Pròleg al llibre Miquel de Palol i Felip. Obra poètica completa. Estudi introductori d’Esther Fabrellas. Girona, Curbet Edicions i Fundació Valvi, 2016

Aquest llibre és un pas important en l’aprofundiment del coneixement i el reconeixement de la trajectòria i de l’obra de Miquel de Palol.

Ja fa una colla d’anys que aquesta col·lecció ha dedicat alguns dels seus esforços a l’edició i difusió d’obres de Miquel de Palol poc divulgades o simplement inèdites.

Així, amb anterioritat a la poesia es va editar per primera vegada el drama històric Jueus (2005), a cura de Pep Vila;

[1] Iolanda Vila Serra[2] va tenir cura d’una nova edició de Camí de llum (2009), i el mateix Pep Vila es va ocupar d’una nova edició (2010) de Girona i jo, que incorporava en annex alguns materials complementaris[3].

Ara s’incorpora a la Biblioteca de la Fundació Valvi, l’edició de la poesia, i en la introducció, Esther Fabrellas ja ens fa avinent el criteri que ha seguit i les incorporacions d’obra inèdita o dispersa de poemes de Miquel de Palol, que aquesta edició inclou i que no podíem trobar a l’edició de Pere Rovira de 1985.[4]

Amb anterioritat a aquestes edicions ja s’havia començat a trencar l’aïllament i l’encotillament localista i provincià que tant poc plaïa a Miquel de Palol, justament perquè havia dedicat tota la seva vida a combatre aquesta idiosincràsia gironina.

El precedent primerenc és l’interès de Horst Hina per l’obra dramàtica de Palol, en un article en francès que es va publicar primer, l’any 1960, i es va reeditar parcialment, traduït al català, l’any 1985, incorporat en el dossier monogràfic que li dedicà aquest any la Revista de Girona.[5]

Vindrien després els treballs des de l’àmbit acadèmic internacional d’Alan Yates[6] i la imprescindible aproximació a la Girona modernista de Maria Dolors Fulcarà,[7] i des d’aquest moment, Palol no ha deixat mai de ser centre d’interès i d’estudi. En el seu context ha merescut l’atenció de Jordi Castellanos en el seu recull sobre literatura, vides i ciutats, i de Margarida Casacuberta en el seu imprescindible volum sobre els Jocs Florals de Girona, en el quals Palol tingué un paper tan destacat. I una clara mostra del trencament del cercle local la tenim en la tesi doctoral d’Esther Fabrellas, que és  qui té cura d’aquesta edició que presentem. La tesi fou defensada, precisament, a la Universitat de Granada i era la continuació i ampliació d’un treball seu anterior. Entre tots dos treballs, Esther Fabrellas ens acosta la trajectòria de Palol des de 1897 fins a 1930, i l’autora situa de moment aquesta data en el tancament del seu treball, just a la frontera de la plena implicació de Palol en la vida política gironina.[8]   Sembla com si Esther Fabrellas, per fi, hagi volgut donar resposta a l’admonició que, en una data tan reculada com 1976, feia Maria Dolors Fulcarà: «Miquel de Palol, el poeta gironí, es dolgué de ser catalogat com a ‘poeta local’. Potser ha arribat l’hora d’estudiar a fons la seva obra i veure si aquesta ultrapassa els límits d’una petita ciutat i mereix un lloc dins la lírica del segle xx»[9] I la resposta que formula Esther Fabrellas és prou clara quaranta anys més tard: «Hasta la actualidad Miquel de Palol ha sido considerado el poeta decadentista por antonomasia de la ciudad de Girona. Encasillado como ‘poeta local y modernista’ con el estudio se quiere demostrar que estas etiquetas no son del todo idóneas para la descripción del personaje».[10]

Amb tot, hem de constatar que encara queda molta obra dispersa i inèdita per editar amb sistemàtica i mètode i, que, sobretot, hi ha pendent una edició completa i crítica del teatre de Miquel de Palol.

I hem d’insistir, de manera singular, que encara no disposem d’una biografia extensa, en profunditat i acreditada que ens faci el perfil del Palol poeta i escriptor, i del Palol ciutadà compromès, decebut i solitari.

Mentre esperem aquesta justa reivindicació biogràfica i ciutadana la memòria ciutadana de Miquel de Palol ha començat a normalitzar-se, primer amb una plaça que mira fit a fit la plaça Prudenci Bertrana i després amb la incorporació, d’una còpia en bronze de l’escultura que havia fet en guix Ricard Guinó, al Museu d’Història de la Ciutat el 27 de març de 2015.

L’impuls definitiu però l’havien donat generosament la filla Maria de Palol Salellas i el nét Miquel de Palol i Muntanyola amb la cessió a l’Arxiu Municipal de Girona del fons del seu pare i avi amb correspondència, documentació, retalls de premsa i obra inèdita que espera el seu estudi i el seu tractament. L’autor que havia patit un exili interior es retrobava així en la memòria ciutadana a l’arxiu del municipi al qual havia servit, pensant sempre en la ciutat dels seus somnis i també la dels seus desenganys.

 

Els Palol: Una nissaga

En la família Palol, quatre generacions han anat alternant els patronímics: Pere, Miquel, Pere, Miquel. Pere de Palol i Poch, poeta renaixentista amb aficions per l’arqueologia que va transmetre a les futures generacions; Miquel de Palol i Felip, escriptor modernista; Pere de Palol Salellas, arqueòleg i prehistoriador, i Miquel de Palol i Muntanyola, escriptor. Cadascun amb la seva personalitat es fa molt evident que hi ha, entre tots els Palol, un fil de continuïtat i una relació molt estreta i profunda entre la terra, en sentit estricte, el sòl i el subsòl, la petjada humana i les creacions del pensament.

Miquel de Palol i Felip va néixer a Girona el 21 de febrer de 1885, i hi va morir el 13 d’agost de 1965. Va fer un intent d’estudiar Dret, que combinat amb el seu servei militar el va posar en contacte amb els cercles intel·lectuals de Barcelona, on va trobar algun dels seus principals valedors i, també, les portes obertes a les pàgines de premsa que dirigien o dirigirien els seus amics. Pere Rovira ens ha esmentat la inclinació molt primerenca de Palol a la poesia, amb un poema de 1897, i Pep Vila ens recorda aquest i  un altre poema de ressons verdaguerians del 1901. Tenia dotze i setze anys respectivament, entre el poema del soldat que va a la guerra i Ondina.

No ens escau resseguir l’obra poètica de Miquel de Palol; ja ho fa l’Esther Fabrellas i el llibre que prologuem. En canvi, sí que volem remarcar l’evolució de Palol en el context cultural gironí, on des de la revista L’Enderroch,  i amb una colla d’amics, va promoure una revisió a fons de la vida ciutadana i de la memòria històrica de la ciutat, proposant la superació de l’ambigüitat i condescendència del model literari de finals de segle, encarnat per la Revista de Gerona, i proposaren la celebració d’uns Jocs Florals, que ells mateixos van organitzar del 1902 i que després van recollir els intel·lectuals més conservadors de Vida. L’Enderroch va ser per a Palol «un cop de pedra en les aigües manses de la vida ciutadana», i  segons Rahola «una cosa detonant en la calma de la Girona de principis de segle». L’Enderroc, modernista, era més republicà; Vida, que neix d’una afirmació modernista, es va anar fent més i més conservadora i va decantar cap al noucentisme. Des de la perspectiva d’una ciutat petita no podem perdre, però, de vista que una revista i altra eren molt pròximes i s’intercanviaven col·laboradors en una confluència que es va fer del tot evident, amb oscil·lacions, en els Jocs Florals. L’Enderroch, el nom ja ho deia tot, era més iconoclasta, més irreverent. Vida era més ordenada i conservadora. Sovint, però, uns i altres coincidien en facècies de la vida ciutadana, enamorats tots romànticament d’una ciutat en crisi i decadent. Aquesta confluència, la convergència o la bifurcació, arribarien des de la literatura a la política.

  1. Dolors Fulcarà ja fa temps ens va posar darrere la pista de la munió de revistes que van anar sortint, i tancant, a Girona, i en les quals s’hi poden detectar col·laboracions de Miquel de Palol: El Suplement Literari de L’Autonomista (1902), Armonia (1906), Scherzando (1906), Lletres (1907), Lectura (1910). Una referència apart mereixen, primer, Catalanitat i, després, Ciutadania (1910-1911) perquè Palol hi va deixar la seva empremta com a director, i perquè una i altra recollien les energies republicanes de la ciutat i les comarques finalment al voltant de la Unió Federal Nacionalista Republicana; en aquestes revistes el to periodístic de Palol es va manifestar més enllà de la seva reiterada publicació de textos poètics, i va incidir directament, amb un punt d’ironia i esperit crític, en la vida ciutadana i en els afers polítics.

Va col·laborar també a El Poble Català (que li va premiar Camí de Llum), l’Esquella de la Torratxa, la Cuca Fera, Cultura (1914) i Vibració (1932). En el cas de Cultura, impulsada per Josep Tharrats hi trobem justament el punt d’aquella confluència que esmentàvem: dretes i esquerres unides i aglutinades, en el context de la Primera Guerra Mundial, a favor de la causa aliada.[11]

 

De L’Enderroch al compromís: els Jocs Florals de Girona

Un dels elements del canvi cultural, a la Girona del primer terç del segle xx, van ser els Jocs Florals de Girona,[12] que van enterrar i liquidar el Certamen  de la Asociación Literaria de Gerona. Aquesta superació i liquidació va posar en joc les energies creuades d’una joventut inquieta i transversal, igualment disposada a girar el mitjó de la ciutat, tant si s’alimentava de les idees d’un republicanisme emergent, o del modernisme literari, com si es nodria principalment del catalanisme conservador i de les arrels noucentistes.

Miquel de Palol es fa, literàriament, en el marc d’aquesta Girona, al costat de la colla de Girona, i participant activament en els Jocs Florals de maneres molt diverses. Així, va ser vocal del jurat dels de 1908, sota la presidència de Mn. Miquel Costa i Llobera; altre cop vocal dels de 1917, amb Joan Ventosa i Calvell de president, i vocal dels de 1930, que presidí Lluís Nicolau d’Olwer. L’any 1931, i com a reflex d’una nova situació política, va ostentar la presidència del Consistori dels Jocs Florals.

Però on més s’exercità en el seu compromís amb els jocs fins a esdevenir un assidu concursant, i un actiu participant, és en el cartell de premis: en els jocs de 1905 va guanyar el IX premi del Centre Catalanista per «Sonets otomnals»; l’any següent, 1906, va guanyar el II premi del Consistori amb una prosa: «La mort blanca»; el 1909 va obtenir el premi de la Diputació provincial per la composició poètica «Cançó ferventa»; va repetir el mateix premi el 1910 per «Ofrenes», la millor poesia de tema lliure; el 1912 fou el premi de l’Ajuntament per «Poemes de tarda»; el 1913 va optar i guanyar el premi atorgat per Frederic Rahola, senador, amb una composició poètica dedicada a Verntallat, dins de la col·lecció «A tot amor»; el 1916, amb els «Jardins Oblidats», va aconseguir la Flor natural, i el mateix any, per «Poemes indolents», va guanyar el premi de Modest Furest; el 1918 aconseguí, amb el poema «Faust», el premi d’Agustí Riera i Pau;  el 1919, amb Vidre antic, es partí amb Llorenç Riber el premi de Lluís Ferrer i Vidal; el 1920 repeteix el premi d’Agustí Riera amb Caravanes d’Ègloga.

Supeditats, també, a la conjuntura política els Jocs Florals van ser, alternativament, el mirall de la transformació radical que propugnaven els joves gironins de principis del segle xx i el reflex de les aspiracions ordenades i endreçades del catalanisme conservador de la Lliga, materialitzat durant un cert temps en els projectes tangibles de la Mancomunitat. La Dictadura de Primo de Rivera els va liquidar, i en la represa en temps de la República hi havia ja la llavor anticipada del seu final.

 

Els Jocs Florals de 1921

El dia de Tots Sants de 1921 va ser un dia brillant d’unes fires «mansoies i tímides». El Diario de Gerona obria portada ell 3 de novembre de 1921 amb una crònica de quatre pàgines,[13] Hi reproduïa els poemes guanyadors de la Flor natural («Perfils de llum i d’ombra», de Salvador Albert, de l’Englantina d’or («Salve» de Miquel de Palol i Felip) i el premi dels regidors nacionalistes de Girona («Diàleg tardoral», de Josep Carner).

La crònica remarcava l’arribada del mantenidor Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, i repassava els aspectes més emblemàtics de la festa: «Clar que fou una festa fortament catalana. ¿Qui sabria concebir-la d’una altra manera, a Catalunya? Més la catalanitat dels Jocs Florals és d’un caient simpàtic; és una catalanitat que no exclou a ningú mentre català es senti; és una catalanitat que no allunya sinó atrau; no divideix, ans bé agermana». El diari se sorprèn i denuncia les precaucions excessives i ho formula en uns termes ben clars: «hem de dir clarament que ens apar una equivocació l’ostentació de força que es féu pels carrers, com si l’ordre públic perillés. Creiem que no ja com a catalans, sinó simplement com a gironins, hem de protestar d’unes precaucions tan inútils com extemporànies. ¿No és quelcom denigrant que mentre en el governament de la nació hi col·labora un català de la significació política del senyor Cambó, a Girona es pugui sospitar que les pacifiques autoritats regionals i municipals, al front de llurs corporacions, hagin de fer pertorbar l’ordre?».

No ens ha de sorprendre, doncs, que el clima que es vivia al Teatre Municipal de Girona era d’un cert punt de tensió enmig d’un ambient d’efervescència de la catalanitat. La meva àvia materna, Maria Teresa Forns Navarro, hi va assistir; ho va fer, suposo, per un sentit de la catalanitat que l’havia de dur més endavant a enrolar-se com a sòcia de la secció femenina del Centre Catalanista de Girona,[14] una secció molt activa que uns anys més tard va publicar, el març de 1931, un escrit adreçat «A les dones de Girona», que era una invitació a la implicació de la dona en la vida pública arran de la introducció del vot femení.[15]

La meva àvia m’havia explicat diverses vegades, amb una gran emoció, com en el moment de la lectura de «Salve», de Miquel de Palol, al Teatre Municipal de Girona, es va viure una vibració extraordinària, semblant a la que tantes vegades hem vist quan, principalment al Palau de la Música Catalana, s’entona «El cant de la senyera». M’ho puc imaginar perfectament; el clima era tens però afavoria aquestes expansions de l’esperit, sobretot quan ressonaren els  darrers versos del poema guardonat.

Segurament «Salve» no és de les millors poesies de Palol, però és potser de les que millor compassa el ritme i el verb combinant els ressorts justos per desfermar la vibració col·lectiva que he descrit. Pere Rovira ens parla, a la seva cronologia, de la «gran commoció» de «Salve».

Però potser aquest fet no és el més significatiu d’aquest episodi. Els meus avis, com hem vist, militaven a la Lliga a través del Centre Catalanista de Girona; Miquel de Palol per la seva banda era, com ja hem vist, un republicà conspicu.

Amb tot, una família i altra eren amigues, abans, durant i després de la guerra, i així mateix ho explicita Miquel de Palol en el capítol de les seves memòries dedicat a Santiago Rusiñol i a la possibilitat que el Cau Ferrat s’instal·lés a la capella de Sant Nicolau, que en aquell moment era el magatzem de fusta i les serres del negoci de la família dels meus avis materns.

«L’església abandonada de Sant Nicolau servia de magatzem de fusta, i l’amic Farreras, el seu propietari, per poca cosa se’n desprendria. Era un lloc magnífic, en aquells moments en què encara ni la ciutat ni la conservació de monuments  no se n’havien adonat, per instal·lar-hi un petit museu monogràfic com el del Cau».

Miquel de Palol explica el resultats de les gestions: «Jo mateix vaig ser l’encarregat de fer l’oferta. Al cap de la ciutat hi havia un tal senyo Vallès, que, amb perdó sigui dit, devia confondre tot el que fos expansió d’art i de ciutadania amb una manifestació rival a la política de caciquisme ministerial que representava. La negativa edílica no tenia retop».[16] Palol ho visqué com una ocasió perduda i malgrat que ell havia fet tot el que va poder, no s’està de demanar-ne perdó als seus conciutadans i a la posteritat.

«Salve» tanca la participació premiadíssima de Miquel de Palol als Jocs Florals de Girona; primer, la Dictadura va estroncar els Jocs i, després, la República li permeté de presidir el primer consistori, però mer tard es va haver de dedicar més intensament a la cosa pública.

Mentre havia participat en els Jocs Florals i els havia impulsat, Palol va compartir cartell de premis amb una nòmina espectacular que acredita el pes del certamen de Girona i, alhora, expressa les limitacions amb què es movia encara la vida literària que buscava amb afany el reconeixement, material i espiritual, en totes les festes hagudes i per haver. Desfilen per davant nostre Josep Carner, Carles Riba, Tomàs Garcés, Josep M. López Picó, Ferran Soldevila, Clementina Arderiu, Carles Rahola, Joan Badia, Tomàs Roig i Llop, Josep Puig Pujades, Xavier Montsalvatge, Prudenci Bertrana, Ventura Gassol, Josep Tharrats, Joaquim Ruyra, Joaquim Folch i Torres, i una bona colla més.

A part dels Jocs Florals, en els quals naturalment s’expressava, sobretot amb llenguatge poètic, Miquel de Palol es va anar fent, a Girona i Barcelona, un nom en el món del teatre, com en el futur s’haurà de posar de manifest amb un llibre com aquest, però dedicat a la dramatúrgia de Palol.

 

De la commoció al silenci literari

Pere Rovira dibuixa el camí recorregut entre «Salve» (1921) i l’«Oda» a Girona (1940), com el pas d’«una considerable commoció» a una «etapa d’activitat política i silenci literari» i, finalment, el retorn a l’escriptura. En definitiva, Palol va deixar d’escriure poesia, «es va apagar el seu foc poètic». Pere Rovira estableix un pont entre «Salve» i els poemes de la més immediata postguerra, de Palol; per a Rovira, l’Englantina dels Jocs Florals de 1921 és «una declaració de principis, tant polítics com poètics», és una obra feta i pensada per a un públic, una obra pensada i premeditada. Els poemes de postguerra, amb els quals connecta «Salve» estan pensats amb un sentit diferent: «no és urgent fer poesia ‘per canviar el món’, ho és per poder seguir vivint, per rescatar qualsevol possibilitat de raó».

Entre un moment i un altre va passar tota una dictadura, l’eufòria reformista i transformadora de la República, el drama tràgic de la Guerra Civil i el retorn a una dictadura, ara una dictadura feixista.

Miquel de Palol va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Girona, en representació d’Acció Catalana Republicana, el 12 d’abril de 1931, després d’haver estat ja regidor de l’Ajuntament de 26 de febrer de 1930 a abril de 1931, en tant que un dels majors contribuents. A partir del 14 d’abril de 1931 i fins al 22 de setembre de 1933, data de la renúncia de Miquel Santaló, Miquel de Palol va assumir, moltes vegades, el paper d’alcalde en funcions, en la seva condició de tinent d’alcalde i en substitució de Santaló. Però des de setembre de 1933 i fins a les eleccions del 14 de gener de 1934, qui va exercir la funció d’alcalde va ser Josep M. Dalmau. Durant aquests anys, Palol va haver de gestionar la complexitat del moment, la crisi econòmica, les dificultats de la hisenda municipal i les polèmiques amb les minories conservadores per temes ideològics i confessionals.

És en aquesta etapa que, després de, en molt bona mesura, deixar d’escriure i de dedicar-se plenament a l’activitat política, quan Palol ens transmet la idea de la continuïtat del somni regenerador i rupturista de la generació de L’Enderroch, deixant molt clar que no havia perdut ni el més mínim del seu esperit crític i l’aspiració de ajudar a construir i viure una ciutat moderna, oberta i culta.

És el que expressà en el primer «Víctor» (l’equivalent d’un editorial) de la nova revista Víctors, en primer número de gener de 1936, dreçant un pont entre passat, present i futur: «A mig camí de la vida, potser ningú com els homes de les nostres promocions no coneixen el veritable valor de l’equilibri, equidistants de les barbes patriarcals dels prohoms que iniciaren la cultura gironina del renaixement des de la venerable Revista de Gerona, com la de la joventut entusiasta oberta a tots els vents espirituals i a totes les il·lusions de l’art, dels qui redacten la nova revista, ens sembla, en obrir les planes d’aquesta, que s’ajunten amb una mà el passat estimat i gloriós i encaixem amb l’altra el vinent esperançador que avança».[17]

Quan Palol escrivia això, encara no sabia que la Guerra Civil, els bombardeigs de la ciutat per part de l’aviació feixista i la voladura republicana del pont de l’Aigua, entre el Pont Major i Sarrià de Ter, a principis de 1939, dinamitarien també, en sentit literal per molts anys, els ponts i les esperances que Palol havia dibuixat el gener de 1936, tres anys abans.

 

Un text esqueixat

Miquel de Palol, després de ser víctima de la intolerància inquisitorial i feixista, abatut i entristit, es va tornar a posar a escriure, i el 1940 va escriure l’«Oda a Girona», que suggereix a Jordi Castellanos la idea d’un text esqueixat que contraposa la ciutat real del moment que viu, amb la ciutat ideal que havien construït els escriptors en els seus somnis.[18] Tancat a casa seva, Palol va tornar a escriure, però va deixar de publicar; escrivia com una medecina per a ell mateix, i Pere Rovira afegeix: «El retorn a l’escriptura suposa, doncs, una dolorosa confirmació de solvència moral. Els últims poemes revelen, més enllà del tema central de la derrota, l’angoixa de qui comprova, massa tard, que en moltes coses tenia raó».[19]

Per concloure, i per situar al centre mateix de l’interès el conjunt de l’obra poètica de Palol que prologuem, em sembla que no hi ha res millor que un text concloent de l‘enyorat Jordi Castellanos: «Miquel de Palol va convertir Girona en un dels pretextos recurrents de la seva obra poètica. La ciutat hi apareix, en ocasions, com un simple marc de referència, com un paisatge de fons del poema; en d’altres, es converteix en l’objectiu i el poeta focalitza espais concrets o dialoga amb ella. La ‘ciutat morta’ s’hi deixa entreveure, bé que de vegades sembla com si hi ressonessin més els versos de D’Annuzzio a Le città del Silenzio que les evocacions de Rodenbach. (…). Palol torna amb força al tema, plantejant-lo en els seus termes més primicers, en la immediata postguerra, el 1940, a l’Oda a Girona, un text esqueixat en el qual enfronta la imatge de la Girona real, alienada, a la ciutat somniada d’altres èpoques. El conflicte distorsiona el mite, però no l’esborra. Més encara, s’hi afegeixen imatges d’infecció i descomposició que acaben reforçant-lo».[20]

Castellanos, després d’un repàs de la literatura dedicada a la ciutat contemporània, no es pot estar de recordar-nos la vigència del mite, que Palol havia conreat i continuat: «La modernització, però, no té per què negar el mite. Ans el contrari: pot potenciar-lo. Perquè, realitat o ficció, Girona, gràcies a la literatura, té dret a conservar l’encant i el misteri d’haver estat una de les ciutats mortes».

Vet aquí el difícil equilibri, l’equació imperfecta, entre els inicis de Miquel de Palol en el decadentisme, la potència modernista radical, la domesticació noucentista només tangencialment tocada, l’activisme polític des del republicanisme, i el silenci i la rebel·lió interior que, des d’un exili de fet, estableixen el pont entre l’afirmació patriòtica de «Salve» i la lamentació esqueixada i mordaç de l’«Oda a Girona».

 

Joaquim Nadal i Farreras

Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural – Universitat de Girona.

[1] de  Palol, Miquel: Jueus, estudi, edició i notes a cura de Pep Vila. Girona, Biblioteca Fundació Valvi-CCG edicions, 2005.

[2] de Palol, Miquel: Camí de llum. Estudi i edició a cura de Iolanda Vila Serra. Girona, Biblioteca Fundació Valvi- CCG edicions,2009

[3] de Palol, Miquel: Girona i jo. Edició a cura de Pep Vila. Girona, Biblioteca Fundació Valvi-CCG edicions, 2010.

[4] de Palol, Miquel: Obra poètica de Miquel de Palol (1897-1963). Edició de Pere Rovira. Barcelona, Ed. Columna, 1985.

[5] Hina, Horst: «Societé et langage dans le théâtre de salon. À la decouverte de l’oeuvre dramatique de Miquel de Palol», a  Estudis Escènics, 14 (1960), p. 19-39. «L’obra dramàtica de Miquel de Palol», a Revista de Girona, núm. 112, 3r trimestre de 1985, p. 224-227.

[6] Yates, Alan: Pròleg a Camí de llum, de Miquel de Palol. Barcelona, Edicions 62, col·lecció Antologia Catalana, 1976. En aquesta col·lecció exemplar i combativa, que dirigia Joaquim Molas, s’hi publicaven obres considerades una referència i injustament oblidades.

[7] Fulcarà i Torroella, Maria Dolors: Girona i el modernisme. Contribució a la historia dels ambients político-culturals del començament de segle. Amb pròleg de Joaquim Molas. Girona, Institut d’Estudis Gironins, 1976.

[8] Fabrellas Vilardell, Esther: Miquel de Palol: un intel·lectual oblidat (1910-1930), tesi doctoral dirigida per les doctores Lourdes Sánchez Rodrigo i Margarida Casacuberta Rocarol., Universitat de Granada, 2014.  Miquel de Palol i la premsa: seguint les passes oblidades (1897-1909). Universitat de Girona, DEA (2013)

[9] Fulcarà i Torroella, Maria Dolors: Girona i el modernisme… p. 125.

[10] Fabrellas, Esther (2014), op cit, p. 6.

[11] Fuentes Codera, Maximiliano: La Gran Guerra a les comarques gironines. L’impacte cultural i polític. Girona, Diputació de Girona, 2015.

[12] Una referència imprescindible per conèixer les entranyes del certamen de Girona és el treball, acuradíssim i complet, de Margarida Casacuberta: Els Jocs Florals de Girona (1902-1935). Girona, Biblioteca Fundació Valvi- CCG edicions, 2010.

[13] «Els Jocs Florals d’enguany»,  Diario de Gerona, de avisos y noticias. Any XXXV, número 251, Dijous 3 de novembre de 1921, p. 1-4.

[14] «Llista de socis numeraris, joventut i secció femenina del centre catalanista de Girona i comarques». Aquesta llista datada el 1933 i procedent de l’Arxiu de Joan Estelrich ha sigut publicada íntegra per Arnau González Vilalta: De com es guanyaven vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República. Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner editor, 2009, p. 140-169. A la llista de socis numeraris hi apareix també el meu avi matern, Josep Farreras Ventura.

[15] «A les dones de Girona», El Gironès, 4 de març de 1932, publicat a Isidre Molas: Lliga Catalana, 2 vols, Barcelona, Ed. 62,  p, 338.

[16] de Palol, Miquel: Girona i jo. Barcelona, Ed. Pòrtic, 1972 , p. 154. Barcelona, Ed. Tanagra, 1991, p. 120-121,  i Girona, Fundació Valvi, CCG, 2010, p. 205.

[17]Víctors, Revista mensual de Girona. Any 1, núm. 1, gener de 1936. Apareixien com a promotors de la revista: Pere Abellí, Emili Blanc, Josep Claret, J. Colomer Martí, Josep M. Corredor,  Francesc Ferrer, Lluís Franquesa, Carles de Palol, Pompeu Pasqual, Josep Planes, Agustí Pera, Francesc Riuró. A Víctors hi van col·laborar també dos joves historiadors gironins: Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés Vidal.

[18] Castellanos, Jordi: Literatura, vides, ciutats, op. cit, p. 128.

[19] Rovira, Pere: Pròleg a Miquel de Palol: Obra poética. Barcelona, ed. Columna, 1985, p. XII.

[20] Jordi Castellanos: “Girona-la morta, els ressons d’un mite” a Literatura, vides, ciutats. Barcelona, Edicions 62,  1997, p. 111-136.