Diari de Girona 

A l’església de Sant Feliu, la seva parròquia, vam comprovar que mossèn Fuentes tenia poca família, però molts amics. Ha deixat molts amics. I ha deixat també un buit a la història de la ciutat. Un buit que haurem d’omplir entre tots i de pressa perquè si no, és possible que ja no hi siguem a temps.

No serà difícil reconstruir els aspectes bàsics de la biografia i l’itinerari intel·lectual de mossèn Fuentes. Els seus anys de veí de la plaça de Sant Pere, de professor de l’Institut, de capellà de la clínica Muñoz. Alguns dels seus companys de claustre s’haurien d’afanyar a deixar-ne testimoni. Ell mateix ho va fer en diverses ocasions circumstancials i commemoratives, ara un final de curs, ara una reunió d’exalumnes, ara una publicació per recordar els 150 anys de l’Institut.

Jo vaig fer ciències fins a sisè i mai no el vaig tenir de professor. Però en la distància de l’edat jo formava part d’aquells escenaris familiars, quotidians, que ell mateix citava fa poc, en el seu itinerari perdut de casa seva a la plaça de Sant Pere, fins a l’Institut Vell del carrer de la Força.

Elegant, amable, ben plantat, exigent, contundent, mossèn Fuentes passejava per la ciutat i l’Institut un esperit juvenil, una actitud liberal, una visió crítica, una obertura constant. Amb una veu greu i potent sentíem la seva cantarella iniciant el recorregut pels verbs grecs. “Repitan conmigo, diuen que deia, “eimi, ei, esti, esmen, esté, eisin”, treia caixa (i en tenia molta) i tornava a començar.

La seva formació a l’Institut, al Seminari i a la Universitat Autònoma de Barcelona en feien un híbrid intel·lectual molt especial. Eloqüent, lúcid, cultíssim, no podia encaixar en la Girona oficial de postguerra. Va trobar, això sí, i retrobar, els seus antics companys de batxillerat: Jaume Vicens, Santiago Sobrequés, Eduard Valentí; va coincidir amb antics companys seus de la Universitat Autònoma de Barcelona, i va recuperar antics alumnes seus ja en la darrera fornada, com a companys de claustre. Això li va fer més suportable un cert instint rebel que traspuava en la seva mirada, el seu físic, la seva manera de vestir, caminar, ensenyar, viure.

Però, fruit de les circumstàncies, va ser un intel·lectual i un capellà especial, diferent. No ha deixat gaire res escrit i això ens obliga a buscar resposta a moltes preguntes per refer una biografia que necessitem.

Jo no puc, no el coneixia prou, contestar la majoria de les preguntes que em faig. I els que el van conèixer més a fons ho han de fer.

Hem de saber per què Jordi Pujol es va fer amic de mossèn Fuentes quan va viure a Girona; algú ens ha d’explicar qui era la colla d’amics de mossèn Fuentes, quines passejades feien, de què parlaven.

Les pedres de la muralla guarden el secret de llargues passejades de Santiago Sobrequés, Pompeu Pascual, el senyor Fraga, mossèn Fuentes i d’altres. En uns temps dificilíssims, quan fins i tot les parets tenien orelles i no es podia parlar de tot, només les pedres mil·lenàries podien escoltar les llargues converses d’una colla d’amics que necessitaven fugir de tant en tant de la rutina i esbravar-se contra la vida quotidiana, cansada, i reprimida d’una ciutat abatuda i absurda, lluny de la vida que havien conegut en els seus anys d’estudiants adolescents i que enyoraven amb raó.

Només les profundes arrels de la història, i el lligam de l’amistat, podien reconciliar aquells joves diletants amb la Girona que somiaven i estimaven.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

 (Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 127-128)