Avui

Per Nadal tot s’atura. No passa res; mentre podem ens instal·lem en la convicció de que no passa res. I ens deixem anar en l’endormiscament del canvi de ritme. Posem per uns dies cotó fluix a les nostres vides i si res domèstic no ho sacseja, si no passa res de greu en el nostre entorn més immediat, obrim un parèntesi en el calendari i deixem passar el parèntesi com si en realitat no existís. Nadal ve de pressa i se’n va com un miratge. 

Però cada any arriba abans i cada any deixa més ressaca. La primera esgarrifança ens arriba molt abans que el fred amb l’anunci del Nadal a mig octubre en l’inici de les campanyes publicitàries que, en un crescendo imparable, no ens deixaran.

Ara la cova ja no compta. És una anècdota secundària. El fred, la indigència, la pobresa, la necessitat, la precàrietat de tot es dilueix fins a desaparèixer submergida en una civilització rutilant de llums i música. Celebrem amb opulència de rics un episodi pobre i elemental.

Aquesta és segurament la clau de la “febre de Nadal”, el mal de panxa dels diumenges a la tarda, la incomoditat confortable dels dies de festa, la necessitat d’un escalf momentani i la pressa immediata per sortir corrent.

Nadal és confortable, però d’una confortabilitat incòmoda. Aquest és el regust especial d’uns dies dolços i fins i tot empalagosos, que deixen un sabor agredolç tot i que ens porten amb insistència els records d’una cantarella inacabable i de la formalitat enlluernadora d’una taula més a punt que mai: Bon Nadal, bon Nadal, bon Nadal… S’ha acabat el Nadal, ja hem dinat tots, tinc una mica de son i de neguit. Si puc escoltaré música i em deixaré endur enmig de núvols de cotó fluix en una migdiada llarga.

Quan desperti tindré pressa per tornar a començar per reprendre la consciència, que vivim en un món meravellós, contradictori i dur.