Diari de Girona

Entre la nit i la matinada de dissabte 29 de març a diumenge 30 van començar a caure inexorables els missatges i les trucades. Modest Prats ha mort. De cop, la síntesi més brutal: la vida d’en Modest havia passat d’una presència constant, activa, potent, a una absència irreversible. En els darrers cinc anys, els amics n’hem parlat moltes vegades i ho hem expressat de maneres molt diferents. Amb impotència, ràbia, desesperació, incomprensió. Amb rebel·lia davant una constatació dramàtica: el cos i el cap es divorcien, amb les malalties, del cervell.  Modest Prats havia anat morint en el pensament dels seus amics i companys, i en el de tota la ciutadania. Assistim, ara, a un desenllaç final i el cos i el cap units tornen a la terra. Hem enyorat tantes vegades aquella potència de veu, aquell pensament intens i profund, aquell riure esclatant, que hem anat prenent consciència que en Modest ja no hi era.

Ara, en canvi, torna. Torna “una de les veus més poderoses i contundents de la cultura catalana” en paraules dels seus editors i amics. Ho expressa amb fervor fraternal. en nom d’ell mateix i de Josep M. Castellet,  Xavier Folch quan introdueix les emocionants Homilies de Medinyà (Barcelona, 2011), que haurem de rellegir i assaborir amb profit una i una altra vegada. Unes homilies que reprenen el fil de les que hi havia a Una Quaresma i altres sermons (Olot, 1984) delicadament editats per Miquel Plana.

La vida plena torna justament ara que el cos ha dit prou. Viu en la memòria, en el record, en els sentiments i les emocions, compartits amb tanta gent al costat de les lluites, els combats, les incomprensions. Una vida plena i un testimoni ple. He anat a buscar refugi, primer, en l’expressió franca de les seves entrevistes. La que li féu David Pagès Cassú a Llengua Nacional  (núm. 65, quart trimestre de 2008) : “Modest Prats, filòleg, professor, sacerdot”, la de Josep M. Muñoz a L’Avenç (núm. 346, maig de 2009), “Modest Prats, la Paraula i les paraules” i la que publicava Josep M. Fonalleras al llibre Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica (Girona, 2010, amb textos de Salomó Marquès, Francesc Feliu i Fonalleras) amb el títol “Un diàleg amb Modest Prats”.

Després, he volgut constatar un cop més que ell i Josep M. Nadal ens van oferir, successivament el 1982 i el 1996, dos volums solidíssims d’una Història de la llengua catalana que espera, ara, la imprescindible continuació per erigir un edifici complet a partir dels fonaments i de les primeres estructures. Una història, fins ara, d’una llengua que viu i perviu i comença cada dia.

I esclar he tornat a obrir aquelles Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes (2009), editades per Francesc Feliu que em va dedicar el dijous sant de 2009, encara calent de la impremta, amb lletra insegura i tremolosa (“Quim, entre tots ho farem tot?”). Li feia il·lusió i esdevenia el seu argument físic i intel·lectual davant de tots els que li retreien que no escrivia.

Després m’he deixat endur per una cascada de records de la seva biografia. El pas per Roma (1966-1967), per París (1967-1969), la primera parròquia a Girona (1969-1970, Sta. Maria de Vista Alegre), les classes al Col·legi Universitari de Girona primer, i a la UdG després, la llarga estada a Medinyà des de 1977, el retorn a Girona, al Mercadal (2002). I, encara, la seva polèmica amb Narcís Comadira l’any 1966 arran de la “Febra freda”, preludi d’una intensa i duradora amistat, els seus escrits a Presència (amb pseudònim o no), a El Punt, la seva participació amb arguments teològics i lingüístics al Concili Provincial Tarraconense (1995), les seves trobades amb Josep Pla, el seu fervor filial per la seva mare, la seva preocupació nacional i local per Catalunya i Girona, la seva defensa radical de la democràcia, de les llibertats i de la justícia i la seva convicció irreductible a favor d’aquests valors.

Recordo com tot sovint em deia, “la mare opina que deus estar molt bé amb els de dalt perquè des que ets alcalde no hi ha hagut mai més inundacions a Girona!”. I he repetit sovint el seu intercanvi amb Josep Pla sobre la monumentalitat de la Catedral o aquell episodi deliciós quan Pla li feia recitar una part de la Divina Comèdia. I com Pla pretenia contrastar Dant amb Verdaguer a favor del primer. “Això és un poeta”, argument que només amb la mirada i una simple interrogació comminatòria, Modest Prats refutava.

Reconegut pel Govern de Catalunya (2004), Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (2005), reconegut per la ciutat (2009), Modest Prats ha trobat la pau i ha tornat a la terra.

Un retorn després d’una peregrinació fecunda, una fe incommovible, un testimoniatge eficaç. Ara Modest Prats emprèn un darrer viatge italià: “Oh, Roma feliç, afortunada. Roma és un conjunt de la nostra història. És realment una ciutat on et trobes bé: clàssica, provinciana, quan convé barroca…”. Un viatge per sempre que ja no té un bitllet d’anada i tornada en un sol dia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.