un exercici de memòria viva, pouat amb paciència per la Mercè per refer la cronologia dels dies i de les hores.

Fent honor als murs del monestir que la va aixoplugar durant aquests quaranta-set anys de treball professional, d’il·lusions compartides, la Mercè ha aplicat, a descabdellar el fil de la memòria, una paciència benedictina. Paciència laica i ciutadana, això sí.

Llegiu amb profit aquestes pinzellades d’una vida plena. Compartiu la il·lusió amb la Mercè. Venereu el treball anònim i discret de tanta gent. Fem justícia plegats a tots els noms que s’escolen com la vida i que han deixat la seva petjada perenne.