El Periódico

[Aquesta és la versió extensa de l’article escurçat per a la publicació]

Hem arribat al congrés del PSC amb candidatures obertes. Aquest fet té la seva rellevància i té també els seus riscos. Seria rellevant si fruit d’un debat d’idees, de propostes, de programes la tria democràtica per part dels delegats fos efectivament la possibilitat d’optar entre propostes clarament diferenciades. Però el risc se situa en el fet que com que vivim en una societat que es mou en la immediatesa i per la simplificació resolem, a vegades, els debats a base d’etiquetes simplificadores. És el que ha passat en el procés final que porta al congrés que arrenca avui. Tots els analistes, encara ahir, apuntaven a converses entre alguns dels candidats per conformar un bloc catalanista.

L’accent en el catalanisme d’uns comporta, sens dubte, la negació  implícita del catalanisme de l’altre i posa els delegats, els militants, els simpatitzants, els votants, i els catalans en general davant d’una alternativa falsa i inacceptable. És veritat que aquest etiquetatge ve més de fora que de dins. Però també és veritat que des de dins i mirant cap enfora hauríem de deixar ben clar, d’afirmar amb rotunditat, que el PSC és, des de la seva arrel fundacional, catalanista. Que tots els candidats ho són i que tots pensen en la “sobirania de les accions i de les posicions del PSC”. Que el catalanisme del PSC, que la nostra voluntat d’erigir-nos en els fonaments del catalanisme d’esquerres, no és interpretat en exclusiva per ningú i que és justament l’amalgama que aglutina, que uneix, que fa fort el projecte de futur que es debatrà en aquest congrés.

El catalanisme és un moviment que ve de lluny i que és transversal; que en algun moment ha sigut interpretat amb voluntat excloent per projectes programàtics de la dreta catalanista, però que ha tingut, de forma creixent, en les esquerres catalanistes una font enriquidora d’ideologia en la qual l’emancipació nacional i la defensa d’una societat plural i diversa n’és l’element principal.

Durant més de trenta anys, el PSC ha fet una contribució decisiva a la modernització de Catalunya, a la seva cohesió social i a garantir la igualtat de drets i els compromisos amb els deures que han conduït a una societat permeable, on l’ascensor social ha funcionat amb eficàcia. Pot ser, justament, que l’arrel dels problemes actuals del PSC se situï en el fet que els canvis socials propiciats principalment per les polítiques de progrés hagin allunyat els sectors de les classes mitjanes emergents d’un partit que els va empènyer, i que ara, en canvi, no els acaba d’entendre i no els acaba de representar. L’espectre social, la majoria social que aspira a representar el PSC és justament la part més àmplia d’aquesta societat nova que entre tots hem construït. Responent amb propostes innovadores als problemes nous d’una societat nova.

El catalanisme d’avui és territorial, és social i és cultural. És també nacional.

El nostre catalanisme és el catalanisme de la Catalunya – ciutat; d’un país en xarxa. D’un país policèntric ben comunicat, equilibrat en les oportunitats i orientat a tenir cura del territori, del paisatge, dels valors ambientals, de l’equilibri i de la sostenibilitat si no esdevé una maleïda paraula que ho vol dir tot per acabar no comprometent a res. El nostre catalanisme és el catalanisme de la Llei de barris. Es fonamenta en els drets de les persones i els seus deures amb la col·lectivitat. Drets individuals i col·lectius, i deures cívics  que comprometen amb la col·lectivitat, amb el projectes comuns i compartits. Busca la cohesió social com a valor imprescindible; és a dir, la igualtat de gènere, la igualtat d’oportunitats, l’equitat, la sortida de la crisi amb esforç i sacrifici proporcionat als nivells de renda de cadascú, la voluntat de no deixar ningú enrere, la preservació dels serveis públics com a garantia màxima d’aquesta cohesió social construïda sobre bases no excloents. Un catalanisme que preserva i impulsa els drets lingüístics, la cultura i la identitat de Catalunya, el valor de la història i de la memòria i el valor encara més gran del futur construït sobre aquestes bases.

Un catalanisme que tracta també dels drets nacionals. Que afirma que Catalunya és una nació. Que proclama la necessitat del màxim autogovern.

Un catalanisme que el PSC ha de poder i voler exercir amb la “sobirania” que abans esmentàvem, sense hipoteques que laminin sempre els compromisos essencials del PSC amb Catalunya i els seus drets. Un catalanisme que permeti emergir sempre amb veu pròpia i amb posicions clares i ben definides en el debat, cada cop més esbiaixat, pels corrents sobiranistes, però cada cop, també, més desguarnit dels compromisos socials bàsics per construir una societat moderna, madura, justa i cohesionada.

Tota la vida he sigut i m’he sentit profundament i radicalment catalanista. Fa una colla d’anys era, fins i tot, considerat un nacionalista, i ho sóc si això vol dir només que Catalunya és una nació. Penso, però, com en el seu moment van compartir Einstein i Campalans que les paraules s’han d’emprar de forma ajustada i no abusiva, i que un ús abusiu n’accentua les connotacions equívoques o perilloses. El PSC ha de voler representar aquest catalanisme i una societat en què l’emancipació de les classes populars i treballadores vagi acompanyada pel reforçament i el reconeixement de les classes  mitjanes, i on l’espai social d’influència del PSC sigui aquest ampli espectre.

Em nego a acceptar una sortida d’aquest congrés que, com a conseqüència de l’etiquetatge,  pugui semblar que deixa el catalanisme com un sector minoritari i perdedor. El debat, si hi ha debat de candidats, no pot ser conduït des de l’eix del catalanisme perquè el catalanisme és de tots, ningú no se’l pot atribuir en exclusiva, ni en el PSC i ni fora, i el PSC és i ha de ser tot ell catalanista. Guanyi qui guanyi, el nou PSC serà catalanista i tindrà en el seu catalanisme la baula que lliga passat, present i futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.