Diari de Girona

Aviat acabarà la informació pública de l’aprovació inicial del Pla Director del Sistema Costaner. Serà el moment d’avaluar els arguments de totes les al·legacions, tant de les que puguin haver presentat els particulars com les que puguin presentar els ajuntaments i governs locals. Un cop decidides les respostes al tràmit d’al·legacions podrem avançar cap a l’aprovació definitiva d’un instrument de planejament d’un valor excepcional i d’una transcendència territorial amb molt pocs precedents.

El Govern ho fa per voluntat política i d’acord amb les seves capacitats i competències urbanístiques recollides ben explícitament en la legislació vigent. La voluntat política es concreta en un objectiu ben clar: garantir que els valors del paisatge que han estat a la base del progrés i de l’impuls del turisme es preservin, millorin i garanteixin. Es tracta d’atorgar al paisatge un caràcter patrimonial. El litoral és un actiu de Catalunya. Un actiu principal i un actiu en risc. Un actiu patrimonial el futur del qual s’ha de garantir.

El plantejament del Govern no és ni obstruccionista, ni intervencionista, ni pretén interferir en el principi de l’autonomia local. Si fos obstruccionista i immobilista estaríem paralitzant tota l’activitat en una franja de cinc-cents metres del litoral. No es tracta d’això. Es tracta de protegir el conjunt dels sòls no urbanitzables de la costa. I també dels sòls urbanitzables no delimitats. No més edificacions noves en el litoral, en aquests sòls, en el règim del sòl no urbanitzable. I només manteniment dels usos agrícoles o d’aquelles activitats que pel seu caràcter no comportin noves edificacions. Manteniment d’aquests usos i tractament específic dels valors paisatgístics, amb intervencions de conservació o de tractament ambiental que els reforcin, amb subvencions per fer-ho i amb un règim d’acords amb els municipis per a facilitar-ne la gestió. El Pla estén aquesta protecció més enllà de la franja dels cinc-cents metres en aquells punts en què les característiques topogràfiques del terreny i del relleu (masses boscoses, accidents orogràfics, planes fluvials) així ho han fet recomanable.

El Govern ha volgut també llençar un altre advertiment per a tots aquells sòls urbanitzables delimitats sense planejament aprovat que han romàs adormits en una espera d’interès calculat en funció de l’evolució del mercat. Encara que sembli mentida, al llarg del litoral català hi ha dos-cents deu sectors en aquestes circumstàncies, amb uns drets i unes expectatives reconegudes en el planejament però no exercitades pels propietaris. Aquesta circumstància i la jurisprudència que existeix sobre el règim indemnitzatori dels canvis de règim del sòls en aquests casos ha portat el Govern a voler proposar una anàlisi cas per cas. Una anàlisi rigorosa dels casos més sensibles i la possibilitat de prendre decisions i de corregir previsions segons els criteris de futur que comença a preveure el programa de planejament. Conscients que les coses no es poden parar, la majoria d’aquests sectors un cop analitzats veuran aixecada la suspensió cautelar de llicències i continuaran en la qualificació urbanística corresponent. I els sectors que a criteri del Govern s’hagin de revisar, el Govern proposarà als ajuntaments afectats de fer-ne una aproximació conjunta i de trobar les solucions més adequades.

La sola contemplació dels plànols del Pla Director acredita la importància territorial i estratègica de les propostes que s’hi contenen.

Per altra banda, aquesta protecció, tractant-se com es tracta de sòls no urbanitzables, no té res a veure amb els arguments d’aquells que diuen que la restricció al litoral portarà la pressió urbanística i dels preus més endins en el territori. Però per si això pogués passar és pel que el Programa de planificació territorial ha fixat terminis per a la tramitació dels plans directors, per a l’encàrrec de nous i per a l’aprovació dels plans territorials parcials dels quals se’n desprendran directrius de caràcter general a l’empara de les quals es podrà desenvolupar amb plenitud i total autonomia el planejament municipal.

S’han sentit darrerament veus que denuncien el Pla Director considerant-lo atemptatori contra el principi sagrat de l’autonomia local. Res més lluny de la voluntat i de la filosofia del Govern. D’un Govern que ha begut de l’experiència municipal i que té una tradició arrelada en el món local i en el respecte i l’impuls d’aquest principi.

Estic convençut que les veus que s’alcen en defensa suposada de l’autonomia local ho fan amb convenciment, però també estic convençut que si algun argument no es pot esgrimir per anar en contra del Pla Director del Sistema Costaner és aquest. Si de cas, en el rerefons, s’hi pot dibuixar una mentalitat expansionista, una voluntat incrementalista, i un cert principi de discrecionalitat. O la defensa d’interessos de caràcter particular, que potser poden ser legítims però que també són discutibles si hi oposem el principi de l’interès general. Es pot fins i tot adduir un cert greuge comparatiu entre aquells que ja han consumit tota la seva franja de territori al litoral i aquells que han mantingut una actitud més prudent. Però tampoc no seria lògic que haguéssim d’anar a buscar la igualació per proximitat per la via maximalista i de comparació. Amb el benentès, és clar, que és veritat que és injust que la fiscalitat d’aquells que no han conservat és més rendible i productiva que la d’aquells que sí han conservat, fins al punt que uns gaudeixen de l’aportació patrimonial i ambiental que fan els municipis veïns. Però de la mateixa manera que les línies administratives dels termes són línies virtuals i no estableixen fronteres, és veritat que els governs haurien de saber trobar mecanismes compensatoris per aquells que han fet opcions més sostenibles i més d’acord amb els valors de futur. Seria injust que la determinació de les compensacions als municipis turístics ho fos amb criteris únicament poblacionals i per la dimensió de la problemàtica dels serveis sense atendre al cost indirecte de l’aportació al patrimoni comú d’aquelles parts de litoral no consumides, justament en aplicació de criteris d’autonomia local fins el moment en què no hi ha hagut un instrument de planejament superior.

Discutim de tot, i discutim el Pla. Però no en nom de l’autonomia local. A cada Govern li correspon la seva pròpia autonomia i el seu propi àmbit competencial per als quals cal cercar la complementarietat i no la confrontació.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.