Serra d’Or núm. 654. Juny 2014

Montcada, 3 de desembre de 1936

Modest Prats i Domingo va néixer a Castelló d’Empúries el 5 de setembre de 1936, fill de Baldiri Prats, ferrer, de cal ferrer de les alegries, i d’Enriqueta Domingo d’Arànser. En Modest parlava del casament dels seus pares recordant l’Empordà de Maragall: “…a casa meva el poema de Maragall ha sortit a l’inrevés”.

No havien passat ni tres mesos des del seu naixement que el seu pare va morir assassinat, a Montcada, el 3 de desembre, pels grups violents revolucionaris en els inicis de la Guerra Civil. La mare, Enriqueta, vídua, va assumir un paper principalíssim en la vida d’en Modest i de tota la família.

En Modest va ser des de sempre una persona compromesa activament amb la justícia, amb la igualtat, amb les llibertats individuals i col·lectives, amb la democràcia, amb la llengua catalana, amb Catalunya. Actiu contra la pena de mort, a favor de l’amnistia, compromès sempre en els seus escrits i en els seus sermons per situar la dictadura i el feixisme al peu dels cavalls dels arguments de la raó, i també de l’evangeli. Més d’una vegada li va costar topades amb les autoritats. D’aquí a pensar que el pare d’en Modest havia estat assassinat pels franquistes hi havia només un pas, i així algú ha pogut pensar-ho i fins i tot escriure-ho. Però justament la veritat de Montcada és un argument addicional a favor de la indestructible coherència de Modest Prats. El seu testimoni és claríssim en la reivindicació del paper central de la seva mare: “És a casa amb un profund sentit cristià, on vaig anar aprenent el camí del perdó i de la llibertat”.

Girona, 15 de gener de 1946

“Som embolicats en una boira trista que bruteja… La mare –endolada- es confon al bell mig del carrer, carregada amb un matalàs al coll”.

Malgrat tota la força cinematogràfica de l’escena es fa ben evident que la realitat gairebé sempre supera la ficció.

Modest Prats explica amb una prosa precisa la seva arribada a Girona per entrar al Seminari diocesà. Amb menys de deu anys encarava la seva vida cap el sacerdoci. El Seminari seria per a Modest Prats, i per a moltes generacions de gironins, amb totes les contradiccions que vulgueu, una autèntica universitat. Malgrat el seus recorreguts posteriors per Barcelona, des del curs 1959-1960, Roma (1966-1967) i París (1967-68 i 1968-69), Girona seria per al seu ministeri sacerdotal i per la seva activitat de professor, al Seminari i a la Universitat, el centre de referència. Aquí hi té els seus amics capellans, des d’aquí escriu amb el seu nom i amb pseudònim (Enric Blasi i Cebrià Muntalat) afilats articles a Presència, aquí desplega amb plenitud les seves capacitats pastorals a la parròquia de Santa Maria de Vista Alegre, primer, i a la del Mercadal i la de Sant Salvador d’Horta, més recentment, després dels seus anys de rector de Medinyà i Vilafreser. I aquí combinarà aquest ministeri amb un activíssim compromís amb la llengua i la literatura, en el qual retrobarà companys, alumnes i professors, de la seva vida universitària i on forjarà, sobretot, des del jurat del premi literari Prudenci Bertrana, una estreta amistat amb Joaquim Molas, Josep M. Castellet i Xavier Folch. La seva vasta cultura, administrada amb un punt de displicència, però sempre des del màxim rigor, deixaria sovint bocabadats els seus col·legues, potser perquè no s’esperaven aquests coneixements en un capellà. Uns coneixements que s’ha fet famós que feien les delícies de Josep Pla, tot competint en la recitació de versos de la Divina Comèdia.

 

8 de març de 1959. Església de Sant Martí de Girona

Escriu ell mateix: 9:32 del matí. Sacerdot.

Ordenat pel bisbe Cartañà escriu uns dies abans una bellíssima i duríssima “Oració de les mans: “Per què voleu que ens vinguin a besar, si tothom s’adonarà que són mans d’un ferrer, d’una telefonista, d’un pagès? Per què sóc aquí senyor?… Per què voleu sentir cada matí olors dels prats d’Aransa, asprors del mall, la terra sagnant d’un tres de desembre a Montcada? Per què, Senyor, per què?”

Les seves Homilies de Medinyà (Empúries, 2011), que els amics li van aplegar i dedicar, són un compendi, un destil·lat, dels seus sermons, dels seus escrits més directament autobiogràfics, de les seves reflexions personals i pastorals, de les seves reflexions compartides. Amb un dibuix de Narcís Comadira, una presentació de Xavier Folch i una introducció de Salomó Marquès, evoquen moments d’una gran intensitat, d’un realisme punyent, d’una fe innegociable. En un cert sentit són els seus escrits més directament vinculats a la seva condició de capellà.

És justament des d’aquest ministeri sacerdotal que, amb el bagatge de la seva formació vastíssima, Modest Prats fixa la seva atenció en la llengua catalana. Si l’any 1965 s’exclamava convincent a favor del sentit i del valor pastoral de la llengua catalana, trenta anys més tard la veu profunda i implacable de Modest Prats s’adreçava als assistents al Concili Provincial Tarraconense amb el mateix compromís amb la llengua, l’Església i la fe.

 

Montserrat, estiu de 1965

Convocat el II Congrés Litúrgic de Montserrat, Modest Prats hi és convidat a presentar una ponència sobre els “Problemes pastorals de l’ús de les llengües vives en la litúrgia” (actes publicades el 1966-1967). El professor Francesc Feliu ha pogut escriure que aquesta ponència “marca un punt d’inflexió, i … és efectivament l’inici d’una trajectòria de pensament sobre els problemes i les particularitats de la llengua catalana que vertebrarà pràcticament tota la seva producció intel·lectual posterior”. Una producció orientada, gràcies en part al seu compromís universitari amb Girona des de 1971, a construir els fonaments i les estructures del coneixement, de l’erudició, de les coordenades de la història de la llengua. Conscients de les mancances, al ritme de la docència, Modest Prats i Josep M. Nadal s’embranquen en la producció gradual d’una Història de la llengua catalana, amb un primer volum de 1982 que tracta “Dels inicis fins al segle XV”, i un segon volum més tardà (1996), tot ell dedicat a “El segle XV”. Referència imprescindible des de la seva publicació, posa de manifest l’eficàcia d’un treball a mig camí entre la docència i la investigació per recordar-nos que la reivindicació de la llengua necessita d’uns pilars ben establerts. El combat iniciàtic a favor de la llengua de l’església, de forta càrrega política també, deriva en un combat més general plantejat obertament a El futur de la llengua catalana (1990), publicat amb Albert Rossich i August Rafanell.

Amb fama immerescuda d’escriure poc, va arribar a escriure molt i bé, sobre el valor de la llengua, la força de la paraula, el combat per la supervivència i la modernització del llenguatge, com ho mostra el volum miscel·lani Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes (Girona, Curbet Comunicació gràfica edicions, 2009) editat a cura de Francesc Feliu i amb un pròleg emotiu de Josep M. Nadal, on explica el magnetisme de Prats fent-lo decantar de la lingüística cap als estudis d’història de la llengua. Mostrava aquest volum amb un orgull satisfet quan ja començava a tremolar-li el pols i a afeblir-se la seva memòria.

 

29 de maig de 2002. Girona. Sala de graus de la Facultat de lletres

Arribat a la seva jubilació universitària pronuncia la darrera classe. “La Paraula i les Paraules”. Fidel de pedra picada a tota una trajectòria desgrana una autèntica lliçó magistral, farcida també d’emocions, i sentencia que “Els filòlegs hem de ser, ja que en som especialistes, els primers responsables d’establir… el sentit de les paraules i l’ús que en fan els que tenen el poder. Ningú com nosaltres ha de tenir ben clar… que la paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant”.

I conclou, “Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el grec per VERB, l’altra per PARAULA… En tots els casos ho escriuen en majúscula. Us dono gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit, i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula”.

Xerraire, rialler, fumador, potent, impecable, implacable, amic de molts amics, culte, italianitzant, traductor, professor, sacerdot, Modest Prats ens deixa a tots el testimoni de la paraula viva, les paraules d’una vida. La vida d’en Modest ha estat sempre la vida de les seves paraules.

 

Nota de lectura: La revista Estudi General  de la Universitat de Girona (vols 21 i 22, de 2001 i 2002, respectivament, recull una “Miscel·lània d’homenatge a Modest Prats” que inclou en el vol I unes “Notes per a una biografia de Modest Prats i Domingo” i una “Bibliografia de Modest Prats” a cura de Salomó Marquès.

El llibret de Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras: Modest Prats i Domingo. Aproximació biogràfica Mestres 68-Rosa Sensat, 2010, recull els aspectes bàsics de la trajectòria de Modest Prats, amb una entrevista.

David Pagès va entrevistar Modest Prats per a Llengua Nacional , 65, 4art trimestre de 2008: “Modest Prats, filòleg, professor, sacerdot”.

J.M. Muñoz el va entrevistar a L’Avenç 246, maig 2009: “Modest Prats, la Paraula i les paraules”.