Pròleg a Les estacions del Metro de Roquetes i Trinitat Nova i l’estació de Provença d’FGC. Col·lecció “Art Urbà” núm 1.  Barcelona, DPTOP, 2010

 La visió que els veïns de Trinitat Nova i de Roquetes tenen i tindran quotidianament de les seves estacions de metro és una imatge fixa canviant amb el temps, amb l’edat i la procedència de les persones. Arribaran noves generacions que hauran nascut amb el metro i, a poc a poc, substituiran les generacions que van conèixer i van fer els seus barris sense metro i sense tantes altres coses. La percepció sens dubte no serà la mateixa. Per a uns el metro serà una dada del paisatge permanentment incorporada a la retina des del seu mateix origen. Per als altres, darrere l’arribada del metro hi haurà la història d’un combat i d’un compromís cívic i col·lectiu.

 Les intervencions artístiques d’Antonio Ortega i d’Enric Maurí a Trinitat Nova, i la de Salvador Juanpere a Roquetes il·lustren prou bé aquesta síntesi generacional. Per a uns les intervencions seran el resultat del mateix procés constructiu. Per als altres seran el resultat d’un procés de participació i, fins i tot, potser se sentiran identificats amb l’evolució i amb la gènesi mateixa de les intervencions. Aquests se sentiran més directament protagonistes que els altres. Però aquests darrers seran a tots els efectes hereus dels primers.

 Així és com es construeix la memòria, la identitat i la consciència d’un barri. Solidaritat i convivència construïda des del compromís col·lectiu per al benestar compartit i per la millora constant dels serveis públics reclamats, exigits i plenament assolits amb la democràcia municipal. Aquestes estacions, com moltes altres, són l’expressió genuïna d’un esclat de llibertat.

És l’esclat dolorós i significatiu, simbòlic, de la gran taca, de l’esquitxada de l’Antonio Ortega. Dolorós en la gestació i entranyable i tendre en els elements figuratius que conformen l’imaginari col·lectiu que aquest llibret ens descobreix en la seva individuació. És també l’esclat primaveral de les roselles de l’Enric Maurí, que esmalten la cronologia d’un canvi, d’un procés, d’una transformació, de la construcció d’una societat nova. A Roquetes, en canvi, Salvador Juanpere poua en la mateixa memòria i baixa a les profunditats de l’estació amb un esclat acolorit de plaques que revelen el conjunt semàntic dels valors i dels moments, de les etapes viscudes, de la memòria construïda i compartida.

 Per altra banda, a l’estació de Provença, Jordi Benito ens guia amb llum i color pels itineraris de la llengua i el secret de les paraules.

 Aquest llibret vol ser un acompanyament, una introducció, una guia de lectura, una presentació del treball de quatre artistes i del treball compartit amb els veïns.

 El Govern de Catalunya se sent mot complagut de posar a l’abast de molta gent aquests elements d’interpretació de les estacions i les seves intervencions artístiques, perquè permeten portar a casa fragments, retalls, d’aquesta memòria treballada entre tots, solidàriament en l’exercici diari, democràtic, radical, de la llibertat construïda, de les llibertats conquerides.