Diari de Girona

Aquesta Setmana Santa passada vaig voler aprofitar tres dies de festa per respirar una mica relaxat i mirar-me el món des de la tranquil·litat de la Cerdanya. Al peu del Puigmal, brillant de reverberació, el temps té un altre ritme i les hores prenen un valor relatiu. Deixar passar les hores sense pressa, sense cap neguit angoixant, dominant el temps, és un plaer allargassat que s’estén mandrosament tot el dia. Però la reiteració dels avisos de nevada i alguna necessitat de caràcter familiar ens van fer baixar el diumenge de Pasqua de Resurrecció. Amb tota la Cerdanya mig adormida i alguns esquiadors a la Molina, la carretera s’obria generosa a un paisatge esplèndid, només matisat de blanc pel polsim d’una nevada escadussera que no s’acabaria de concretar fins a la nit següent, com no s’estarien de dir els homes i les dones del temps que la catalogarien com la nevada més important de l’any. Estàvem, doncs, baixant un dia de calma, contracorrent, diumenge al matí, amb molt pocs cotxes i uns horitzons nets.

Vam decidir aturar-nos a esmorzar a Ripoll i un cop esmorzats vam voler donar un cop d’ull a la magnífica portalada del monestir, testimoni de pedra d’un temps, d’una cultura, d’una societat, d’un país emergent. A la plaça del monestir desfilava la gent endiumenjada per anar a missa de dos quarts d’onze. La sorpresa va ser trobar, a la porta de la gran vidriera que protegeix la portalada, una persona que amb una mirada inquisitiva seleccionava les persones que entraven i d’un cop d’ull decidia qui anava a missa i qui feia cara de turista despistat i encuriosit. Una mena de filtre intuïtiu per deixar passar només cap a l’església els fidels devots. La simple coneixença dels ripollesos permetia la selecció fluïda dels simplement saludats, amb cortesia familiar, només trencada en els casos de dubte manifest per acabar de comprovar si s’anava a missa o només es volia fer el xafarder encuriosit. En aquest cas i amb una amable indicació s’assenyalava la taquilla amb el requeriment de pagar l’entrada corresponent.

Jo sóc partidari de fer pagar per les visites culturals als monuments. Ho he dit més d’una vegada. La conservació del patrimoni requereix de tots els recursos possibles i tothom ha d’estar disposat a entendre que un recorregut cultural mereix una contribució al patrimoni col·lectiu. No es tracta, doncs, de desacreditar el criteri del cobrament d’una entrada. Em sembla més discutible posar un filtre de religiositat en el moment de les celebracions i mantenir la simultaneïtat del culte i les visites culturals. De fet, tancant el claustre i deixant només que els pocs curiosos perduts puguin entrar un instant, deixar anar una mirada perduda pel fris immens de la portalada, entrar un moment a l’església, fer un cop d’ull nostàlgic a la tomba del comte Guifré i tornar a sortir no impedeix que es mantingui el criteri del cobrament per les visites completes.

Abans d’entrar a l’església em vaig aturar un instant primer a admirar la portalada com faig sempre que puc i després a observar discretament l’episodi i les reaccions i vaig poder percebre en algunes cares de persones interpel·lades la sorpresa, el neguit i la incredulitat davant d’un requeriment d’identitat religiosa. La sensació de llibertat vigilada per entrar a missa resulta incòmoda i segurament improcedent per a tothom,fidel o no,veí o no.

Em pregunto per exemple si, amb missa o no, els ripollesos que tot travessant la plaça del monestir se sentin impel·lits a acostar-se un instant a la portalada, embadalir-se d’orgull local i patri, i tornar a la feina, ho poden fer o es troben amb la barrera impracticable de les visites de pagament. Crec sincerament que hi ha un punt intermedi que admet una discriminació positiva, més sensible i intel·ligent, i que obre les portes de bat a bat de l’església en el moment de les celebracions a tots els ciutadans que ho vulguin.

Però l’endemà, dilluns de Pasqua, em vaig trobar amb una situació semblant a la Catedral de Girona, quan a les deu del matí a la porta de la porta dels Apòstols una persona al servei de la Catedral avisava tothom que es tancaven les portes perquè en aquell mateix moment s’obrien les portes del museu i de la visita cultural. Vaig entrar, malgrat tot, i em vaig acostar a la capella conventual molt il·luminada. Hi vaig entrar. Acabava de començar la missa conventual concelebrada per sis canonges, amb tres persones de públic i jo quatre. Durant tota la missa no em vaig poder estar de preguntar-me com podia l’església aspirar a tenir gent a les misses si just en el moment de començar-la es tancaven les portes de l’església. El cap em va tornar a l’episodi del dia abans a Ripoll.

Estic segur que el senyor rector de Ripoll, el senyor bisbe de Vic, el senyor bisbe de Girona i els meus amics canonges de la Catedral sabran entendre la meva argumentació.

Hi torno a insistir. Estic a favor del pagament de les visites culturals. Però estic radicalment en contra de la restricció d’entrada de les esglésies en hores de culte i del lliure accés per a la meditació, el recolliment i la calma en el clos de pau que els nostres antecessors volgueren que fossin les esglésies, fins i tot com a empara i protecció dels abusos del poder civil.

Estic segur que hi ha una manera més subtil i més elegant de cobrar quan toca i de deixar un marge de llibertat per a la freqüentació reiterada dels nostres monuments, no pas per a les visites minucioses i detallades dels turistes que fan un recorregut complet, sinó per als ciutadans i els fidels que volen només estendre un instant una mirada per a la tranquil·litat als grans espais d’art i de fe que el temps i les generacions ens han deixat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.