Conferència a  Tribuna Girona

Moltes gràcies i bona nit. Alcaldessa. Delegada, subdelegat, amics i amigues.

Molta gent em pregunta com és ara la meva vida, i contesto normalment, amb variacions, “treballo per a Catalunya, bàsicament des de Barcelona, visc a Girona, i alguna nit dormo a Barcelona”. És aquest “visc a Girona” el que em fa començar d’una manera que no voldria començar: Just Casero, Ricard Dalmau, Joan Saqués, Martí Manel Díaz, Joan Puigbert, Joan Pujolràs, Joan Gelada. I la veritat és que són molts noms, i de gent molt propera, i algun cas de gent molt jove, de gent que ha mort fora de temps, fora d’hora, a l’hora que toca però que costa d’entendre. I justament perquè són gent que han treballat amb mi, amb nosaltres, amb la ciutat i per a la ciutat, doncs no podia, ni volia, començar sense esmentar en Joan Gelada, que va ser un home sovint incomprès. A partir d’una injustícia radical, que era assimilar la seva condició d’aparellador, a l’errònia presumpció de la seva relació amb el món dels negocis immobiliaris. I en Joan Gelada va ser maltractat per això. Però, en Joan Gelada havia fet en la transició els primers cursos de català de la ciutat per correspondència, abans que molta gent i, per tant, amb una catalanitat de soca-rel i havia presidit l’AFIC, que molta gent ja no sap el que era,  l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de Girona, va presidir el Col·legi d’Aparelladors, va moure la rehabilitació de la Casa de la Punxa a Girona, va ser impulsor del número monogràfic de CAU sobre la ciutat de Girona, i després va ser tinent d’alcalde d’Urbanisme, tinent d’alcalde de Via Pública, primer tinent d’Alcalde i ara era gerent de Transports Municipals del Gironès.  Els asseguro que, amb dos altres números dos meus aquí al davant,  com que sé que no és fàcil anar darrere meu, vull retre un homenatge a en Joan Gelada, que sé que em va servir fidelment, va servir fidelment a la ciutat, i potser no sempre s’ho va passar bé fent de número dos d’en Quim Nadal.

I bé, això és un preludi de caràcter gironí, perquè em semblava imprescindible en un moment en què els sentiments i les emocions són tan vius i tan a flor de pell, i passo ja a parlar d’aquests sis mesos de Govern, en la meva doble condició de Portaveu del Govern i de conseller de Política Territorial i Obres Públiques.

El primer que els vull dir és que passades les eleccions de novembre ningú no sabia què passaria i molts de nosaltres no ens fèiem a la idea de quin seria el desenllaç final del procés de negociacions que s’havia encetat. Vaig participar directament en aquestes negociacions, i algun dia explicaré amb més detall aprofitant els meus dietaris, com van ser aquells dies de negociacions. Però el que sí que els puc dir és que jo em vaig fer tots els escenaris possibles, des de començar a preparar un altre llibre, que em pogués fer les funcions de coixí que m’havia fet durant un temps el llibre sobre la Catedral, fins pensar que en la meva funció de portaveu del Grup Parlamentari a l’oposició podria passar moltes estones treballant en altres temes i tenint una vida relativament tranquil·la. Les coses van anar d’una altra manera i jo em sento molt honorat de la confiança que em va fer el president Maragall i per l’encàrrec que em va fer, que intentaré correspondre amb la màxima fidelitat i eficiència, i amb la voluntat de servir Catalunya per damunt de tot.

1. Els arbres i el bosc

Sobre aquests sis mesos de Govern, voldria començar amb un primer episodi que podria ser: “Els arbres i el bosc”. Si apartem les branques, si som capaços de veure el bosc que de vegades tapen els arbres, trobarem clarianes, trobarem prats, trobarem arbres robustos, arbres ben treballats, però és veritat que en aquests primers sis mesos hi ha massa arbres que no ens deixen veure el bosc. I vull començar per això. L’acció del Govern ha estat prou clara, prou nítida? Ha estat prou explicada, prou compresa? L’he pogut explicar prou com a Portaveu? Ho han pogut explicar prou els Consellers i Conselleres d’aquest govern? No, no sempre. Per què? Perquè hi ha hagut branques que hem de separar, per permetre que la part ens deixi veure el tot. Quines són aquestes branques? No vull pas estar-me de parlar-ne: Perpinyà, el viatge a Perpinyà d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, conseller en cap. Una segona part d’aquest episodi de Perpinyà, la falsa treva d’ETA en relació a Catalunya. I finalment, l’informe sobre mitjans de comunicació que va ser difós per CiU fa unes setmanes.

Els asseguro que viure des de dins del Govern l’episodi de Perpinyà, l’episodi de la falsa treva, i l’episodi de l’informe dels mitjans i els seus desenllaços successius, no sempre fàcils, ha estat molt dur, però a la vegada ha estat molt alliçonador. I algú ha pensat que ha servit per afeblir el Govern; no! ha servit per enfortir el Govern, ha servit per cohesionar al Govern, ha servit per llimar aspereses, ha servit per ajuntar més que no pas dividir i ens ha ajudat a tots a entendre moltes coses. El dia que ETA va dir, “perquè algú ens ho va demanar hem decidit no matar a Catalunya”, aquesta clàusula d’exclusió insolidària atribuïda des de fora cap a dins era un cop brutal per a Catalunya. Un cop de la pitjor espècie que venia del pitjor lloc, i que feia molt mal al Govern, però que feia molt mal a Catalunya, molt. Perquè era tan com dir “mira aquests, els farem el favor de no matar, i amb uns altres, els que siguin, anirem provant”. Jo crec que és al voltant d’aquest fet, que més enllà de la bona fe, amb un punt d’ingenuïtat de les persones que van participar-hi i als quals jo respecto, i amb els quals vaig compartir Govern i vam compartir decisions que trobo correctes i encertades, que cal valorar l’impacte negatiu i la desaprovació general, no exempta d’hipocresia, del viatge de Carod a França. Posar-se a la pell d’aquelles persones, i en la pressió ambiental, induïda o no, que aquells dies es va exercir sobre el Govern de Catalunya i sobre alguns dels seus membres, és molt difícil d’explicar serenament.   

Aquests tres episodis, aquestes tres branques, aquests tres arbres que no ens deixen veure el bosc, que han diluït, que han difuminat, que han enterbolit l’acció de Govern, es complementen amb dos moments històrics: l’atemptat de l’11 de març i les eleccions del 14 de març.

L’atemptat de l’11M va ser d’una brutalitat que no els he d’explicar, les imatges que vam veure tots plegats són molt evidents, no? Ara, des del moment de l’atemptat fins a mig matí, tot el Govern de Catalunya, i ERC més que ningú dins de tot el Govern de Catalunya, estàvem no només amb el cor encongit, sinó en una situació de quasi col·lapse, perquè aquell atemptat per unes hores, que després algú va voler allargar, era la confirmació de la clàusula d’exclusió de la treva catalana d’ETA. És molt bèstia, és molt bèstia, però tan bon punt va començar a circular la hipòtesi islamista, les morts eren les mateixes morts, ningú no ho podia canviar, però ens va canviar la cara a tots, i als dirigents d’ERC més que a ningú. Per què? Per què ens alegràvem del resultat de l’atemptat? No, simplement perquè la lectura política de qui havia estat l’agent impulsor d’aquell atemptat canviava la perspectiva política a Catalunya i a Espanya, totalment. Els escenaris eren completament diferents. Avui no ho vull jutjar, naturalment estem en campanya electoral, i si ho hagués sabut el dia que vaig concertar amb en Josep López de Lerma i amb tots els dirigents de Tribuna de Girona que el dia que triàvem era un dia de campanya electoral hauria dit que no, perquè a mi m’hagués tocat ser avui al Palau Sant Jordi, per exemple, escoltant als dirigent del meu partit, però hem cregut que, naturalment, no ho havíem de canviar. Però la veritat és que encara ara és tot molt difícil de pair. I això sense jutjar el que va passar el dissabte, i que algun dia ho haurem d’analitzar i que ho haurem d’analitzar de manera transversal, com un fenomen nou, sociològicament molt important, culturalment molt important també, de com circula la informació en un món nou i diferent que ens va canviant els paràmetres de moltes coses i que no ens acabem de fer a la idea  perquè venim del món que venim i hem anat adaptant-nos a una Societat nova i canviant. Però els resultats del 14 de març i les cares de la gent del 15 no són les de la victòria del PSOE, és un “uff” generalitzat de mesos i mesos de tensió acumulada. Aquell mateix “uff, quin pes ens hem tret de sobre perquè no és ETA sinó que és Alqaeda.” És el pes que molta gent, d’altres no, naturalment, que amb la lectura del resultat del 14 de març  va fer “uff”, i es va deixar anar.

Va ser una gran victòria del PSOE? Finalment sí, però ara bé, quina és la interpretació del resultat del 14 de març? Un gran “uff” de la gent, fruit d’una tensió acumulada a vegades imputable al PP i altres no, espero que en Manel Ibarz, ara diputat del PP al Parlament de Catalunya i present en aquesta conferència, ho pugui entendre així, amb molta claredat; no és per assenyalar, és que amb l’ambient en què es vivia, amb la crispació a què s’havia arribat, amb el nivell de tensió que s’havia arribat a viure que no guanyés el PP, que és qui semblava que havia de guanyar és un canvi d’escenari, i passem a un decorat nou i diferent al qual tothom s’apunta, tothom vull dir totes les forces polítiques de l’espectre parlamentari que va resultar elegit aquell 14 de març. Bé, és al voltant dels fets de l’onze i catorze de març i també de la successió d’episodis (Perpinyà, falsa treva, informe de mitjans) que adquireix una dimensió nova, diferent, reforçada, subratllada,  la figura del president Maragall que apareix reforçada institucionalment com a President a ulls dels catalans quan compareix públicament a explicar cada un d’aquests episodis. Després la gent, la gent que escriu als diaris, pot dir on és Maragall? Com és que no fa tant de President com feia no sé qui? I la qüestió pot ser legítima o no però en qualsevol cas d’una banda l’onze-catorze de març ens canvia l’escala de les relacions polítiques i de les aspiracions polítiques de Catalunya i el marc polític per aconseguir-les, i d’una altra el conjunt d’episodis que han posat en crisi aquest Govern diverses vegades reforça el paper institucional del President Maragall que surt a parlar al poble de Catalunya en nom del Govern de Catalunya en un to institucional, que és, em sembla, el qui li dóna el grau de credibilitat que necessitàvem per posar les coses al seu lloc i perquè el President fes de President i el Govern fes de Govern amb una mica més de tranquil·litat; estem avançant cap aquesta tranquil·litat i jo els asseguro que les coses ara són força diferents de com les hem passat durant uns mesos.

2. La força de l’acte del Tinell

Primer hem separat les branques que no ens deixaven veure els bosc, ara faig una mica un viatge enrere; la culminació del pacte, la culminació de les negociacions, secretes o no, bilaterals o trilaterals, és l’acte del Tinell ple de simbolisme; palau reial, palau dels comtes, dels comtes reis… un edifici històric de la Barcelona comtal, i per tant, un acte en el qual comença a exercitar-se una cosa no fàcil, de la qual també parlaré com poden imaginar-se que és fruit del pacte i que és el pas, la transició de la cultura del pacte a la cultura de Govern. Veníem d’una cultura de pacte no gaire exemplar en l’àmbit del Govern de Catalunya i més aviat monolítica. Era o no utilitzable l’experiència de pacte en el Govern municipal tripartit o no per explicar les coses i fer-les funcionar adequadament en el Govern de Catalunya? No sempre; els temes, la dimensió són diferents, és una altra cosa, el pas de la cultura del pacte a la cultura de govern, l’encaix progressiu dels tres partits del Govern, passar de l’oposició al Govern i com a Govern, superar el cicle electoral, que encara no hem acabat del tot i que no acabarem fins diumenge, ens ha tingut un cert temps entretinguts, fent un aprenentatge plegats, ens hem conegut, ens hem mirat de reüll, ens hem ensenyat les cartes, hem vist si ens podíem refiar els uns dels altres  i hem decidit que sí.

I finalment, aquest acord que vam signar en el Saló del Tinell tot i que de tant en tant algú se n’oblida, és la referència que ens diu que podem anar plegats un temps. Tots els membres del Govern pensen pel que fa a la independència de Catalunya com ERC? No, ERC pensa el que pensa, Iniciativa pensa el que pensa i el PSC pensa el que pensa… Parla d’això el pacte de Govern? No ben bé, parla d’altres coses; com que no parla d’això, fins a les últimes conseqüències el pacte de Govern diu fins aquí podem anar plegats, això que està signat i dit aquí, i que de tant en tant hem de recordar, ho subscrivim  tots els socis de Govern. Ho subscriuen tots els partits que són socis de Govern amb la mateixa intensitat? No sempre, però també es pot entendre… Jo aquest matí he anat a Caldes de Montbui i em diuen “Conseller no volem el IV cinturó” Qui sou Govern: CiU i PSC? Qui sou oposició IC-V i ERC? L’oposició local tampoc el vol, però CiU que sí que el vol, no vol el IV cinturó a Caldes de Montbui. No és que si un dia surt una Plataforma contra el desdoblament de la carretera o la variant de Celrà i Bordils això hagi de posar en crisi al Govern de Catalunya, és simplement que als partits del Govern o oposició pot no agradar-los la variant de Celrà a nivell local. I ho diran igualment, sigui qui sigui el Govern. O no ha passat que CiU de Sarrià ha opinat diferent que Convergència de Girona respecte a la variant de Girona, passi per on passi? Bé, doncs aquest és el cas. De manera que per més que algú de tant en tant pugui dir que aquest partit opina diferent al Govern, a cada exemple que se’ns pugui esmentar dels partits que donen suport al Govern, hi podrem respondre amb d’altres casos semblants a partits que avui són oposició al Govern; ho dic perquè no hi ha cap episodi local que posi en compromís o en risc la solidesa de la cohesió del Govern. L’àmplia majoria que tenim al Parlament de Catalunya, l’aprenentatge de confiança i lleialtat dels membres del Govern que hem fet durant aquests sis mesos i que ha donat un bon resultat, ens ha permès passar de l’oposició al Govern i del Govern a superar el cicle electoral, amb resultats positius que han consolidat les posicions del Govern en el seu conjunt. El final del cicle obre una nova pàgina i ens permet passar del temps de les convulsions al temps de les realitzacions.

 

 3. L’herència rebuda

Després d’haver-la analitzat durant aquest sis mesos, bé encara no fa dos-cents dies que som al Govern, sabem que res del que passa o es fa aquests dies no es pot deslligar, no s’entendria que es deslligués, dels anys anteriors per bé i per mal. Pesa l’herència rebuda? Pesa molt. És una herència totalment negativa? No, ningú no s’ho creuria, ningú ho entendria, ningú ho acceptaria i a més a més tothom interpretaria que seria una manera d’entrar en el Govern basada en un esperit de revenja que no tenim, que no tenim de cap de les maneres. Res del que es fa ara es pot deslligar, per bé i per mal, de vint-i-tres anys anteriors de Govern en majoria o minoria de Convergència i Unió. Hem defugit l’obsessió pel passat, no hem volgut passar factura, no ho vam fer l’any 79 en la majoria de municipis on vam entrar a governar en relació a un passar factura intransigent respecte al franquisme, perquè ens semblava que era millor mirar endavant que no pas mirar enrere. Algú ens ha fet retrets més endavant, però em sembla que vam encertar fonamentalment en no alimentar el foc de les baixes passions que es va heretar de la Guerra Civil i dedicar-nos a treballar per construir un futur millor per a Catalunya. De manera que tampoc volem mirar enrere obsessivament, no volem passar factura, no hem caigut i no volem caure en la trampa de fer d’oposició de l’oposició, que és de la situació d’on veníem. Tenim en relació amb això dos reconeixements estroncats que vull esmentar:

El President Maragall, el Govern de Catalunya vol homenatjar Jordi Pujol per la tasca que ha fet per Catalunya durant vint-i-tres anys. I volem un dia trobar la manera que ell vulgui i pugui acceptar que li sigui reconeguda en un homenatge que Catalunya li deu, que ell no està en condicions de reclamar perquè naturalment en té prou amb haver rebut la confiança reiterada i en diverses eleccions. Però com a govern de Catalunya nosaltres li volem reconèixer aquest homenatge que li  és degut.

A Artur Mas li hem ofert ser cap de l’oposició  i hem aprovat l’estatut que ens va ser negat a nosaltres durant anys de la figura del cap de l’oposició, proposat pel President i avalat pel Govern. Per què? Per crear la tradició que el cap de l’oposició, el cap de la majoria que està a l’oposició ha de ser tractat, rebut, consultat amb periodicitat absoluta com els altres caps parlamentaris, però amb una preferència que no ha estat habitual. Quan jo vaig ser president del Grup Parlamentari Socialista després de les eleccions en les quals vaig ser candidat, vaig ser rebut per Jordi Pujol i li vaig dir “President a mi em sembla que ens hauríem de veure un cop al mes”. Em va contestar: “No”; bé doncs tu mateix. Ens vam veure una altra vegada per aprovar la Llei de política lingüística del Govern de Catalunya, a la qual nosaltres vam donar suport, però no ens vam veure més. El president Maragall vol intentar veure a tots els dirigents polítics dels grups parlamentaris amb una certa periodicitat. I volia reconèixer, i per decret està reconegut, l’estatut del cap de l’oposició  a Artur Mas.

Ara bé, pel que fa referència a l’herència del passat hem de parar atenció a dues coses, només a dues coses: L’auditoria econòmica i l’auditoria de gestió.

Què hem fet? L’auditoria econòmica inclou tres coses molt simples, en criteris del Banc d’Espanya el resultat pressupostari de 2003 es tanca amb un dèficit de 1.177 MEUR, la despesa desplaçada acumulada d’un any, cap a un altre, les factures al calaix, la patada endavant són 2.903 MEUR i el deute viu de Catalunya 17.364 MEUR. És normal que estiguem endeutats? És normal, no hi ha motius d’alarma, el conseller Castells va dir que la situació econòmica de Catalunya no és alarmant i que el crèdit i la solvència del Govern de Catalunya està fora de qualsevol dubte. Per què? Perquè com va dir el conseller Castells  no volem caure en la trampa que les empreses de rating ens baixin la puntuació del crèdit que mereix el deute del Govern de la Generalitat i per tant, volem que quedi clar que la situació és preocupant però no és alarmant, és preocupant però no és dramàtica. Ara constatem els números, amb el sistema comptable del Banc d’Espanya per avaluar el dèficit i el compliment dels objectius del dèficit de la Unió Europea; 1.177 MEUR tancament de l’any 2003, 2903 MEUR la despesa desplaçada cap al 2004 i situació del deute quantificat quasi tant com el pressupost que hem presentat per a l’any  2004, 17.364 MEUR; el pressupost es tanca en 18.000 i escaig de milions d’euros; Aquesta és la realitat pel que fa a la auditoria comptable. Caldrà, això sí, continuar explorant sistemes d’adjudicació extrapressupostària que no computin com a deute i que incorporin el finançament privat a la construcció d’infraestructures, tot i que caldrà prescindir d’alguns mètodes poc fiables i concentrar-nos en els mètodes de finançament diferit adequadament contrastats. Cap cens emfitèutic, no al mètode alemany i sí als peatges a l’ombra i als drets de superfície.

Poso dos exemples il·lustratius de l’herència rebuda i que no haurem de repetir:

 Ciutat de la Justícia:

  • Sistema de pagament, pagament aplaçat amb sistema de renting, renting immobiliari fins a l’any 2038.
  • Cost de l’obra 400 MEUR (arrodoneixo).
  • Cost final acumulat de l’operació al final de tot el procés comptant les despeses de manteniment, les amortitzacions successives i els lloguers fins 2038 ,1170 MEUR.

 Línia 9 del metro:

  • Els trens amb un cost de quasi 50.000 milions de pessetes llogats i la infraestructura una inversió que hauríem de situar entre els 3 mil milions d’euros.
  • Sistema de pagament: mètode alemany. Què vol dir? Que el dia que es van adjudicar les obres zero pessetes en el pressupost, zero pessetes en el 2002, zero pessetes en el 2003, zero pessetes en el 2004, zero pessetes en el 2005 i l’any d’entrega de l’obra 3.000 milions d’euros a sobre la taula. L’any 2006 si hem de pagar, perquè s’ha adjudicat pel mètode alemany, l’L9 del metro de Barcelona i la seva àrea metropolitana, saben què em quedarà per fer carreteres en el meu departament? Zero; per tant, això té avantatges i té inconvenients. Per què hem decidit continuar aplicant peatges a l’ombra i projecció de la despesa cap al futur? Perquè sinó parem la màquina. Bé doncs, ja hem decidit que no volem parar la màquina, i no solament no la parem sinó que l’accelerem.

I com que l’accelerem, el desdoblament de la carretera Vic-Ripoll, desdoblament, començarà a principis de l’any que ve, amb el mètode de peatge a l’ombra per al primer tram Vic i Masies de Voltregà i dins d’aquesta legislatura volem arribar a Ripoll desdoblats. I pel mateix sistema, adjudicarem Costa de l’Alou-Vidreres, fins a l’accés de l’autopista i per deixar de fer miquetes i que el desdoblament ja arribi de Santa Cristina a Vidreres a l’accés AP-7. Per què? Perquè sinó no hi ha marge, ni capacitat d’inversió en el Govern de Catalunya.

Segon, l’auditoria de gestió és més qualitativa i per tant és més subjectiva. Aquí passen coses que hi ha qui pot opinar que estan bé i hi ha qui pot opinar que estan malament; però posem per cas el que s’anomenava el suport genèric a l’edició de llibres en català; si tu edites en català més de 10 llibres l’any, i més de mil exemplars dels llibres que edites en català jo te’n compro dos-cents; hem passat en vint-i-tres anys de 1.000 llibres a 7.500 llibres a l’any. Saben què hi ha en el soterrani del Teatre Nacional de Catalunya? El 80% dels dos-cents llibres, de cadascun dels llibres editats durant vint-i-tres anys procedents del suport genèric, que probablement cap biblioteca no voldrà i probablement s’hauran de llençar o cremar. El dia que vam veure això vam dir “home, mai tant bé dit: hem de netejar fondos!”

Els poso un altre exemple que per a mi és especialment estimat, si hi ha un programa que ha tingut èxits en el Govern de la Generalitat, és el programa “Vida nova a les velles ciutats” i la recuperació de centres històrics i cascos antics, vinculat al Departament de Política Territorial i Obres Públiques a través de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge, avui repartida ja entre dos departaments i reconvertida en la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge. Girona, naturalment, ha gaudit d’aquest programa en diverses ocasions i moltes altres poblacions de Catalunya han vist com es feien operacions emblemàtiques de recuperació de centres històrics amb una qualitat d’arquitectura mitjana més que raonable, però els projectes acumulats d’aquests vint-i-tres anys més projectes de carreteres alguns del s.XIX, provinents de l’antiga demarcació de carreteres de l’Estat de Catalunya estan en el soterrani d’un Palau a Santa Perpètua de la Mogoda, en una finca propietat de l’Institut Català del Sòl sense cap ordre. És clar, jo sóc historiador, i el primer dia vaig entrar i dic “on són els arxius en aquesta casa?” I em diuen:” o en un Palau a Sta. Perpètua de la Mogoda, a uns soterranis, a unes cotxeres  a la Ronda de Dalt a davant de l’Hospital de la Vall d’Hebrón i a les plantes menys quatre i menys cinc del Departament de Política Territorial i Obres Públiques”. Dic: “feu-me una memòria de com estan i un reportatge fotogràfic”. Bé doncs, començarem ordenant els arxius de la casa també, i tots aquest projectes els enviarem a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que és una cosa ben feta que va fer el Govern de la Generalitat per deixar clar que no pots tenir les coses mal posades i de qualsevol manera si justament t’has estat omplint la boca durant anys i anys de la política de projectes arquitectònics d’una determinada projecció californiana i dient que això era la imatge de marca del teu govern. On és la sensibilitat per la història d’un govern que es reclama de la història? Bé doncs, la idea de netejar fondos és una idea que pel que fa als arxius, als dipòsits, a les subscripcions a la premsa, a les subvencions a les entitats, a les supressions d’organismes que no funcionaven, a intentar pagar bé i més d’hora o intentar atendre millor a la ciutadania forma part dels objectius del Govern de Catalunya en aquest breu repàs a un episodi, que insisteixo, és un episodi al qual no vull dedicar massa temps perquè ens volem dedicar a pensar el futur i no mirar al passat.

Si bé, deixin-me dir, que avui és el dia, i jo no em vull estar de dir-ho, que els actuals dirigents de l’oposició han sortit en roda de premsa valorant els pressupostos de la Generalitat i han dit que el pressupost de publicitat i propaganda del Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha augmentat un 115%. És veritat, no solament és veritat sinó que no saben comptar, ha augmentat un 200%. Hem passat de 177.000 euros inicials de l’any 2003 a quasi 600.000 euros per a l’any 2004. 177.000 euros consignació inicial del conseller Felip Puig en els pressupostos de Política Territorial i Obres Públiques; és ell qui ha sortit amb la crítica per a l’any 2003. Saben quan va liquidar el departament de Política Territorial i Obres Públiques a 31 de desembre de 2003 per a premsa i propaganda? 3 milions d’euros, 3 milions d’euros… per tant més de 1.000% d’increment entre el pressupostat i el liquidat. I, en conseqüència, si els nostres sis-cents mil s’han de comptar, no sobre els cent setanta-set mil del pressupost inicial, sinó sobre els tres milions d’euros, hem baixat un no sé quant… els que en saben ja ho comptaran. Simplement a benefici d’inventari i perquè quedi clar.

 

 4. Les grans caixes de ressonància

Per què dic caixes de ressonància? Perquè són temes de la més alta importància política per a Catalunya, perquè són un objectiu prioritari del Govern de Catalunya però que encara estan massa en un nivell incipient i embrionari i que donen peu massa a allò que en castellà diuen “mucho ruido y pocas nueces”: Estatut, finançament i organització territorial. Són tres temes d’altíssim nivell polític i d’una rellevància que per a nosaltres és una prioritat màxima. Ara estan en una fase prou embrionària, inicial, com perquè si se’n parla massa a cop de titulars potser ens hi podem fer mal tots plegats. Estatut, finançament i organització territorial. Hi ha massa soroll encara, passem massa hores, passem plegats els polítics i els mitjans, a vegades amb la ciutadania a vegades sense, massa hores especulant només si hi haurà o no hi haurà referèndum sobre l’autodeterminació, o si hi ha Estatut i reforma de la Constitució o no. Quan la qüestió no és tant el tot o res de tres o quatre grans coses, que són molt importants, però que són les que ens podrien fer mal i ser objecte de discrepància, com el contingut polític i competencial de la norma màxima constituent de Catalunya que és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Volem un nou Estatut? Sí. Volem més autogovern? Sí. El volem sense límits? Sí. El volem deslligat de la reforma constitucional? Sí, i si de la reforma de l’Estatut se’n desprèn que algun article de la Constitució s’ha de mirar amb lupa o s’ha de retocar, ja ho farem. Però no una cosa depenent de l’altra, sinó primer una cosa i després l’altra, i només així tenim la garantia que amb aquest tema no ens hi farem mal.

Són més importants, els continguts, els límits, el fons que no les formes, i en molts aspectes és més important el mapa que el fur. Poso per cas un tema de la màxima importància per a la consellera Geli, però naturalment per a Catalunya, que és un centre de recerca biomèdica vinculat al programa de cèl·lules mare i Andalusia també el vol. Si per alguna raó, la decisió sobre aquest centre de recerca de referència fos a favor d’uns en detriment d’altres, això té més càrrega política que segons quins articles de l’Estatut dels de més càrrega política pura, perquè la política avui, naturalment, és tot; són molt més importants temes com el TGV i les prestacions i el traçat, i els traçats o les revisions dels traçats previstos del TGV que moltes altres coses.

Per què dic això? Quan a Girona es va fer la segregació de Salt i Sarrià, l’Alfons Thió, enginyer municipal en aquell moment, va dir “alcalde tranquil, el que les clavegueres han unit serà molt difícil que la política ho separi” És evident, mai no hem tornat a segregar la depuradora i mai no hem tornat a segregar les clavegueres de Girona, Salt i Sarrià. I qui diu això diu unes altres coses que inevitablement quan les ciutats es toquen acaben fent que siguin d’una determinada manera, més enllà de les línies teòriques dels termes administratius de les poblacions, i això sí, respectant i mantenint la sobirania de la representació política de cada poble i de cada ciutat, només faltaria.

Bé, això vol dir saber i aclarir, si el TGV València-Barcelona serà o no TGV. No és l’única excepció d’una xarxa que vol unir, volia unir, en el pensament del Partit Popular, totes les capitals de província de tota Espanya, però que resulta que havia deixat València i Barcelona sense unir per l’alta velocitat. La recuperació de l’alta velocitat València-Barcelona té més importància política que repetir deu vegades l’expressió Països Catalans. Per què? Perquè l’alta velocitat València-Barcelona fa més Països Catalans que repetir deu vegades Països Catalans, que resulta ser, que emprenya als valencians. Estem parlant d’això, i estem parlant de la càrrega política i de la importància d’uns temes que encara estem massa acostumats a fer-los servir amb ganes de fer soroll, no amb ganes de resoldre problemes.

Passa el mateix amb el finançament on acabarem definint una revisió del model per una via directa i una via indirecta. Cal un nou i millor finançament per a Catalunya? Sí, sens dubte, i el negociarem i el tindrem. Cal trobar fórmules alternatives per a un millor finançament de Catalunya que no siguin el model de finançament? Sí i també ho tindrem. Quines són? Revisió del deute de la sanitat, revisió de l’acord sobre els mossos d’esquadra, nou gran pacte sobre les infraestructures. I si fem aquests acords encara que no acabem de fer del tot el gran acord de finançament això ens permetrà funcionar i resoldre uns quants problemes que són de la més alta importància.

I finalment, pel que fa a l’organització territorial, anem cap a un canvi de model. Hem fet les dues subdelegacions de la Catalunya Central i dels Pirineus. A vegades ni els mateixos subdelegats no s’ho acaben de creure perquè s’adonen que els falten els ressorts de poder per a poder articular realment una xarxa administrativa i de representació en el territori que els doni la força i el poder que necessiten. Anem a la definició d’un nou model territorial de set vegueries, set demarcacions territorials del Govern de la Generalitat, set províncies de nom canviat com a òrgans de govern local vinculats al que abans eren les antigues diputacions. I els consells comarcals seran consells comarcals a la carta, mancomunitats de municipis per agrupar serveis que vulguin els ajuntaments, només amb el Consell d’Alcaldes, sense una assemblea parlamentària; estem canviant el concepte i l’escala del que és l’organització territorial de Catalunya en una fase incipient tot just en el nivell d’una comissió creada pel President de la Generalitat en la qual hi ha el conseller Saura, que la coordina, hi ha el conseller Carretero, hi ha el conseller Nadal. Que amb els experts de cada departament ens reunim cada setmana al Palau de la Generalitat i preparem els documents que després seran de referència per discutir amb el món municipal, per explicar a la ciutadania i per sotmetre finalment a la consideració del Parlament, un cop ho haguem elaborat, com avantprojecte de llei. Ara, cada cosa que surt ara als diaris dites per gent del Govern o opinades per gent de fora del Govern sobre si set províncies, set vegueries….trossos d’una província cap a una altra província, tres capitals en una sola província, tot això “mucho ruido y pocas nueces” en una fase en la qual encara no hi ha res ni escrit, ni acabat. Però anem cap a un canvi de model territorial que volem que sigui simplificat i més eficient. El ritme i el calendari de les coses és molt important. Hem dit massa més coses de les que havíem de dir nosaltres mateixos? Sí, en direm menys a partir d’ara i les direm  segurament d’una altra manera. Vull dir que aquest és un tema que a molts territoris i a l’àmbit metropolità desperta moltes suspicàcies i que és important administrar la complexitat, evitar conflictes i sumar esforços. No sempre les declaracions precipitades han tendit a afavorir aquests objectius.

 

 5. La vida al Palau

 Avui no vaig d’historiador com fa dos anys, ho sé, però en tinc per mitja horeta. Avui he decidit no defraudar respecte una manera d’interpretar la situació política que és molt personal, que és l’únic que jo podia fer, no?

La vida al Palau. Bé, el Palau és el cor del Govern de la Generalitat. És l’edifici més emblemàtic i simbòlic, és més emblemàtic i simbòlic i és molt més incòmode que tots els altres. El Departament de Política Territorial està en un edifici, davant de l’estació de Sants, i permet que tota la gent de Tarragona i de Girona que treballa al Departament vingui en tren cada dia. I és un edifici molt còmode, però resulta ser d’una immobiliària depenent de La Caixa a la qual li paguem tres milions i mig d’euros a l’any de lloguer. I el Palau és el Palau, i naturalment, després que la Diputació de Barcelona hi renunciés és del Govern de la Generalitat. És la seu de la Presidència. És simbòlic, és l’expressió d’una identitat, és un edifici gòtic i renaixentista magnífic, però té una cara i una creu.  Té unes escales interiors fosquíssimes, és tenebrós, és llòbrec, hi fa fred, per anar al lavabo quan surts d’un despatx has de passar per espais oberts per tant, et peles de fred a l’hivern i et fots de calor a l’estiu, bé el Palau és el Palau, no? I el  Palau és maco, és bell i té racons lletjos, segons el gust de les persones i les sensibilitats de tothom. El Saló de Sant Jordi és molt, molt, molt solemne però té unes pintures que fan por. La sala on ara es reuneix el Govern, perquè estem d’obres i el President s’ha canviat de despatx i ha anat a la Sala Tàpies, que és on fèiem les sessions de Govern, és el Saló Torres Garcia, que té unes pintures magnífiques i amb les quals ens hi sentim tots com molt noucentistes refent els camins de la Mancomunitat; Però en la seu del Govern i de la Presidència la vida no sempre és fàcil. Jo hi faig molta vida al Palau, i la meva vida al Palau és la d’un portaveu nòmada. Un conseller a Palau que té una Conselleria pròpia és un conseller sense despatx, que fa servir de despatxos els bancs, l’Arxiu de Comptes, la sala d’espera del President, els bancs de fusta de la galeria gòtica. Ara és clar, en la mesura que els passadissos del Palau són més oberts que no eren, veus moltes coses, veus molta gent, parles amb quasi tothom i n’aprens unes quantes. Aprens per exemple, que crec que demà, demà, reprèn una tradició del més pur estil Tarradellas; que és que el President de la Generalitat convida a dinar a la Casa dels Canonges els alcaldes i alcaldesses de les quatre capitals de província de Catalunya. Jo dino ara, cada setmana un dia, al menjador de la Casa dels Canonges, on havia menjat diverses vegades, sempre només convidat pel President Tarradellas, conjuntament amb els altres tres alcaldes de les altres tres capitals de província de Catalunya. Aquesta és una tradició interrompuda durant vint-i-tres anys. La recuperació d’un cert feeling municipalista, d’un punt de contacte amb el món local, és a Palau també, una nova manera d’entendre, aquest retrobament amb la Casa dels Canonges. Que per a mi ha sigut emotiu i molt personal. Però que per a  molta altra gent de Catalunya, amb responsabilitats o no, començarà una manera diferent de mirar-se un edifici que tots havíem idealitzat i que jo mateix havia mitificat, i que un cop l’he viscut per dintre li he trobat les gràcies i les desgràcies que us he volgut explicar per entrar en un punt de detall més personal.

Tot i que ara sí que us puc dir que després d’haver de triar entre vint equips d’arquitectes que vam reduir a tres equips, finalment encarregarem un pla director de tot el Palau a una parella d’arquitectes, dos arquitectes el nom dels quals no diré perquè, naturalment, correspon al President de la Generalitat anunciar-ho i donar-ho a conèixer. Però que són de prou prestigi i prou coneixement del que tenen entre mans per fer una rehabilitació integral i funcional d’aquest edifici del Palau de la Generalitat i espero que, conjuntament amb les obres que s’han fet en l’edifici del costat del carrer del Sant Honorat, tindrem finalment un edifici de Presidència que estarà a l’alçada funcional, no simbòlica, que ja hi estava, de la Presidència de la Generalitat.

 

 6. L’agenda legislativa

Aquesta és una altra d’aquestes històries que ha tingut la seva importància i ens ha agafat a nosaltres amb el pas canviat i ens ha obligat a una situació no agradable d’aparèixer com acomplexats davant la ciutadania i l’opinió pública.

 En aquest moments el Govern de la Generalitat ha aprovat una Llei que és la Llei de modificació de la Llei de la policia del la Generalitat, Mossos d’Esquadra, que estableix un contingent del 15% d’efectius provinents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional per poder-se incorporar directament en el Cos de Mossos d’Esquadra.  Ha aprovat una llei del meu departament, que és la Llei de barris, àrees urbanes i viles que requereixen atenció especial, a la qual destinarem, acabat tot el procés, més 600 MEUR i que vol ser una voluntat de regenerar el teixit urbà i social de molts barris de Catalunya  en operacions de xoc. I el Govern ha aprovat i ha enviat al Parlament la Llei de pressupostos, la Llei d’acompanyament, la Llei d’horaris comercials, la Llei de l’Agència Catalana de Consum i la Llei del conseller en cap.

Bé, el calendari és gairebé, dia a dia, el mateix calendari que el Govern de la Generalitat de Convergència i Unió sortit de les eleccions de 1999. I tot i que és gairebé dia per dia, llei per llei el mateix, hem aguantat i no ens n’hem sortit de modificar una opinió publicada i establerta, que aquest és un Govern que no legisla; i que aquest és un Govern que va molt endarrerit en la seva capacitat legislativa; i que com que no legisla i que com el Parlament no té feina, els diputats estan inquiets i revoltats perquè el Govern no els envia feina. Doncs bé, amb el quadre a la mà, i he acabat de fer els números en el cotxe venint de Barcelona cap aquí, la Llei 1/2000 de 30 de març, que era una llei instrumental d’adaptació de la Llei d’Administració de la Generalitat, és la primera llei del Govern sortit de les eleccions del 17 de novembre  de 1999, la dos és del 4 de maig, la tres que és la de pressupostos és del 19 de maig, la quatre que és la Llei d’Acompanyament és del 26 de maig, la cinc és del 5 de juny que és de  Policies Locals, la sis que és del 19 de juny és de Pensions periòdiques i la set és la de Modificació de la Llei de Creació del Centre d’Informació i Desenvolupament Empresarial i la Llei del Laboratori General d’Assaig i Investigació. Llei per llei, dia per dia, gairebé hi ha una simetria perfecta entre la legislatura del 99 i la legislatura que vam encetar nosaltres el 22 de desembre de 2003.

Doncs bé, que quedi constància que pel que fa a l’agenda legislativa, les hipoteques d’aquest govern, les branques que no ens deixaven veure el bosc han creat una imatge falsa que és que aquest és un Govern que no fa prou lleis; ja he aclarit, però, que amb dades a la mà aquesta és una falsa impressió.

També els he de dir una cosa que a mi em sembla molt important, que és que el president Maragall diu: «no feu tantes lleis» Hi ha hagut durant vint-i-tres anys una hiperactivitat legislativa, n’hem fet massa i massa petites i massa dolentes. Vols que et faci una llei d’un col·legi professional? Demà te la porto, preu en mà, i en fem tantes de col·legis professionals com professions hi ha conegudes a Catalunya, reglades i no reglades. En portem 15 o 20. Hem dit que potser no n’hem de fer cap més i que hem de posar fil a l’agulla a la Llei de col·legis professionals, que ho reguli tot plegat alhora, perquè no crec, no creiem, que a cada col·legi professional li correspongui una llei. I el president Maragall ens ha dit «escolteu, si hem fet tantes i tantes lleis, i no en deroguem gaires hi haurà un dia que tindrem saturació legislativa i aquest Parlament quedarà bloquejat»

Bé, el dia que jo  m’assec amb el Secretari de Planificació, amb el Director General d’Urbanisme i els pregunto: “Com tenim el Reglament de la Llei d’Urbanisme?” Em contesten:” Bé, ja està a punt, ja el tenim quasi acabat”; i jo els dic, “bé i què teniu?” “Un reglament de quatre-cents articles”, contesten. Dic: ”no el feu”. “Ah ja està acabat”; “m’és igual, no el feu. Fem un refós de totes les lleis vigents i reglaments vigents, però no feu un reglament nou. Fem una reforma de deu articles de la llei vigent per resoldre algun dels problemes que tenim em marxa, però no fem aquest reglament.  Perquè es gastaran més hores i més energies en aquells que aprendran a interpretar aquest reglament que no pas en aquells que l’hauran d’aplicar d’una forma directa per fer cases, plans parcials i deixar fer cases allà on es poden fer.

No el fem. I hem anat cap a una reforma parcial i puntual de la Llei d’urbanisme, perquè quedi clar que les coses són a vegades d’una altra manera.

El dia que va sortir amb molta insistència en un diari de tirada estatal aquesta idea que aquest govern feia poques lleis, jo vaig comparèixer com a portaveu recordant la Constitució de l’Observança de l’any 1478 de Ferran lI,  que deia, que començava, si fa o no fa, «Poc valdria fer lleis si nosaltres, els nostres oficial, i els ciutadans de Catalunya no les complíssim i les féssim complir». Les lleis que es fan són per a què uns les facin complir i altres les compleixen, i tots hi puguin veure reflectits els seus drets i els seus deures; no tindrem pas l’obsessió de ser un govern que faci moltes lleis, sinó que intentarem ser un govern que faci totes les que calgui, però que les faci ben fetes i que no costi gaire d’interpretar-les.

7.    Les urgències i els objectius

Volem fer polítiques socials que reforcin la cohesió social en tots els àmbits. Volem reforçar la competitivitat de l’economia de Catalunya. Volem donar a Catalunya les infraestructures que en el passat no ha tingut i volem tractar el territori de Catalunya, on viuen les persones de Catalunya, d’una manera que en puguin viure i en puguin gaudir els nostres néts i les generacions futures. Què vol dir això? Més cohesió social, vaig de pressa, polítiques per a les persones. Més mestres? Sí. Més metges? Sí. Més places escolars? Sí. Més habitatges per a les persones que no poden fer front al mercat de l’habitatge que ve determinat per una demanda que és molt rígida i que no té res a veure amb la demanda real del mercat? Sí. Quaranta-dos mil habitatges en quatre anys.

Competitivitat. Davant el risc de deslocalitzar, localitzar. Ens interessa més, més que Lear o més que Panasonic quina empresa i amb quanta gent, o quantes empreses volen comprar els terrenys de la Panasonic. Localitzar. Atreure i seduir noves inversions d’alt valor afegit, de noves empreses que no se n’hagin d’anar perquè la base del seu negoci és només el diferencial del cost de la mà d’obra. Sinó empreses que vinguin a Catalunya perquè el capital humà, les infraestructures, l’entorn, la qualitat de vida, els serveis públics els són atractius. Hi ha més d’una empresa que vulgui comprar els terrenys de la Panasonic a Celrà? Més d’una, més de dues i més de tres. I aquestes empreses que volen comprar els terrenys de Panasonic estan a disposició de fer inversions més que milionàries i de crear nous llocs de treball? Sí, si a més a més resulta que la Panasonic se n’ha anat amb les indemnitzacions amb les quals se n’ha anat i a Celrà ho estan celebrant, doncs escolta tampoc cal dramatitzar si una empresa se’n va, o dues o tres. Sempre que siguem capaços de fer una nova política industrial, política industrial i política de sòl industrial que ens permeti ser capaços d’atreure noves empreses en el nostre territori. Si Llet Nostra funciona a Bescanó no ens preocupa tant que la Levi’s se’n vagi de Bonmatí. Si trobem una alternativa per a la fàbrica Burés d’Anglès, no ens preocupa tant que la Burés se’n vagi d’Anglès. Si en el polígon de les Planes hi volem agrupar els polígons de Sant Feliu de Pallerols i d’alguna altra població del Ter-Brugent, que fins ara s’havien obsedit perquè cada poble tingués un polígon, podem donar una nova dimensió, una massa crítica als polígons industrials i no jugar a que cada poble tingui el seu poligonet? I fer-ho amb un repartiment de càrregues i beneficis que sigui solidari? Aquest és un dels objectius de la reforma de la Llei d’Urbanisme.

Bé, no hem fet només això, sinó que sobre això amb la Cambra de Comerç, amb les cambres de comerç i amb els agents socials i econòmics, també amb les centrals sindicals, el Govern de Catalunya, per encàrrec del President ha firmat un pacte, un acord estratègic per la competitivitat de l’economia Catalunya; I sobre això estem treballant de forma que les coses vagin en una direcció adequada que ens permeti de veritat no haver-nos de lamentar dels llocs de treball que es destrueixen, de les velles indústries convencionals; Perquè se’n creen de nous amb noves inversions d’alt valor afegit amb una recerca de capital humà amb la qual ens haurem d’adaptar portant, naturalment, a les nostres escoles i al nostre model formatiu una nova capacitat que s’ajusti a les necessitats també de l’economia.

 8.  El nostre departament

 En aquest govern del qual els he explicat alguna coseta, Política Territorial i Obres Públiques és una màquina considerable: cinc mil treballadors, casi mil milions d’euros de pressupost directe, mil milions més de pressupost indirecte del grup d’empreses que estan vinculades directament al departament i una cartera d’obres en marxa d’una de les empreses públiques que depenen del departament que és la que concentra la major part de les obres públiques del govern de la Generalitat de casi mil milions d’euros. Gisa, Incasòl, FGC, Cimalsa, Ports de la Generalitat, Port de Barcelona, Port de Tarragona indirectament i amb compatibilitat amb el Govern de l’Estat, Tabasa, Túnel del Cadí… són algunes de les empreses que depenen d’aquest departament, que és multisectorial i que toca moltes coses. Però que entre les moltes coses que toca, vol fer unes quantes coses per al territori, unes quantes coses per a la mobilitat i unes quantes coses per a les infraestructures.

Pel que fa al territori, volem tirar endavant, està tirant endavant, un programa de Planificació Territorial, que aquest dies el Secretari de Planificació Territorial, el Sr. Oriol Nel·lo i el Sr. Juli Esteban, que és el cap del programa de planificació territorial estan explicant per tot el territori, que vol fer els set plans territorials que han de ser el marc de referència. I perquè no sigui cap problema i no sigui objecte de cap sospita atorga un marc competencial als governs locals, que doni més competències i capacitat d’aprovar el planejament derivat als ajuntaments, sempre que, naturalment, la referència siguin les regles del joc i el marc establert en els plans territorials. Amb quins objectius? Garantir la diversitat del territori, protegir els espais naturals, considerar el paisatge un valor patrimonial, contenir el consum de sòl, garantir la cohesió social en les àrees urbanes, considerar un patrimoni l’urbanisme que és capaç de vertebrar el territori, crear unes polítiques de sòl que responguin a les necessitats d’habitatge, crear unes polítiques de mobilitat i de creació de sols industrials que responguin a aquestes polítiques dels polígons que els deia, regular en certa mesura la proliferació excessiva de segones residències, afavorir el creixement compacte i la rehabilitació, assegurar l’estructura nodal i en xarxa del creixement de Catalunya, considerar la mobilitat un dret més que un deure, afavorir el transport públic, considerar que s’ha de privilegiar la viabilitat estructural del territori en relació amb les àrees urbanes i considerar que les infrastructures del transport i de la logística s’han d’adaptar a la matriu territorial. Llei de barris, que ja he esmentat, modificació de la Llei d’Urbanisme que també he comentat…

La Llei d’urbanisme, naturalment volem que sigui un instrument més directe per aconseguir donar i crear sòl a favor del pla de l’habitatge. Serà una llei més exigent. Serà una llei amb més cessions. Serà una llei amb una anticipació del 20% d’habitatge de sòl destinat a habitatge protegit o de lloguer garantit d’una forma immediata no només per aquells ajuntaments, com deia la Llei actual, que tinguin fet el seu POUM o el seu PAUM. Planejament derivat, garantia directa del 20%. Ara, de la mateixa manera que serà una Llei més exigent, aquest no vol ser un govern insensat que vulgui anar prement els cargols a tothom sense donar res a canvi; oferim a canvi un acord per donar més celeritat als instruments urbanístics, més seguretat jurídica, més objectivitat i per tant menys discrecionalitat en allò que es pugui i no es pugui fer, i una unitat d’acte en els acords de Govern. Què vull dir unitat d’acte? Vull dir que no és admissible que et surti de trascantó un informe d’un altre departament a última hora i en la sessió de la Comissió d’Urbanisme que ja està dictaminant sobre l’aprovació d’un determinat planejament general o derivat, sinó que és en la unitat d’acció del Govern, que el Govern actua col·legiadament i solidàriament des del primer moment i que per tant, si s’ha seguit tot el procés, en benefici de la seguretat jurídica, de la transparència i de la objectivitat allò que arriba al final del procés, si arriba amb tots els ets i uts ha de tenir l’aprovació del Govern per correspondre al grau d’exigència que el Govern ha tingut amb els particulars o amb les institucions que han jugat, o que se l’han jugat, en una determinada direcció.

I hauríem d’afegir aquí, i naturalment no em puc estendre, els Plans Directors de l’Alt i Baix Empordà, vall del Ges i vall d’en Bas, Vall d’Aran també. I el Pla Director del sistema costaner que des de dimecres d’aquesta setmana està penjat al web del departament i que tots vostès poden consultar tranquil·lament des de casa seva i es poden baixar els plànols del sector de costa que els interessi i els hi agradi més, per saber exactament què hem fet amb aquest Pla Director del sistema costaner per tal de protegir tots els sòls no urbanitzables, urbanitzables no delimitats i els no urbanitzables més enllà de la línia 500 metres, si per coherència morfològica, topogràfica, etc… s’havien d’estendre en aquesta direcció. No només això, sinó que el Govern, el nostre departament ha fet una altra cosa, que és suspendre tot tipus de tramitacions en 210 plans parcials de tot el litoral de Catalunya de sòl urbanitzable delimitat dins de la línia dels 500 metres, que tot i ser urbanitzables delimitats, per tant amb uns drets força ben definits, tinguessin vint anys, quinze anys o deu anys com a sòls urbanitzables delimitats, ningú no ha mogut ni un sol paper sobre aquests sòls. Si el promotor els tenia, ja els tenia delimitats, i s’ha pogut esperar vint anys, ara també es podrà esperar dos mesos. I els mirarem amb lupa i aixecarem la suspensió de cent cinquanta d’aquests dos-cents deu i en deixarem seixanta de suspesos per proposar als Ajuntaments transferència de sostres per tal de que quedi clar que no estem proposant desapoderar de drets presumptes als propietaris d’aquests sòls urbanitzables delimitats, sinó que proposem la protecció d’aquests sòls urbanitzables delimitats allà on són i la compensació en tot o en part en altres zones del mateix municipi. Sectors discontinus. La llei  ho permet, és fàcil de fer, i ho farem. Hi ha tot un urbanitzable delimitat en la corba que comença a pujar cap a la frontera des de Portbou que allà ens sembla que farà molt mal? Sí. Hem de buscar alguna compensació en algun altre costat però no allà? Sí. Ens ho mirarem amb lupa i ho farem.

Naturalment, he parlat de programes de planificació i no parlaré dels programes de mobilitat, però tenim l’obsessió del transport públic i del ferrocarril. Somiar és gratis, però planificar és absolutament imprescindible. Res del que s’hagi de fer d’aquí vint anys no és farà si no comencem a planificar-ho ara. Quan hem començat a dir que volem fer una nova línia de tren estrictament catalana entre Lleida i Figueres, passant per un corredor més interior, no estem jugant al monopoli, sinó que estem jugant a definir de veritat un nou sistema de transport públic a Catalunya, de mercaderies i passatgers. Ens sembla que cal començar a descongestionar el corredor del litoral i començar a buscar les coses més endins, articular millor el territori i fer-ho amb un sistema de transport públic que és el ferrocarril que dóna unes prestacions més raonables.

Pel que fa a les infraestructures si volen en parlarem un altre dia en un altre context, però volem garantir d’acord amb l’Administració de l’Estat la recuperació del dèficit acumulat. Volem girar el mitjó en el concepte de com han de ser les infraestructures a Catalunya, les grans infraestructures. Volem infraestructures més arrapades al territori i volem que les grans infraestructures siguin com una cremallera que arrepleguen peces i que va ajuntant espais més que grans artefactes sobre el territori que a vegades no són prou eficients. Si s’agafen com a exemple una carretera prou controvertida, la C31 entre Llofriu i Palamós, que serà desdoblada, que a Mont-ras serà soterrada. Si vostès s’agafen  el primer projecte de la carretera que es volia fer veuran una carretera de quatre, sis, vuit o deu carrils segons els trams i amb una gran quantitat d’ous ferrats aixecats a cada connexió que la feia absolutament insalvable com a carretera per la comunicació en una zona turística. Serà desdoblada? Sí. Seran quatre carrils? Sí. Tindrà perfil d’autovia? Sí. Serà diferent de com era? També. Serà de satisfacció de totes les plataformes hagudes i per haver? No i ens aguantarem, o s’ aguantaran. Però que quedi clar, naturalment, que les coses s’han d’ajustar en el seu punt, però que quedi clar que la resposta als problemes no pot ser unívoca sinó que ha de ser molt discutida, molt dialogada, però al mateix temps ferma i amb voluntat de govern.

Acabo, la conclusió és molt senzilla, no és només un problema de noms, no és només un problema de veure les coses com són o com semblen. Però sí que a vegades és una qüestió de noms, per donar el nom de cada cosa i per respondre al repte del nom de cada cosa. Venim del tripartit i anem cap al Govern de Catalunya. Volem ser el Govern de Catalunya. I aquí tenen a un modest Conseller i Portaveu d’aquest Govern amb ganes de fer molta feina i de treballar per a Catalunya, viure a Girona i dormir alguna nit a Barcelona. Moltes gràcies.

(Text publicat a Discursos i conferències 2003-2006 (Vol.1). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006)