Diari de Girona

Ahir de bona hora, la ciutat es va despertar amb una llum especial, netíssima. Els horitzons definits projectaven uns tons d’una gran suavitat, una claror diàfana i horitzontal, de sol d’estiu. Després d’una primavera intensíssima i variada, de cels barrocs, d’una nuvolada potent, de negrors intenses, de grisos baixos, de pluges continuades, el cel d’ahir apareixia amb una claror especial d’anticicló anunciat reiteradament i esperat. Durant l’hivern havíem acabat avorrint l’anticicló i ens afanyàvem a entreveure, en els butlletins metereològics, una espurna de variació. Esperàvem ambientalment la pluja. També al Diari de Girona, jo mateix m’havia fet ressò de la immutabuilitat de l’Onyar, quiet, pantanós, sense crèixer malgrat les pluges continuades. Finalment, dimarts vaig rebre un sms de la Isabel Salamaña que em deia que finalment semblava com si l’Onyar hagués escoltat els meus desitjos i després de més de setanta litres per metre quadrat a Vilobí, havia crescut, com així també ho certificava el Diari, explicant que la crescuda havia fet crèixer el nombre d’ànecs de coll verd al riu. No ho vaig poder veure en el moment àlgid perquè era a Barcelona, i ahir al vespre, quan vaig arribar a Girona al captard, encara de clar, el riu ja havia baixat força i si bé l’aigua tenia la vivesa d’un riu que es mou, ja no tenia la intensitat que la Isabel m’havia anunciat. Però, en canvi, l’arribada a Girona em va deparar dues novetats rellevants. D’una banda, només d’enfilar la rotonda del rellotge de la Devesa, vaig poder començar a intuir la façana de Sant Feliu ja completament neta de bastides. M’hi vaig aturar un moment a contemplar-la i vaig pensar que, ara, en tota la seva magnitud, aquesta façana ha perdut el seu caràcter residual i decadent, i ha adquirit tota la potència classicitzant dels que la van concebre i esculpir. És ara una façana potent, visible, clara, neta, harmònica que ens ensenya una arquitectura poc freqüent, però singular, que s’esglaona des de Sant Feliu i Sant Martí fins a culminar, per a èpoques diferents amb solucions arquitectòniques semblants, amb la façana barroca de la Catedral. I un cop a casa, m’esperava l’edició del llibre de Joan Martí Centellas Bellezas de Gerona,1877, que acompanya una exposició inaugurada ahir al Museu d’Història de la Ciutat i que ens presenta un conjunt magnífic de fotografies de la ciutat. El repàs dela geografia de la ciutat històrica amb més de cent anys de distància ens situa davant de canvis importants i de permanències notables. I una aroma d’humitat que potser s’ha perdut després d’algunes opeacions de neteja i de rehabilitació.

Lligat amb la tradició fotogràfica de la ciutat hi ha, ara, un nou espai urbà, en el nou eixample urbà de Palau, la plaça Valentí Fargnoli que és el paradigma d’un nou urbanisme de transformació i esponjament de la vella quadrícula industrial del pla de Palau, en una nova ordenació que intercala noves àrees d’habitatge i nous espais lliures i comunitaris, que intenten la regeneració urbana d’àmbits de creixement desordenat i esquifit que ara poden adquirir una certa dinmensió, racionalitat i harmonia. Un llibre i una plaça harmonitzen el paper dels fotògrafs en la seva interacció amb la ciutat i en la immortalització instantània dels espais urbans que no són immutables, sinó que canvien al ritme dels temps, de les modes i de la mateixa societat.

Diumenge ens va donar l’alegria de veure com el Girona tornava a segona divisió després de més de quaranta-nou anys. Aquest èxit és un homenatge a tota la colla, cada cop més reduïda, dels futbolistes veterans del Girona que un diumengde rere l’altre han aguantat la flama i l’esperança convençuts que arribaria el dia del retorn pletòric. Un record especial per en Portell, en Farró, en Curbet i tants d’altres, uns que encara ho han pogut veure i d’altres que ja no, però que ara serien feliços. Amb la mateixa felicitat que em confessava dilluns passat, sota les voltes de la plaça del Vi, la Carme Sais, que guarda un raconet del seu cor per al Girona, perquè el seu pare durant un temps hi havia jugat.

Guardo també molt endins les intensíssimes emocions per la mort d’en Tià Salellas i en Miquel Diumé. Necessito la calma que encara no tinc per escriure sobre un i altre, i ho faré. I un record especial també per l’Eduard Vila Fàbrega, pintor delicat i civilitzat de Girona. La seva absència se’m fa present en un perfil de dona, tot just insinuat amb un traç harmònic sobre un fons cúbic, que em va oferir espeontàniament un dia fa poc anys com a mostra disctreta d’agraïment per tants anys d’alcaldia. És tota una generació que va marcar la vida artística de la ciutat, amb un to molt notable i que, ara, ha desfilat pràcticament del tot, esperant el reconeixement col·lectiu, més enllà de les antològiques individuals que han tingut, per tal de concretar el pes i el paper d’aquesta generació en la vida artística de la ciutat.

Vaig llegir amb sorpresa fa uns dies en aquest Diari una tribuna signada pel senyor Ricard Vaqué. Doncs sí, més Girona que mai. I no pas amb ànim d’afirmació i de justificació. Tinc al Diari de Girona una tribuna oberta i lliure en la qual m’expresso com vull i on procuro de dedicar poc temps i espai a la meva estricta dimensió política. Que ningú no busqui aquí la tribuna estrident de les polèmiques dels partits, sinó el racó reposat per a l’evocació i la reflexió. És el que em va dir un dia en Jordi Xargayó, el director del Diari, ”a mi ja em va bé que en aquesta tribuna facis molta Girona i poca política”. I és el que em sembla que faig. Perquè vull i perquè m’agrada. Sense cap romanticisme nostàlgic, més aviat el contrari.

Ara bé, per un moment faré una excepció. Tot i que el senyor Vaqué sembla no haver entès res de res, voldria dir que no entenc la insistència a esperar un posicionament concret en relació amb el compliment de la llei del Ter, que s’haurà de complir.Però com a Llei obliga a tots ara i obligava a tots en el passat, i no sé veure en l’article del senyor Vaqué cap ombra de referència a les dècades de silencis còmplices. La veritat és que el Govern de Catalunyan farà el que hagi de fer i en les emergències, garantirà aigua a tots els ciutadans de Catalunya, sigui com sigui, com ha explicat el President de la Generalitat. I ho farà garantint els drets de tothom, també els del Ter, i assegurant els principuis de cohesió territorial i nacional. Ho farà aquest Govern i ho farà un Govern que, pel que sembla, compartim el senyor Vaqué i jo. No només perquè el Govern de Catalunya vol ser el Govern de tots, sinó perquè el partit del senyor Vaqué i el meu compartim, a data d’avui, responsabilitats de govern en el mateix govern.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008062000_4_272673__Opinio-girona