Diari de Girona

Hi ha un aire nou de primavera. Tot és molt nou, tendre, incipient, esclatant. És un espectacle veure la natura que es posa en moviment. El silenci hivernal dels troncs esclata amb força renovada. L’aire mateix és tebi. Hem passat en uns dies d’un aire que talla a un aire suspès que acarona. És una temperatura flotant, dolça. Tot convida a sortir. Ho faig amb ganes ara que no tinc totes les oportunitats que voldria. M’aturo embadalit en els parterres de tulipes que esmalten els jardins de la ciutat. Els ulls s’omplen de color. Portat per les petites coses, tan importants, de la vida quotidiana m’entretinc en diversos recorreguts satisfactoris.

Dissabte a la tarda em vaig deixar anar per l’eixample després de passar pel perruquer. Els arbres de l’amor de Joan Maragall il•lustren amb color de flors excepcionals la mateixa força que els castanyers de la Gran Via. Tota una presència sòlida d’arbres ja lluny de la fragilitat dels primers anys de la plantada. Observo al xamfrà de Migdia i Salle com continuen els treballs per donar una nova dimensió a aquests xamfrans i a aquests carrers. Guanyar espai al carrer, donar consistència a les voreres, fer transitable i amable el camí dels vianants.

Encara abans d’anar a bàsquet faig una escapada a la frontissa del Güell. Una obra de dimensions i de conseqüències incalculables. Un nou eix vertebrador, un enllaç, un pont entre barris, un fil verd a frec de la ciutat més densa. Un vial eficaç. Murs de pedra. Ponts de fusta, més plataformes que ponts, amb bancs i tot. Amb un punt suau de curvatura per mirar una mica més enlairat la llera del riu. Arbres abundants i grans espais oberts. Culmina ara, quasi del tot, el salt més gros, el canvi d’escala de la ciutat. Centenàriament arrapada a la carretera de Barcelona com a únic camí nord-sud que havia gosat abandonar la Via Augusta. La frontissa ara discorre fins més enllà del Güell per a unir les peces d’una nova ciutat. De Mas Xirgu a l’hospital trobarem ara nous camins que variaran la vialitat i la intensitat dels carrers secundaris de Santa Eugènia, can Gibert o el grup Sant Narcís.

Arribo a Fontajau encara de clar. Les Ribes del Ter renoven el verd de la catifa i s’obren amb generositat a un riu ple d’aigua de les pluges recents i dels embassaments saturats. (Quin goig el salt del Parteral baixant potent com una cortina d’aigua) A l’altre costat del pont de l’enginyer Fernández Ordóñez es dibuixa ja amb claredat la silueta de l’Auditori. La cúpula de la gran sala de concerts i convencions, el tancament netíssim de formigó de la façana del riu. S’alça com una aposta decidida per a mantenir la competitivitat i el to de la ciutat. Per articular un espai i un territori. Per tancar la nova gran línia dels nous equipaments de la ciutat (Fontajau, Auditori, Es cola d’Idiomes, Escola d’Hosteleria), resseguint el camí de la frontissa.

Veient aquest dies l’aposta del Fòrum i els seus nous espais no puc deixar de pensar en l’efecte similar que haurà de tenir en la ciutat l’Auditori. No pas per mimetisme, que no toca i no ens podem permetre. Simplement com una aposta per a la divulgació dels espais de la cultura. No costa de veure una ciutat en plenitud (si la societat respon) amb auditoris o sales de mida mitjana a Sant Domènec, la Mercè i la Casa de la Cultura, amb el teatre completament renovat i a ple rendiment després d’un parèntesi llarguíssim que ens el fa enyorar. Trobem a faltar la centralitat del teatre amb la seva peculiar localització gairebé a la matriu de la ciutat. I, finalment, l’Auditori per als esdeveniments massius al servei de la cultura, del turisme, de les convencions, de la Fira, jugant a la imprescindible complementarietat d’un model firal que ha de tenir la seva pròpia singularitat.

L’eufòria del bàsquet és un bon símptoma. Hi ha una bona base per a un bon equip. Podria ser molt bo que comencéssim la temporada que ve millor que aquesta que ara s’acaba. Només ens falta el Girona per completar un bon quadre primaveral.

El cap de setmana encara m’ha permès dues alegries més. Amb una escapada m’he arribat des de casa a la muralla de Santa Llúcia on la capella té ja molta part de la teulada nova. No crec que encara puguem gaudir de ple pel “Girona temps de flors”, però veig clarament que a redós d’un dels espais més insòlits i poc coneguts de la ciutat a frec dels jardins John Lennon es dibuixa un nou motiu per a l’esperança i el futur de la ciutat.

Finalment diumenge al matí després d’esmorzar a la plaça del Vi, la plaça de totes les places, com ens agrada dir, i de comprar els diaris, saludar un veïns de Roquetes i veure alguns ànecs al sol de les platges de l’Onyar amb les balques ajagudes per la força de l’aigua, m’arribo a la facultat de lletres de Sant Domènec. Sé que la biblioteca és oberta i sé que vull veure de prop la nova sala gòtica; l’antic dormitori de monjos i soldats, l’espai abandonat i ple de pintades, el racó més potent del convent recuperat. El lluernari central que ressegueix el carener obre escletxes de cel i de llum. Aquest espai és un emblema, un símbol, una imatge de la força de l’esperit, de la raó, de la cultura que traspassa centúries i reivindica la memòria de milers de gironins. En aquest espai de pau i tranquil·litat, amb murs i llibres plens d’Història m’he sentit cívicament reconfortat. Ja tinc corda per a tota la setmana.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.