Diari de Girona

El dia 23 de setembre de 1943 els jardins de la Devesa, el jardí de la Devesa, va ser declarat pel Govern espanyol Jardí Artístic. Amb aquest motiu i per tal de remarcar-ne el setanta-cinquè aniversari l’Associació de veïns Devesa-Güell ha pres la iniciativa de celebrar en la mateixa data un acte i presentar el llibre 75è aniversari del jardí històric del Parc de la Devesa (Girona, 2018), amb un bon acompanyament fotogràfic i amb una bona colla de textos de persones diverses de la vida gironina. El llibre té un to essencialment evocador i ens transporta a les vivències de cadascun dels autors dels articles que fan un repàs al seu pou de la memòria per fer-nos compartir els seus records, les seves emocions, els seus sentiments.

Quan parlem de la Devesa és imprescindible recordar la campanya “Salvem la Devesa” i el llibre de Narcís-Jordi Aragó: La Devesa, paradís perdut  (1980) que és un assaig històric i cívic i una bona guia per interpretar el passat, el present i el futur del parc. En aquest llibre Aragó fa un repàs dels jardins abans de la declaració de 1943 i ens recorda com amb anterioritat havien estat dos jardins que s’acabarien refonent en un de sol convertint el pas actual de plàtans entre el Rosaleda i la plaça de les Botxes en l’element articulador de la fusió.

Podríem afegir que durant un temps el Passeig Central de la Devesa va portar el nom del rei Alfons XIII i els jardins objecte ara de la commemoració el nom de la reina Victòria Eugènia i que en temps de la Guerra Civil es va prescindir d’aquesta denominació i durant una etapa breu els jardins de la Devesa i el Passeig es van associar a l’agraïment de la ciutat de Girona a Suïssa i a Ginebra per l’ajut humanitari de la Confederació suïssa a la ciutat de Girona davant de les eventualitats dramàtiques dels anys de la guerra. Finalment quan el nomenclàtor tendeix a bascular en funció de les situacions ideològiques i polítiques hi ha un moment que es decideix prescindir de la conjuntura i estabilitzar la nomenclatura popular com el camí més fàcil per evitar les variacions carregades de connotacions i de confrontació ideològica. Per aquest camí ara el Passeig és el Passeig i els Jardins són els Jardins, de la Devesa.

Tornant al llibre del 75è aniversari enmig de les evocacions nostàlgiques, sentimentals, poètiques o reivindicatives destaca amb llum pròpia i amb solidesa analítica  l’article de Narcís Motjé Surroca: “Els plàtans de la Devesa, part de la meva vida”. Motjé fa un repàs d’aquest bosc de plàtans amb sentit històric i cronològic ( defineix els diferents graus d’antiguitat del cens actual de plàtans), i amb un profund sentit forestal i tècnic per avaluar l’estat actual de coneixement i de salut dels arbres. Com diu ell mateix en el títol Narcís Motjé ha implicat en l’amor i el coneixement de la Devesa a tota la seva família; la seva esposa, els seus fills. D’una forma indestriable la pèrdua del seu fill Jordi a l’accident aeri de Germanwings associa per sempre més el dolor a la vida. Però el record i l’amor són més forts que la tristesa i en Narcís Motjé ha decidit que s’implicarà en l’edició del treball que han fet entre tots i que a ell li va servir per superar l’impacte psicològic d’un càncer. La teràpia va ser la Devesa; va fer una fitxa de cada arbre amb cinquanta paràmetres de cadascun i els va numerar.

Totes aquestes dades, coneixement a fons de l’arbreda, tipificació de les edats (arbres de prop de 210 anys, 80 o 90; d’altres d’entre 175 i 180, d’altres de 125, d’altres de 80, d’altres de prop de 40), són el destil.lat més pur de l’article que he esmentat i sobretot de l’entrevista que Gerard Bagué li ha fet pel número 310 de la Revista de Girona: Narcís Motjé Surroca, enginyer de forests i assessor tècnic de la Devesa (p. 14-21). És una entrevista que traspua passió, enamorament i humanitat. I una dosi inacabable de sentit comú, com quan explica que tots els plàtans que coneix de més edat al món estan a tocar d’una font d’aigua i d’això en desprèn una lliçó òbvia: els plàtans de la Devesa necessiten aigua. De fet són on són i s’hi van plantar i han crescut com han crescut (massa espessos, diu), perquè la terra era bona i l’aigua a tocar.

És evident que Narcís Motjé, i els seus coneixements, és la condició necessària per a una  bona gestió del Parc de la Devesa. De fet l’Ajuntament, crec, s’hauria de plantejar canviar-li la condició d’assessor per la Devesa, per la de Comissari per la Devesa. Comissari en el sentit dels Comissaris de la Generalitat en època republicana quan les delimitacions territorials eren Regions amb un Comissari o en temps de guerra quan per exemple el Monestir de Pedralbes o el de Montserrat i també Poblet van tenir un Comissari de nomenament governamental. En el fons estem parlant d’un sistema d’apoderament màxim d’una persona que té l’expertesa per decidir com i quan s’intervé en la massa arbòria.

Tota la resta són elucubracions urbanístiques, necessàries, però condicionades per la pròpia naturalesa del parc com un bosc de plàtans. De fet la qüestió és com donem més valor ciutadà i social a aquest bosc sense desnaturalitzar-lo. Vet aquí la quadratura del cercle que està encara pendent de més recursos, més idees i més poder en acció a la Devesa amb uns criteris definits i clars.

Encara no és l’hora de fer un homenatge merescut a en Narcís Motjé perquè sense cap mena de dubte el millor homenatge és donar-li autoritat i recursos per tractar la Devesa com només ell sap.