Diari de Girona

Dissabte passat a cap Roig, amb pluja i fortes ratxades de vent, ens refugiàvem tots al castell per saber si finalment podria actuar en Raimon. Mentre esperàvem vam parlar una estona amb la Rosa Gil i vam comentar que trobàvem a faltar en Miquel Diumé. Ella l’havia vist per darrera vegada el dia que, en un darrer esforç, va voler anar al Col·legi de Periodistes a exercir la seva condició de tresorer i acabar de deixar sanejats i ordenats els comptes col·legials. Quan havia entrat al Col·legi, amb la Junta d’en Narcís Genís, s’havia proposat acabar amb els números vermells i ho va fer. Amb naturalitat, discretament, sense fer cap soroll, posant a contribució tota la seva capacitat d’unir voluntats. Jo, en canvi, vaig dir, el vaig veure molt pocs dies abans del seu traspàs, a l’hospital Trueta. L’havia telefonat des del cotxe mentre tornava de Barcelona i li vaig preguntar si se’l podia anar a veure. Em va contestar que sí, però que si hi havia d’anar que l’avisés que s’empolainaria. M’hi vaig presentar sense avisar uns vint minuts més tard. I amb ell i la Dolors vam estar una estona breu comentant el moment, amb sentit de l’humor, com sempre, i un reconeixement de la seva situació assumit amb realisme, però tambe una enteresa absoluta.

Ara, esmorzo sol els dissabtes a Girona. Havíem començat, fa uns anys, una certa tradició de trobar-nos de tant en tant amb ell, l’Albert Requena i la Carme Martínez, per esmorzar plegats, bé els dissabtes bé els diumenges, aprofitant que ells estaven de guàrdia, per compartir una estona de xerrada i per fer algun tall de veu. Primer esmorzar. Una cervesa i un bon entrepà, gran, contundent, que va anar perdent dimensió i contundència a mesura que, primer la dieta, i després la malaltia el van obligar a afluixar la seva vitalitat innata que el portaven a ser de vida. Després un cafè i, finalment, algun dels tres periodistes preguntava als altres si havien portat “les eines” de gravar, i busvcàvem plegats algun motiu per fer un tall de veu per al diumenge o, sobretot, per als primers informatius del dilluns. Vam mantenir aquest costum un cop vaig deixar l’alcaldia el 2002, i els esmorzars van guanyar contingut amical i van rebaixar el contingut informatiu. Així, vam continuar un cop vaig entrar al Govern de Catalunya. En Miquel era l’aglutinant i normalment trucava a tots els altres per lligar una cita. A poc a poc, les guàrdies ja no van lligar, ell va tenir baixes intermitents, es va jubilar i vam acabar quedant amb certa freqüència ell i jo sols. Passàvem dels acudits als néts i dels néts a les passejades per Montjuïc, Sant Miquel o Colera. Ens entreteníem, també, displicentment en la malaltia, els dies que havia hagut de passar a Barcelona a la Puigvert, l’alegria continguda del retorn, la petita ferida al ronyó que no acabava de tancar del tot. Imperceptiblement, com sense dir-ho, vam anar passant de les dificultats en el diagnòstic d’una afecció renal a un diagnòstic més negatiu. Però hi passàvem de llarg i anàvem sempre a les coses més comunes, la família, el paisatge, la pesca, Colera, Molinàs, els espàrrecs, el Col·legi, la Carme i en Joan Cisquella. Parlava com caminava, pausadament, amb una veu profunda molt característica, amb un punt d’ironia fina que mai no era feridora. Havíem arribat a crear un teixit de complicitats amistoses.

S’estenien també a un altre front comú originat en el barri de Germans Sàbat, el clàssic míting, el “mític” de les municipals al menjador de les escoles i les travesses entre la candidatura i els periodistes pels resultats. Vam acabar establint una cita regular de l’anomenat “pacte de síntesi”, punt de trobada entre periodistes i polítics, per deixar de banda el paper de cadascú i compartir plegats la taula i la tertúlia.

Aquí senyorejava en Miquel amb estil propi, en el seu paper, sense cap afany de protagonisme, de la mateixa manera que ho ha estat fent al Col·legi de Periodistes. El seu moment àlgid va ser el dia, a mig octubre de 2007, encara no fa ni un any, que ens va convidar a casa seva a Colera. Ens esperava ja nit fosca davant de mar, en un passeig desert. Vam aparcar i per un carrer de cases discretes amb jardí al costat de la porta, una entrada-jardí, vam caminar fins a casa seva. Una planta baixa d’una d’aquestes cases; el seu refugi somniat, el seu racó de món i de la Dolors, com a mínim mitja setmana des de la jubilació, la referència constant quan era a Girona; la descripció minuciosa de totes les coses que feia i podia fer sense cap pressa, sense cap angoixa, sense res que el pressionés, a Colera. Vam compartir taula una colla de periodistes i polítics de Girona, regidors i exregidors de l’Ajuntament. Amb en Miquel vam seure a taula en Narcís Genís, en Salvador Garcia, l’Albert Requena, en Ponç Feliu, en David Vivó i jo mateix. No hi van poder ser, i el greu que els va saber, en David Céspedes i l’Àlex Sáez. La Dolors, discretament, s’havia estimat més deixar-nos sols. Però ella i en Miquel, en un gest d’hospitalitat extrema, en una demostració exquisida de les coses que li agradaven i de les transgressions de la seva dieta que es permetia en alguns moments dels caps de setmana, ens van obsequiar amb un “niu” excel·lent.

En aquell “niu” s’hi teixien, una mica nostàlgicament, les il·lusions i els temors, encara remots, però ara tenim la certesa que en la intimitat discreta d’uns baixos amb jardí a Colera vam posar la primera pedra, amb voluntat de perennitat, d’un comiat anticipat.

Un dia potser farem la doble síntesi amb el Col·legi de Periodistes i els amics de Colera, i amb la Dolors i els fills, i ens trobarem plegats al voltant d’una taula o no, en el millor homenatge a en Miquel i la constatació d’uns valors bàsics que perduren.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 142-144)