Diari de Girona

Les nits d’estiu a Girona són dolces i suaus. Diríeu potser també fresques si no fos que moltes nits s’acosten a l’ideal de la temperatura imperceptible. El goig d’estar bé i de no sentir ni fred ni alenades xardoroses. Aquestes nits, caminar pels carrers encalmats, buscar els racons més íntims i evocadors és un plaer per als sentits. Però en moviment tenim sempre la sensació de passar, d’atorgar-nos només un gaudi transitori d’instants successius. Hem trigat anys a superar l’estadi de passar, anar passant i aprendre a estar. Romandre quiets a les múltiples terrasses dels carrers, a l’ombra potent de la cúpula vegetal dels plàtans a les carpes, a la descoberta enlairada de les terrasses als terrats.

Però aquests espais s’acompanyen de bullícia i música, d’atapeïment social, de trobades col·lectives.

Podem, però, fer també la descoberta de traslladar aquesta passivitat estàtica als racons més amagats, als espais insospitats i verges de freqüentació nocturna. Passar unes hores, sense pressa, per exemple, una nit en el caient de juliol cap a agost sota la frondositat de les acàcies dels Jardins dels Alemanys. Sentir el pes de la història, suavitzar l’aclaparament de les muralles mil·lenàries amb el xipolleig escàs de la bassa, deixar pujar lentament la humitat que no arriba a incomodar el moll de l’os. No veure passar ningú. Estar hores seguides quiets, asseguts, gaudint simplement de les menges del paradís i de la discreció encantada del silenci que trenquen les batallades de la Catedral.

Només sortint de la muralla per la porta de la reina Joana podem fer el mateix en el clos tancat i en l’espai obert a redós encara de la segona muralla de la Torre Gironella. Aquí, la presència de carreus de terra sorrenca escampats amb displicència, inequívocament romans, tamborets improvisats sovint, allunyen a les entranyes més profundes de la mateixa torre els aclaparaments del passat. Els xiprers de fora i les oliveres de dins acompanyen la nit que fuig del pes immortal de les voltes protectores de jueus i de reines, o de les moles immenses esquarterades de murs escampats, únic testimoni mut de la contumàcia dels francesos. L’ambient és el mateix, el gaudi compartit també, el pas lent de les hores imperceptible només trencat, potser, per una parella que s’ha casat i es fotografia atònita de la companyia sobtada.

No gaire lluny, seguint el camí de ronda de la muralla passat el pont del portal de Sant Cristòfol, hi ha una terrassa enlairada, amb paviment de sauló que s’adapta a la forma arrodonida de la torre i dels espais interiors que formen la mateixa muralla quan enfila cap avall del pendent del Galligants en l’arrencada del passeig arqueològic. La mirada s’entreté en els confins immediats de les formes i els volums i la vegetació dels voltants de la muralla, però s’obre també als horitzons suaus de la vall de Sant Daniel o als contraforts arrodonits de la muntanya de Montjuic. Hores i hores també sense veure passar ningú. Estar. Saber estar i gaudir.

Seguint el mateix camí de ronda, quan la muralla abraça gairebé el recinte i les enormes plataformes carolíngies dels espais de la Catedral, canònica i claustre, quan el camí queda cegat, les escales t’acosten a les feixes vegetals del Jardí de la Francesa. Plataformes esglaonades que toquen de tu a tu la torre de Carlemany i la capçalera de la Catedral. Lluny de l’aparatositat monumental i barroca de la façana principal, l’enlairament dels jardins i l’arrencada enfonsada dels absis en el fossar perimetral t’acosta visualment a les primeres terrasses de les capelles de la girola, i sembla com si amb la mà poguessis agafar la panxa suau dels arcbotants.

Les magnòlies del Palau del Bisbe, buit d’estadants i ple d’art i testimoni magnífic de l’art diocesà, acompanya els volums arrodonits de la transició entre el palau i el recinte de la Catedral. Ressonen només uns instants esgarips dalinians com una aparició sobtada que forma part de la companyia i incorpora somriures oberts a la parsimònia tranquil·la de les hores que es desgranen.

A l’altra banda de la vall del Galligants, als jardins del doctor Figueres, l’estada s’acompanya del raucar incessant de les granotes del riu i de les basses dels jardins. La muralla ni es veu i només els absis repolits de Sant Pere de Galligants acompanyen l’esclat vegetal d’un contrapunt monumental.

Els jardins John Lennon, terrasses d’antics horts a recer de la muralla, sobre els burots ja desapareguts d’un portal també escombrat, s’acosten al replà interior i misteriós de la capella de santa Llúcia i de la coronació singular del campanar, refugi, colomar, torre de guaita de vells jardins privats ara a disposició del municipi. El deixondiment dels sentits no deixa espai per a cap expansió nostàlgica cap als temps més antics de les comunitats cristianes de la ciutat. La ciutat des de la torre, escorada cap a Pedret i Fontajau i el burg de sant Pere als peus, dorm tranquil·la i llunyana des de la més absoluta proximitat.

Sota l’empara dels murs més aixecats en els darreres del cos de guàrdia de la muralla, a tocar de la plaça de sant Pere i de l’antic portal de França, s’obren esponerosos els tarongers del Jardí de l’Àngel, racó subtilíssim d’escasses visites llevat dels dies més atrafegats del “Girona, temps de flors”. Els carrers de l’Àngel i de la Rosa, sense els tallers d’abans, tants anys sense pavimentar i ara amb llambordes potents, arreceren el jardí en una raconada insòlita que costa de descobrir. S’hi està també bé veient passar les hores, sentint-les. El perfum dels llessamins no esvaeix del tot un aire encalmat d’olor de cafè i gominoles.

Potser també un replà de les escales de la Catedral podria acollir en terrassa improvisada l’afany estiuenc per deixar de passar i simplement estar, però és potser l’espai més urbà de tots els racons i s’escolten llunyans, em diuen, les notes rítmiques d’un concert.

La porta de les escales de Sant Domènec, doble porta a l’església i el claustre, és el vestíbul d’una mirada diferent a la ciutat, encarats a la porta Rufina i als contraforts més potents de la façana lateral de la Catedral i més a prop els més antics de la vella muralla de la ciutat. És el punt que mira el campanar i el rellotge que marca les hores sobre quadrants superposats de pintures successives. El vell claustre, refugi de pensament i prèdiques inflamades de dominics sorruts i, ara, permanent aula d’humanitats és, en la seva absoluta nocturnitat, una simfonia gòtica tot just intuïda encara per milers de gironins.

Farem, com cada any, tota una colla recorreguts imaginaris sota l’aura protectora de Sant Lluc i refarem el somni d’una nit d’estius de dolça suavitat, d’un temps que passa inexorable, però que ni es nota si per un dia deixes de passar i aprens a estar en el gaudi de les coses intranscendents que acompanyen la vida.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/29/nocturns-destiu-girona/504491.html