Diari de Girona

Fa pocs dies es van reunir uns centenars de persones al pati del Castell per evocar l’època en que hi vivien. El Diari de Girona se’n féu ressò amb un ampli reportatge. Vaig ser-hi poca estona i encara molt al principi de la jornada. Però amb la poca estona d’aquell matí assolellat vaig poder copsar totes les emocions, la profunda intensitat dels sentiments que es desvetllaven en aquell retrobament .Amb les mans, uns i altres dibuixaven de nou la geografia i la geometria desballestada de les barraques. Sota aquella volta hi vivia jo, i allà recolzat en aquell mur, el meu pare va construir la primera barraca, deien uns i altres refent amb la imaginació viva de la memòria els anys viscuts en l’entorn d’aquelles pedres ara desertes. Es vivia una gran alegria. L’alegria pel retrobament. Veïns que feia anys que no es veien. Joves infants esdevinguts persones madures i amb vides orientades lluny del Castell. Abraçades, llàgrimes, carpetes de fotografies, fotocòpies, reproduccions, fotografies emmarcades, una cascada de records. Era un no parar d’evocacions emocionades, sempre amb un punt en comú: Va ser molt dur, però ho recordaven amb felicitat. I si bé cap d’ells no estaria ara disposat a repetir el sofriment i les privacions, el cert és que tots per unanimitat recordaven amb nostàlgia la bondat de l’emplaçament i la felicitat de la convivència i la solidaritat. Repetien una i altra vegada el sentit profund de la solidaritat, l’arrelament de la festa, els Nadals comunitaris, la música fins a altes hores, les celebracions profundament andaluses. Cases amb una mà de calç, emblanquinades regularment, repetint la geografia cromàtica d’un blanc enlluernador dels afores de moltes ciutats d’Andalusia d’on venien. Els més joves enyoraven la felicitat dels jocs al carrer, de l’aventura compartida entre tots. Els més circumspectes ponderaven les dificultats vençudes amb un esforç sobrehumà. La lluita per trobar feina, la lluita per fer més casa cada dia les barraques construïdes a precari. De la uralita a les teules, de l’aigua transportada a coll al primer burro que ajudava a alleugerir les esquenes sofertes, l’arribada de l’aigua a la torre de Sant Joan. Mitja pujada de cop estalviada. Anècdotes, sense parar, de tota mena.

Una senyora amb posat respectuós evoca la seva mare les nits de pluja, aguantant un paraigua per evitar que els fills es mullessin per les goteres de la barraca!

Es palpava la construcció diària de la dignitat personal i col·lectiva, i la reivindicació serena de la memòria per deixar constància que han passat unes dècades i que tothom ha refet les seves vides lluny de les terres d’origen i lluny del Montjuïc, del seu primer destí d’arribada. Però tots amb l’orgull de la superació i de la feina feta, de la trajectòria compartida, de la lenta construcció d’un nou imaginari col·lectiu. Vells combatents, i nous combatents sindicals, treballant colze a colze amb capellans nous i monges i treballadors socials disposats a deixar de banda les urgències de l’adoctrinament per posar per davant les emergències de la superació i la supervivència.

Des de molt jove he tingut consciència del que era pujar al Castell, de fet pujar la “subida al Castillo”. He vist passar per davant de casa molts d’aquests homes i dones. De molt petit els he trobat pel carrer  de casa meva anant o venint de l’Institut. He vist perdre’s per darrere el portal de Sant Daniel les esquenes vinclades, iniciant la lenta ascensió a peu cap el castell. He vist portar a coll cabassos, alforges, sacs de ciment, bidons d’aigua. He vist mirades perdudes i mirades profundes, he vist dolor i alegria. Des de molt petit he sabut i he cregut que la ciutat havia d’acollir generosament totes aquestes persones i totes aquestes famílies, i que no ho feia  o no sempre ho feia. De gran els he tornat a trobar i hem compartit moltes coses, ens hem respectat, ens hem estimat. Junts hem fet ciutat.

He vist i he viscut la lluita per la supervivència, la lluita pel treball, la lluita per la dignitat, la lluita pel dret de ciutadania administrat gasivament per una ciutat poc disposada a veure alterar els seus equilibris seculars.

Hi ha encara un deute pendent. Un deute amb la memòria de la immigració, un deute amb la recuperació autèntica de la història d’aquests anys. Un deute de coherència, respecte i reivindicació. Hi ha un costat trist sòrdid d’aquests anys. Però el costat que totes les persones que fa pocs dies es van aplegar a Montjuïc volen veure plenament recuperat és el costat que pondera més la riquesa moral, que la pobresa, més la dignitat col·lectiva que els entrebancs, més l’esforç per sortir endavant que les ensopegades freqüents. Perquè, com em deia un dels organitzadors, fins i tot en els moments més inicials de Montjuïc, en el moment que els habitatges eren més precaris, la vida al castell era riquíssima de valors i traspuava la capacitat de tot un poble per viure amb una enorme dignitat al costat inconfortable d’uns habitatges en permanent construcció, on veien despuntar el sol i l’horitzó quan la ciutat que els acollia estava submergida real i simbòlicament en la boira més espessa.

Fa dos diumenges vaig saber que un dels primers ocupants de Montjuïc, el “bigotes”, ara veí del Pont Major, va arribar-hi l’any 1948, l’any que vaig néixer.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.