Diari de Girona

Dissabte passat al matí feia fresqueta. Vaig sortir aviat de casa i pels volts de les nou ja havia decidit que era un d’aquells dissabtes que abandono el confort de pastisseria de la Vienesa i em concedeixo un entrepà de truita al Clàssic. És canviar una visió esbiaixada de la plaça amb un punt de distància per una immersió total. Em vaig asseure just dessota d’un dels arcs de la plaça, disposat a gaudir un cop més de la plaça buida de cotxes i fent volar la imaginació cap a èpoques no gaire reculades, atapeïda de vehicles per tots costats. Aquest estiu suau que ens ha tocat manté la temperatura en un punt just per sentir l’airet vivificador i contemplar el cel net de núvols preparat per un sol, de juliol temperat en relació amb d’altres juliols. Va passar el cotxe decorat de flors de l’Anna, vital i optimista com sempre, camí de la floristeria. La Rosa del Clàssic, com sempre, amb una eficaç discreció em va portar l’entrepà i pocs minuts després va comparèixer en Narcís, amb un aire mig displicent i un somriure tot just insinuat. De prejubilat forçós de feines més atrafegades i des de fa una colla d’anys al capdavant del Clàssic, sota l’atenta mirada de la Rosa, puntal de la casa, i garantia evident que en Narcís sap que tot seria diferent sense ella. I ell ho sap i s’hi repenja confiat. Ells dos, tots sols, se’n surten i bé.

Després havia decidit que aniria a tallar-me els cabells al carrer Migdia, on la Dolors em va anunciar que tenia un dia estiuenc i això volia dir que es proposava de fer-me una retallada potent dels pocs cabells que encara em queden. Més fresc encara al sortir, en Quico Solà, a la seva botiga del carrer de la Creu em va fer un repàs de la vista i vam quedar de canviar els vidres de les ulleres.

Acabada la incursió a l’eixample vaig tornar al centre històric, vaig portar a emmarcar un quadre a can Sais, el Deu del Nou ara més solitari i amb un punt de tristesa, vaig saludar l’Anna a la floristeria i de tornada cap al Mercadal vaig proveir a la 22 el llibre sobre en Coroleu, un llibre de viatges, un sobre la poètica dels cafès, i de Carles Rahola, Contra l’invasor. Recull d’articles a L’Autonomista (1900-1938), a cura de Rosa Maria Oliveras i de Lídia Traveria, editat a Valls per Cossetània (2007).

Abans de tornar a casa encara vaig fer un segon esmorzar a la “Taverna” per aprofitar el matí i repassar l’actualitat, propera i llunyana, amb en Guillem Terribas i en Modest Prats. Vam anar amb gran facilitat de Colòmbia a Roma i de Roma a l’actualitat política i al batec de la vida ciutadana, que en Modest observa des d’una talaia privilegiada des de les parròquies del Mercadal i de Sant Salvador.

A casa em vaig posar a repassar el recull d’articles de Carles Rahola, amb entre d’altres el que dóna el títol al llibre “Contra l’invasor”, ”Refugis i jardins” i “L’heroisme”, tots de 1938 i les peces bàsiques utilitzades barroerament contra Rahola per cometre l’acte de brutalitat gratuïta més ignominiós que es pugui recordar en la història de la nostra ciutat.

Vaig anar del final del llibre retrocedint cap al principi fins a parar esment a l’article simplement titulat “Gerona”, del 27 de febrer de 1914. S’hi planteja la dualitat entre la ciutat nova i la ciutat vella, la ciutat moderna i la ciutat antiga. I es pregunta pel futur del conjunt de la ciutat i la forma de vèncer les inèrcies que la frenen: ”Los templos que el hombre, impulsado por un afán de infinito, construyó maravillosamente, continuarán siendo admirados y no faltarán manos piadosas y sabias para impedir su total ruina. Pero los barrios miserables, las casas lazarientas, las habitaciones donde jamás penetra el sol, las viviendas de hambrientos y tuberculosos, todo lo que está acusando a nuestra sociedad que deja abandonados a los humildes, serán demolidas, por humanidad y en evitación de que contagien a la ciudad joven.” (pàg.26).

El doble caràcter de la ciutat marcat per la lluita entre “la vetustez” i la “modernidad” obre el camí a un debat fructífer, a una exploració de l’esperit emprenedor, a la voluntat de modernització, a desvetllar energies, a superar conformismes i cofoismes:” Los gerundenses permanecen obedientes al mandato de los muertos. Les falta valor, carecen de audacia. Son conformistas; son conservadores, transigen con la injusticia, la miseria y el mal.” (pàg.26).

Rahola convida al desvetllament, a l’optimisme, a la superació de la vida burocràtica i provinciana, a emprendre noves aventures amb ambició renovada, a deixar de mirar enrere amb autocomplaença, a superar l’abúlia i l’immobilisme, a preferir una fàbrica a una oficina, una escola a una caserna. Tot un programa de canvi i de modernització en un article que té més de noranta anys i que ens marca una reflexió i ens fixa un guió per a un debat obert a totes les èpoques. És evident que els punts de referència i els paràmetres de 1914 tenen ja molt poc a veure amb la realitat actual.

Però també és molt evident que Rahola, permanentment reeditat, no para mai de ser un referent, una interpel·lació, un revulsiu per tal d’evitar que ens acomodem i revifem l’esperit crític i la voluntat d’autocrítica animats més d’esperit creatiu i d’ambició de futur que de simple autoflagel·lació masoquista.

La lliçó de Rahola és perenne i la immortalitat de les lletres fa cada cop més evident i dramàtica la seva vida segada. Un cop més retem homenatge al referent contemporani que alimenta la permanent ambició de canvi i de modernització a la ciutat de Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 200-202)