Diari de Girona

Acaba de sortir el llibre Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. L’editen l’associació Rosa Sensat i “Mestres 68”, en són autors Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras i és el resultat de l’atorgament del Premi Mestres 68 de 2005 a Modest Prats.

Fa molt poques setmanes em va trucar la Montserrat Terradas i em va anunciar que el llibret acabava de sortir, i que en nom seu i d’en Mon Marquès me’n feia arribar un exemplar a casa. No saben pas com ho vaig agrair perquè si no, a vegades, aquesta mena de publicacions acaben passant desapercebudes.

No sé perquè han  passat cinc anys entre l’atorgament del premi i la publicació del llibre. Però puc ben assegurar que m’és ben igual. El que importa és el resultat i si per aquest resultat maduríssim calia esperar cinc anys ha valgut molt i molt la pena. Vull dir que és un llibre en què s’aprofita tot, on no hi sobra res, que fa justícia i aporta un toc d’humanitat planera i llegidora. Es fa llegir perquè està ben construït i ben escrit, però sobretot perquè la dimensió humana i intel·lectual del personatge l’omplen amb la presència corpòria i la potència de veu i de raonament que tots hem conegut i reconegut en Modest Prats. Tots sabem que els sermons de Prats tronaven des de la trona amb un retruny de contundència racional, de construcció rigorosa, de verb precís, de dissecció implacable dels fets i de la realitat. Al fil de la biografia n’hi ha un tast claríssim en el text.

Salomó Marquès explora la biografia més personal de Modest Prats. Nascut a Castelló d’Empúries el 5 de setembre de 1936. Fill de Baldiri Prats, afusellat a Montcada als vint-i-cinc anys, el dia 3 de desembre de 1936, i d’Enriqueta Domingo. La senyora Enriqueta, originària d’Arànser, l’acompanyaria tota la vida des d’una eficaç discreció que desvetllaria l’admiració de Josep Pla i de molta altra gent. En Modest va fer sempre molt cas de la seva mare i n’escoltava les opinions que li donava amb ponderació intel·ligent en alguns temes concrets. L’escola, el seminari, primer com alumne, després com a professor, els estudis a fora, a Roma, París i Barcelona, els companys de la facultat, la influència del Dr. Damià Estela. Les parròquies de Vista Alegre o Medinyà i Vilafreser principalment, amb la culminació gironina del Mercadal. La dimensió pastoral i la dimensió acadèmica amb l’evident supeditació, sempre, d’aquesta segona a la seva línia vital triada i volguda. El compromís espiritual i el compromís cívic amb la llengua i el país. El relat de Marquès desgrana els fets de la biografia amb una eficàcia provada. La riquesa dels moments, dels matisos, de les vivències no permet entrar en el detall, exigeix entrar en el llibre.

Francesc Feliu, que va ser el curador de les Engrunes d’en Modest, en repassa el seu itinerari intel·lectual en relació sobretot amb la llengua. Però és essencial recordar que el salt a aquesta preocupació lliga la seva condició sacerdotal i la seva formació filològica. Primer en l’esperit del concili Vaticà II amb la seva aportació als temes que relacionen la llengua i la litúrgia, i després amb els treballs continuats d’història de la llengua fins a concretar-ne el resultat més brillant en els dos volums de la Història de la llengua catalana que han anat publicant amb en Josep M. Nadal i que han acabat fent escola, auguri de continuïtat dels volums que manquen des de la factoria de la Universitat de Girona, a la qual els dos coautors han dedicat moltes de les seves energies.

Finalment, l’entrevista de Josep M. Fonalleras és una entrevista d’autor, que honora el gènere, i aprofundeix en els replecs de la personalitat d’en Modest. El lector s’entusiasmarà amb els episodis de la relació entre Modest Prats i Josep Pla. L’examen sobre el paper de Joan Corominas i els seus vitals diccionaris i el moment estel·lar de la recitació d’uns versos de la Divina Comèdia del Dant i la picabaralla, tant empordanesa, entre Prats i Pla en la comparació entre el Dant i Verdaguer, el despectiu “Això és un poeta i no en Verdaguer” de Pla i l’admonició severa i monosil·làbica gairebé d’en Modest, que devia recordar com va beure de Verdaguer des de la seva infància.

El moment final de l’entrevista convertit en un compendi de la vida i de la biografia d’en Modest, quan li ensenya el calze que li va regalar la seva mare: “Sobre una base esmaltada de color verd, hi ha claus, els claus del ferrer (l’ofici del pare). La terra, l’origen, la memòria. Al voltant de la copa, tot d’estrelles, una mirada cap al cel”. El pare, la mare, la terra i el cel units en un calze, i una inscripció que és el compendi de moltes coses. “La meva mare ha cisellat, amb els seus sacrificis, aquest calze”.

Per res del món no m’hauria volgut perdre aquest petit gran llibre. Una lliçó moral i política en temps de dubtes i de torbacions.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 247-249)