Diari de Girona

Fa unes setmanes vaig escriure un article dedicat a Narcís Comadira, poeta a Nova York. Explicava l’edició d’un llibret, en ocasió del Pen World Festival, per part de l’Institut Ramon Llull amb la inclusió de diversos poemes, un d’ells inèdit i com a peça principal Triomf de la vida. El mateix Comadira s’ha cuidat d’explicar la seva experiència d’uns dies a Nova York en una sèrie de quatre articles “World voices” (1, 2, 3, i 4 aquest darrer ahir) a la seva secció “Colls i punys” del “Quadern” dels dijous del diari El País.

Arran d’aquell article, alguns gironins i alguna gironina em van dir que potser m’havia excedit en el to elogiós, sobretot, em deia una d’elles, si tenim en compte que és un autor viu. ”Si fos mort, encara, però viu t’has passat”.

Reitero la meva incondicional afecció a l’obra de Comadira. I amb això no vull pas dir que la meva adhesió sigui incondicional i que no pensi que pot ser objecte d’una aproximació crítica. Estic segur que ell mateix, que és incisiu i clar en els seus judicis, que no s’està d’adjectius quan una cosa no li agrada agrairia també una major atenció crítica a la seva obra que donaria així per a una creixent autoexigència, però que serviria, sens dubte, per a una major difusió i coneixement.

Gironí instal•lat a Barcelona, sense cap renúncia de les seves arrels gironines que traspuen sovint en els seus poemes, en els seus quadres, en els seus articles i en les seves col•laboracions en projectes arquitectònics, Comadira ha assolit una projecció àmplia i la seva obra ha adquirit una dimensió universal.

Aquest era el sentit del meu article de fa unes setmanes. Portar al Diari i també als lectors gironins la referència concreta de la intervenció d’un gironí en un conjunt d’actes culturals a la ciutat de Nova York amb una repercussió més que notable. M’ha obsedit sempre, i en aquest cas també, trencar l’aïllament de la cuitat, fugir dels compartiments estancs, evitar de deixar a Barcelona tota la capacitat d’absorbir i d’assumir el desplegament internacional de la cultura catalana. Escapar d’un cert risc de provincianisme o de localisme tancat.

Vull, doncs, insistir en la figura de Comadira. I ho faig no pas com un intent de justificació del meu article anterior, sinó pel meu convenciment que és just i és bo que els reconeixements arribin en vida dels autors i que el sentit de la civilització és més elevat si la gratitud de les societats s’expressa en aquestes circumstàncies i no pas esperant allò que s’esdevindrà de forma inevitable per llei de vida. I també perquè des d’aquell article fins avui han passat més coses. Una ahir mateix en els actes que la Mercè ha organitzat, “A pas de poetes”, amb fragments de poemes dels autors incorporats com a singular peça de publicitat urbana, una invitació amable a llegir la ciutat també a pas de poesia, i que va concloure amb una lectura, al mateix auditori de la Mercè, dels seus poemes per part del mateix autor. No hi vaig ser però tinc el convenciment que la poesia de Comadira, molt madura, transmet emocions.

L’altre fet remarcable, que s’ha de portar a Girona des de Barcelona, per si no se’n hagués fet prou ressò, és l’acte del passat 20 de maig d’ingrés de Narcís Comadira a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb un discurs d’ingrés que és una Meditació sobre l’art del paisatge. Escrita per un pintor que també és poeta, i que fou respost per l’acadèmica Pilar Vélez. El llibret que s’ha editat amb aquest motiu incorpora els dos discursos i un dibuix del mateix Comadira “Paisatge amb un templet”. Comadira ressegueix en el seu discurs el pas de la naturalesa al “paisatge”, a l’art, fet que incorpora una càrrega diferent associada a una part de territori, a un país, a una identitat, i que es concreta sobretot en l’evolució d’alguns paisatges dels pintors noucentistes que, adoctrinats per Eugeni d’Ors, afegiran classicisme, arquitectura, mitologia a la nuesa pura i objectiva del paisatge reivindicat per Cézanne com a pare del paisatge contemporani. Cito directament del discurs: “Paul Cézanne va salvar el paisatge tornant-lo a l’objectualitat. Va reconstruir-lo. Va tornar les coses a la seva entitat material. Els pins van tornar a ser pins, i les roques, roques. I ho va fer amb una paciència constructiva plàstica de petits tocs intencionats després d’una anàlisi rigorosa de la realitat,passada per un potent sedàs geomètric. Les coses van tornar a tenir contorn perquè van tornar a ser coses”. Més tard, però, el dictat de Xenius serà desbordat i malgrat el decàleg sobre el paisatgista que li recomana de no formar part del paisatge, ”cada vegada més el pintor passa a formar part del paisatge”. De l’emancipació del paisatge als paisatges interiors i d’aquí a l’abstracció, moltes dècades de paisatge analitzat per Comadira combinant poesia i pintura també en el seu discurs.

L’opuscle editat per l’Acadèmia conclou amb la bibliografia de Narcís Comadira que ens aporta una guia útil per al coneixement de l’obra d’aquest autor gironí, ”pintor que també és poeta”.

Estic segur que no serà la darrera vegada que voldré parlar de Comadira en els meves col•laboracions al Diari. Sense anar més lluny, fa pocs dies a Montserrat el pare Laplana, director del Museu, em va comentar que per d’aquí un any estaven preparant una exposició antològica de Narcís Comadira. Hi haurà obra dels seus anys a Montserrat, però hi ha obra anterior que també hi hauria de ser i que és l’arrencada d’un artista gironí adolescent que ara ja fa més de mig segle que pinta.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 253-255)