Diari de Girona 

Ahir dimecres m’hauria agradat ser encara alcalde de Girona. Això m’hauria permès deixar una estona al migdia el Ple del Parlament de Catalunya i assistir a la darrera classe d’en Modest Prats a la facultat de Lletres. Em va saber greu de veritat no ser-hi, però en l’ordre de les meves responsabilitats no podia triar.

Hi ha diversos motius que justifiquen aquesta meva predilecció per un acte al qual no vaig poder assistir. El primer és de caràcter purament personal i respon a una llarga amistat feta en diferents àmbits de l’activitat cívica i cultural de la ciutat de Girona. Quan jo vaig entrar a donar classes al Col·legi Universitari de Girona l’octubre de 1972, ell ja hi era. Ja hi era i orientava amb eficàcia els treballs d’història de la llengua i repartia amb generositat espontània els seus coneixements, els seus consells i els seus comentaris crítics. Vam compartir i compartim encara la il·lusió i la passió per la Universitat, per la cultura, per la gastronomia. Combinava sempre coneixements amplíssims, contactes a Barcelona del més alt nivell, una consideració acadèmica indiscutible, amb la seva sempre explícita condició de capellà. Rector de parròquia, de poble o ciutat, atent als fidels i home d’església atent als corrents més renovadors i crítics, mantenint sempre un respecte institucional impecable.

Ja acabo d’avançar alguns aspectes del segon motiu: la vessant acadèmica. Des de l’àmbit de la Universitat aquest era un motiu central i clau. El magisteri de Modest Prats era indiscutible. Ho és encara. A partir d’algun moment va deixar responsabilitats administratives i es va limitar als seus compromisos acadèmics. Volia ser també rector, fill i professor sense obstacles i interferències. La seva humanitat desbordant, la veu potent, les riallades sorolloses, la intensitat de la seva manera de fumar s’expandien en les trobades amb els amics, amb el Sr. Pla al Motel a qui va enlluernar recitant la Divina Comèdia, que van acabar a cor, participant en debats literaris o lingüístics, en jurats de premis literaris, en simples tertúlies amb amics de tota la vida. Amics més amics que jo, per raons força òbvies. El meu germà Pep el primer, coautor i tantes coses, en Narcís Comadira, en Josep M. Fonalleras, en Mon Marquès, la Montserrat Terradas, en Xavier Folch, en Josep M. Castellet, en Miquel Barceló, la Dolors Oller, en Salvador Sunyer, tots els amics capellans, i tots els que em deixo.

Hi ha encara un tercer motiu  més lligat a la ciutat i a la facultat. L’acte es va celebrar a la nova sala de graus, antiga sagristia del  convent de Sant Domènec, una perla gòtica al servei de la ciència humanística, la recuperació d’una joia per a la ciutat, la incorporació d’una peça clau al patrimoni de la Universitat.

He vist soldats i generals en aquesta capella. Partida en dos per un forjat, amb paviments empostissats a les dues plantes. Gimnàs del Govern militar a la planta baixa, capella al primer pis. Ací havia assistit a algunes misses. Els arcs envernissats amagaven tota la seva elegància sota una capa de brillantina. Intuíem la grandesa de l’espai, les proporcions de la nau, el recolliment del conjunt, l’exactitud de l’encreuament dels nervis. Observàvem enlluernats les claus de volta i somniàvem el dia que l’antiga capella tornaria a lluir amb plenitud. El primer dia que pugui correré a veure la nova sala de graus i m’emocionaré.

La Universitat de Girona té deu anys, però la solera dels seus edificis pot competir amb Oxford o Cambridge, Salamanca o Santiago. Si les condicions ambientals poden afavorir l’excel·lència i la qualitat, la facultat de lletres de Girona no té excusa. Només li cal pair la seva pròpia història i tractar de tu a tu les nobles pedres que l’acullen. Els arcs de Sant Domènec que va fer tremolar la predicació de Vicent Ferrer i que observaren escèptics el tragí de la tropa, poden escoltar ara classes dels preveres del segle XXI. És la síntesi que ha fet possible un capellà com Modest Prats.

Ressonen encara pels claustres les paraules de la darrera classe de Modest Prats com podrien ressonar-hi la seva Quaresma i altres sermons, per a gaudi de tots i il·lustració dels savis,  dels fidels, dels amics i dels ciutadans.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom, Girona CCG Ediciona, 2005. pàg.181-183)