Diari de Girona

El Diari de Girona ha dedicat a la mort d’en Miquel Arpa l’atenció que ell en vida hauria volgut evitar. Fet a si mateix, orientat sempre al treball i al negoci, no tenia temps de prodigar-se públicament i socialment.

Miquel Arpa era molt treballador, era molt matiner, mai no li van caure els anells, ni en els millor moments de la seva situació econòmica, que tot sigui dit, va passar per moments àlgids i per moments molt delicats, sobretot quan van entrar en crisi els seus socis barcelonins. Era tenaç, dur, seductor, simpàtic. Tenia una simpatia natural, menys extravertida i menys aparatosa que la del seu cunyat Fernando Vilallonga, també dotat d’una gran simpatia.

Miquel Arpa era elegant. Elegant de tracte, de comportament, d’indumentària. Cedia sovint el lloc de la corbata a un mocador de seda que li atorgava un aire entre distingit i esportiu. Era imaginatiu i ambiciós en el negoci, però era discret i eficaç. Defugia qualsevol ostentació, que reservava per al seus espais més privats i familiars. En algun moment de recessió i qual la demarcació de Girona i les seves incursions barcelonines se li havien fet petites, va emprendre l’aventura de Puerto Rico, exportant a escala diferent, la seva experiència i els coneixements adquirits en l’operació d’Empuriabrava.

Va iniciar-se en el món de la fusta en un local i magatzem de Celrà. Del camp de la fusa va estendre el seu àmbit d’acció a diferents fronts: la promoció immobiliària urbana estricta (Lloret, Roses, Girona, Palafrugell), la promoció o la reconversió hotelera (Aricasa a Barcelona, Roger de Flor a Lloret de Mar, Cap sa Sal a Begur), les urbanitzacions (Puig Rom, Montjuïc, Empuriabrava).

Va tenir la intuïció de les possibilitats de Fenals de Lloret i va tenir a les seves mans la finca de Santa Clotilde. La relació de totes les seves activitats no pot ser exhaustiva. Va tocar molts fronts i sovint en el moment oportú.

Va viure primera a la carretera de Barcelona, després a Celrà durant molts anys en una casa entre feixes a mig pendent de les Gavarres, al bolet de la plaça Catalunya, i finalment a Palau, on va concentrar durant un temps tota la família, àmplia amb fills i néts.

Simultàniament es va dedicar a la compravenda de finques rústiques, i també amb el seu fill Pere a la cria de cavalls. L’afició per les finques rústiques va portar finalment els fills a deixar Palau i concentrar-se en un nucli del Baix Empordà.

Ell i la Pietat, la seva dona, eren molt amics dels meus pares. El coneixia, doncs, d’abans de ser alcalde. El dia 20 d’abril de 1979 jo tornava a peu de l’Ajuntament a casa pel carrer de les Ballesteries. Era encara, per qui no ho recordi o no ho pugui recordar, de doble direcció fins als quatre cantons on era obligat per als que venien de Sant Pere i Pedret firar a la dreta ca a l’Argenteria i la Rambla. A mig carrer vaig veure de cara un cotxe. El conduïa en Miquel Arpa i jo era un jove de trenta-un anys, recentment elegit alcalde de la ciutat: “Hola Quim, enhorabona, que Déu et doni seny”, em va dir.

En la meva condició d’alcalde la nostra relació va canviar. Jo deixava de ser només el fill del seu amic, que sempre havia vist petit i créixer. Vam tenir diverses converses i tractes. Els puc resumir de la manera següent:

1. En les seves promocions immobiliàries va saber de seguida que només es podien plantejar des de la seriositat, el rigor,el compliment de les regles del joc i la consciència que l’Ajuntament volia reduir els efectes expansius del Pla General de 1970, però que no volia asfixiar l’activitat econòmica de la ciutat.

2. Ell i en Joan Homs i algun empresari més, quan ningú no donava ni un duro, i ningú no hi creia, van apostar pels primers aparcaments subterranis de la ciutat en concessió. Ara són un bon negoci, però ningú no recorda que quan van començar van tenir feina a trobar algú que licités. Al principi ni SABA no creia en Girona.

3. Un dia va venir a donar-me una gran alegria. El seu grup es quedava tota l’estructura que havia deixat penjada a la plaça de la Constitució la fallida del Banc dels Pirineus. No es pot pas dir que sigui una gran arquitectura condicionada pel projecte ja iniciat. Però per qui recordi aquelles estructures buides i fantasmagòriques, el canvi va ser substancial i va contribuir a generar un dels entorns més degradats de la ciutat, excepte una cantonada que acabaria de la gestoria Ribas-Alvarez.

4. Jo li retreia sovint les seves inversions fora de Girona. Li deia que els rics també havien de participar del projecte de ciutat, que hi havien de creure, que hi havien d’invertir, que s’havia de saber i que s’havien de fer veure més. En això mai no ens acabàvem de posar del tot d’acord. Jo sabia que la costa era més llaminera que Girona, però també sabia i li recordava que Girona era per a totes les conjuntures més segura.

No coincidíem sovint. M’ha passat amb molta altra gent. Però tots sabíem que jo i l’Ajuntament fèiem el nostre paper i hi aplicàvem un model que volíem que retallés les seves expectatives especulatives sense impedir les seves expectatives de negoci: apostàvem per un creixement raonable que ara en diríem sostenible.

Un model progressista de ciutat no es podia construir des de la paràlisi de l’anquilosament. I a l’hora de comptar amb emprenedors més valien els de casa que els que venien amb exigències i es pensaven que podien guanyar duros a quatre pessetes.

Aquesta és la meva visió d’un empresari gironí amb qui sovint vaig haver de ser exigent i dur, amb qui vam discrepar o vam coincidir, però amb qui, com amb tanta altra gent, vam poder finalment compartir la passió per fer de Girona una ciutat de referència, un model per a l’altres.