Pròleg a Mossèn Josep Iglesias.  Història i Memòria. Homenatge a una vida i un barri. Girona, Ajuntament, 1996

El treball comunitari, per la comunitat, exigeix moltes dosis de generositat i compromís. Exigeix analitzar i comprendre la realitat humana, social, individual i col·lectiva, i comporta entrar-hi a fons, de ple. Arremangar-se del tot i fondre’s amb la realitat mateixa. Detectar els problemes, copsar les injustícies, i lluitar implacablement per sortir del fatalisme, de la tristesa, de la lamentació.

Construir unes actituds i uns compromisos basats en els valors més alts: la llibertat, la justícia i la igualtat. I reclamar des d’aquests valors els drets de la col·lectivitat. Els drets de la dignitat humana, els drets humans en el sentit més estricte, però també els drets de la nostra civilització fonamentals en la cultura. I els drets més elementals i bàsics. Drets morals i materials: dret a l’escola, dret a l’habitatge, dret a la sanitat, dret al treball.

El gran repte polític, social, moral, dels anys cinquanta i seixanta a Girona, a Sant Gregori, a Germans Sàbat, era contemplar una societat sense drets i construir des dels fonaments una societat amb drets i llibertats. Ara sona fins i tot estrany. Però la realitat és tossuda i és així. La lluita de tothom va esdevenir la lluita per la civilització, per la dignitat cívica, per la incorporació no discriminada a la col·lectivitat.

La lluita pels carrers i les places, pels arbres i l’aigua, per l’escola, per l’assistència sanitària, per l’habitatge, per la cultura, per l’atenció a la gent gran, per l’escola infantil, per la biblioteca, pel centre social, per l’esport i el lleure, pel moviment associatiu. La lluita i el treball per la humanització de la societat, per la dignificació de la societat.

Aquest compromís assumit per l’Església esdevé un testimoni de solidaritat.

I mossèn Josep Iglesias va saber connectar, comunicar, entrar en el cor, en les emocions, en les dificultats d’una comunitat en construcció. Va triar el camí del compromís evangèlic i va trobar el ressò adequat.

Per això el record personal, l’homenatge merescut, vol ser per damunt de tot el testimoni d’una herència: la constatació del camí recorregut i de la consolidació d’una societat nova amb els drets i les llibertats construïts i conquerits per tothom.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 115-116)