Conferència de cloenda del Congrés “Els tractats d’Utrech: clars i foscos de la pau. La resistència dels catalans”, organitzat per la Universitat Pompeu Fabra, l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i el Museu d’Història de Catalunya. Cardona, 12 d’abril de 2014.

Publicada a Els tractats d’Utrech: clars i foscos de la pau. La resistència dels catalans. Actes del Congrés organitzat a Barcelona del 9 al 12 d’abril de 2014. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya. 2015 (pàg. 497-504)

Fa exactament un any vaig tancar el text d’un estat de la qüestió sobre la Guerra de Successió a Catalunya

[1].

Aquell balanç ara ja és vell, i la recerca, la producció historiogràfica i l’edició bullen.

En aquell moment hi vaig deixar, crec, ben establertes algunes conclusions que només voldria ampliar i complementar.

  1. Un pòsit sòlid

En primer lloc, insisteixo, que fruit dels treballs realitzats i donats a conèixer en els darrers més de trenta anys, el panorama ha canviat radicalment i allà on, en els anys setanta hi havia ombres i foscors, ara hi ha molts punts de llum i clarors ben evidents. Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, ha esmentat, ara mateix, quan em feia la presentació, els meus Dos segles d’obscuritat, segles XVI i XVII,  que vaig publicar el 1979[2]; és evident que hi ha molta més llum. Afirmava, al fil d’aquesta idea, que quan ens arribessin, com ja han arribat, les commemoracions del tricentenari, la historiografia catalana sobre Catalunya i la Guerra ja hauria fet els deures i els resultats no quedarien eclipsats per una literatura conjuntural i de circumstàncies.

Eduard Puig, a l’arrencada d’un llibre recent, La resistència catalana, ha fet el punt d’aquests avenços d’una forma molt senzilla i entenedora: “Gràcies a la historiografia de les últimes dècades coneixem molt bé la Guerra de Successió en els seus diferents vessants. Les extenses i recents aportacions d’historiadors com Joaquim Albareda, Josep M. Torras Ribé, Virginia León, Enrique Giménez, José M. Iñurritegui o Jon Arrieta en el vessant polític i internacional, d’Albert Garcia Espuche en l’econòmica i social, d’Agustí Alcoberro en el coneixement del drama de l’exili, de Xavier Hernàndez Cardona en els aspectes militars, d’Antoni Muñoz i Josep Catà pel que fa la repressió posterior a la guerra ( i jo afegiria pel que fa a La traïció anglesa…) i d’Eva Serra i Eduard Martí en l’àmbit institucional entre d’altres ens han permès entendre les raons que van portar a la resistència heroica de 1714”.[3]

És al fil de les novetats més recents, i a cavall entre el moment present i aquell text esmentat, que vull construir una mena d’actualització que estiri els fils que em van quedar, potser deslligats aleshores i que, ara, es nuen millor amb aportacions recents molt significatives.

 

  1. L’edició de textos

L’edició de textos històrics ha fet, com és ben sabut, un avenç molt espectacular des de les ja molt antigues edicions de les memòries del marquès de San Felipe; en data ja molt reculada van ser recuperats els textos econòmics i històrics de Narcís Feliu de la Penya, i després d’aquests inicis pioners, ja disposem d’un estol de publicacions de caire documental. Molts han estat publicats a la col·lecció “Escrits polítics del segle XVIII”, que ha anat editant l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb editorial Eumo. Però també hem deixat constància del valor de les edicions de les memòries del duc de Berwick, que ha fet el professor Pere Molas, o les del conde de Robres, que ha fet J.M. Iñurritegui, o l’edició del Diario del Sitio y defensa de Barcelona (1713-1714), (2009) de Mireia Campabadal Bertran. I no cal dir que és en aquest marc on adquireixen la seva importància les aportacions de M.T. Pérez Picazo d’un moment tan reculat com el 1966, i de Rosa M. Alabrús, l’any 2001, en què la possibilitat d’influir i condicionar l’opinió es mostra com una de les qüestions cabdals subjacents a la Guerra.

El text més important de tots, segurament, perquè tothom anava fent amb la còpia que en el seu moment a principis del segle XX va fer S. Sanpere i Miquel, és l’edició de les Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el 1725, que han fet J.M. Mundet i J.M. Alsina (1997-2002). El seu ús, el recurs als seus textos, s’ha multiplicat i tothom ha constatat que són dels més fiables, dels que aporten més dades i, potser, també més llum des de la perspectiva d’un defensor de Barcelona exiliat i refugiat a Viena.

Seguint la petjada traçada amb força en l’edició de textos, aquest any ens ha aportat, de moment, el text de Fra Domingos de Conceiçao, Diario Bellico. La Guerra de Sucesión de España, que s’ha editat amb un estudi introductori de Joaquim Albareda i Virginia León (2013).

Però on s’ha fet un encara més notable avenç és en l’edició de textos i documents de l’època, emanats de l’entramat institucional i expressió de la seva evolució i canvi.

El capgirament de la visió de les institucions, que l’any 1987 ens va presentar Víctor Ferro, que ha estat ponderat per tothom, en el seu llibre El Dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta ha propiciat recerques pioneres i ens ha deixat un tou impressionant d’edicions de textos històrics del sistema institucional català, testimonis d’una època i d’un funcionament.

Deixeu que ho esmenti només de passada:

-L’edició dels Dietaris de la Generalitat i, especialment, el volum X que comprèn els anys de 1701 a 1713.

-Les edicions de les diferents compilacions de les Constitucions.

-Les edicions de les Constitucions, capítols i actes de Cort de les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706.

-Els textos de les deliberacions del Braç Reial de la Junta de Braços de 1713 i altra documentació com la de l’ambaixada de Pau Ignasi de Dalmases.

-L’inventari dels informes i la nòmina dels integrants de la Conferència dels Tres Comuns en les aportacions d’Eduard Martí que encara prometen nous i millors resultats i el seu valor per interpretar com des d’aquesta conferència es va anar cenyint el viratge successiu, cada cop més exigent, des del constitucionalisme de restitució a la situació anterior a 1652, al constitucionalisme patriòtic i d’aquest al constitucionalisme republicà.

-I, encara, d’aquí no gaire, espero que disposarem del coneixement documental i de l’estudi dels treballs duts a terme pel Tribunal de Contrafaccions en la forma que es va establir a les Corts de 1701-1702 i millorar encara en les de 1705 i 1706, com han anticipat i comunicat Josep Capdeferro i Eva Serra. Tribunal paritari entre el Rei i la Cort, amb la Diputació del General com a acusació pública, actuant per garantir el dret català, per contrastar l’actuació del Rei i els seus agents a aquest dret, i per efectuar judicis de constitucionalitat o prevenir-ne l’aplicació assolint rectificacions prèvies que estalviaven el procediment darrer.

Amb totes aquestes aportacions documentals i els estudis que se’n deriven, fruit, com hem dit, del camí marcat per Víctor Ferro, avui ja ha quedat ben definida la mutació i adaptació de les institucions, la seva permeabilitat i la pròpia capacitat de transformar-se i reinventar-se. El vell tòpic de la cuirassa antiquada i immobilitzadora que ofegava les potencialitats del desvetllament català ha cedit davant d’evidències successivament tractades per Núria Sales, Eva Serra, Josep Fontana, Joaquim Albareda o Eduard Martí, per fer només esment d’alguns exemples concrets. Fontana fa la síntesi de tots: “Les Constitucions de Catalunya no eren cap anacronisme passadista, sinó la base d’un projecte de futur renovador que podia haver ajudat a construir una Espanya on tots els súbdits fossin tant repúblicos  com els anglesos”[4].

 

  1. Un salt qualitatiu en les síntesis i les obres de caire generalista

En aquell article de maig-desembre de 2013 em referia a les múltiples i diverses aportacions monogràfiques i generalistes de Joaquim Albareda i Josep M Torras Ribé. Vull recordar, ara, que en relació amb aquest darrer s’ha de dreçar un pont entre ell i la figura, ja molt llunyana però igualment valuosa, de Joan Mercader Riba, perquè lligats per un fil emocional compartit amb Igualada, Torras ha volgut acceptar i recollir el testimoni del mestratge del seu conciutadà. Les aportacions d’Albareda i Torras han continuat, i continuaran, en ocasió de les conferències i congressos convocats amb motiu dels 300 anys dels tractats internacionals primer, i del final de la Guerra després. També en aquell treball feia esment, com a culminació de les obres de síntesi de la imminència, ara ja consumada, de la segona edició dels tres volums sobre Catalunya durant la Guerra de Successió, (Ara llibres),dirigits per Agustí Alcoberro, i que són un compendi dels autors més rellevants i dels coneixements i aportacions més recents.

Una prova del grau de maduració de la historiografia, però també de l’opinió lectora, la tenim aquests dies en l’èxit editorial, per damunt d’obres més mediàtiques, del llibre de Joaquim Albareda i Joan Esculies La Guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial (Pòrtic, 2014). Crec, sincerament, que la CLAU de la CLAU caldrà anar-la a buscar en la formulació de les preguntes adequades i en l’articulació de les respostes pertinents, des d’una modèstia que s’allunya de la teatralitat superficial que a vegades ens envaeix.

Hi ha, i hi haurà, aquest any, molta literatura instrumental. Síntesis, cronologies, mapes, itineraris. Eines al fil estricte de la commemoració i destil·lats compactes derivats de la recerca.

És el cas de Xavier González Torán a Barcelona 1714. Testimonis d’una ciutat assetjada (Barcelona, Angle, 2014), que vol fer-nos avinent un recorregut testimonial i documental al voltant del moment final de la Guerra. Com ho són, també, els llibres de Patrícia Gabancho sobre Les dones de 1714 (Barcelona, Columna, 2014), de Clara Arnedo 1714. El setge de Barcelona. Itineraris pels escenaris de la resistència catalana a la ciutat comtal, (Barcelona, quarantena edicions, 2014), i el d’un professor de secundària dedicat, com tots, a la seva tasca, Miquel Solé Sanabra: 1714, Fineixi la nació amb glòria. Els fets i les conseqüències (ed. Barcanova). Tots com una petita mostra de fins a quin punt s’ha obert el ventall de l’interès comú, generalitzat i especialitzat temàticament per uns fets històrics considerats transcendents.

 

  1. Els canvis econòmics i socials

Des dels pioners estudis de Josep Fontana, de ja fa moltes dècades, hem avançat molt en el coneixement de l’activitat econòmica i comercial de Catalunya a les darreries del segle XVII. Com també hem avançat en el coneixement dels canvis a la societat catalana i barcelonina; aquell redreç mercantil apuntat ha permès, ara, superar la idea que havia prevalgut en el passat sobre la decadència, sobre la prostració immobilista, la idea i la visió d’un món bloquejat per estructures gremials immutables i caduques, i ha obert perspectives noves.

El mateix Fontana molts anys més tard (2002), Francesc Valls abordant el comerç atlàntic i els intercanvis comercials d’aiguardent i productes tèxtils (2003), James S. Amelang sobre la societat barcelonina i la gent de la Ribera (1986 i 2008) i Albert Garcia Espuche (1998, 2005, 2009, 2010 i 2014) han dibuixat una societat dinàmica i en mutació. Noves elits i nous dirigents, projectes econòmics, transversalitat social, nova dinàmica econòmica, producció per vendre, dins i fora de Barcelona, i des de dins i des de fora de Barcelona, Catalunya configurada com una xarxa, com un sistema de ciutats.

Protoburgesia mercantil que lliga el seu futur, i el de la seva preeminència econòmica, a un model polític que s’assembli més al d’Anglaterra i Holanda que al de la monarquia francesa. Nous ritmes, models, cronologia dels intercanvis, dels projectes i de l’activitat econòmica i nous intèrprets socials.

Jo mateix escrivia citant, i amb l’argument d’autoritat de tots els autors reportats més amunt: “Per això justament no es pot establir netament un joc de contraris entre un suposat paradigma modernitzador de l’absolutisme i unes actituds arcaiques en el Constitucionalisme, perquè a Catalunya la societat civil produeix una àmplia mobilització social fins al punt que les noves classes emergents mouen i transformen les institucions i formulen netament les seves aspiracions econòmiques”.[5]

Aquests canvis estan a l’arrel mateixa de l’alternativa catalana.

 

 

 

  1. L’alternativa catalana

La dimensió extraordinària de Ramon de Vilana-Perles que transcendeix, òbviament, el marc cronològic de la Guerra i adquireix gran gruix i pes polític en els anys de Viena, ha tingut als ulls de la historiografia una consideració boirosa.

Hi ha encara qui sosté que la seva personalitat és un descobriment de la darrera hora. Però cal tornar a llegir a fons Ernest Lluch i les seves aportacions sobre aquesta matèria. Treballador infatigable, tafaner de mena, posava el nas amb intuïció en els temes de més rellevància i els interpretava i emmarcava amb eficàcia provada i un punt d’excitació. És aquí on cal situar el ple rellançament del personatge.

L’aparició de llibres de to més divulgatiu no eclipsa aquella preeminència pionera que fa justícia a Lluch.

Podem esmentar, doncs, i també relativitzar, en el sentit que no és un producte estrictament historiogràfic, el llibre recent de Sebastià Sardiné i Torrentallé: Jo, Vilana Perles, el diplomàtic català que va moure els fils de la Guerra de Successió (1704-1734), Lleida, Pagès, 2014.

Abans, el mateix Lluch i també Garcia Espuche havien assenyalat els camins a seguir per rastrejar en la vida de determinats personatges la petjada de l’austriacisme, i una actitud i un pensament compromesos amb aquesta tan reiterada alternativa catalana.

És clar que al final d’aquesta etapa crucial, el fracàs de l’alternativa catalana acabaria desembocant, parafrasejant encara Ernest Lluch, en la Catalunya vençuda.

Alternativa catalana, Catalunya endins i Catalunya enfora, amb solucions pròpies i autònomes i amb propostes generals i d’intervenció en els afers de la monarquia espanyola.

La clau interpretativa de tot plegat seria la interpretació matisada de les fonts de l’austriacisme i de la creixent oposició a Felip d’Anjou, el candidat borbònic, en l’atapeïda síntesi de les visions més acurades dels experts:

– L’incompliment contumaç i sistemàtic de les mateixes constitucions atorgades i referendades el 1702 (recordem l’activitat del Tribunal de contrafaccions i, sobretot, de la Conferència dels Comuns).

– El malestar creixent contra els francesos covat durant dècades.

– El fet que “les llibertats, les lleis i els drets de la pàtria” pesaven més que el component dinàstic, en el cas català, per encendre els ànims per a la Guerra.

– Una defensa, doctrinalment ben fonamentada, del constitucionalisme, una monarquia limitada i pactada, un poder compartit, i un sentit del constitucionalisme que portat a l’extrem i en cas de conflicte no obeïa el príncep sinó la terra.

– Un programa econòmic, com hem explicat abans, i del qual ens va donar una mostra magistral a partir d’un estudi de cas Pierre Vilar en el seu insuperable treball sobre El Manual de la Companyia nova de Gibraltar.

– L’aprofitament de les escletxes i la possibilitat d’escurar els marges per atorgar opcions per a la burgesia de negocis i els ciutadans honrats.

Convé recordar, com un afegit, amb Joaquim Albareda, que es tractava d’un projecte polític concebut també per a tota la monarquia “ para la restauración de España”[6].

I, esclar, al final, quan es van esvair les esperances del retorn dels Àustries, quan només quedava un fil primíssim d’esperança en una intervenció aliada de darrera hora en el terreny diplomàtic, a partir de 1713 els austriacistes catalans i les institucions representatives buscarien camins diversos i diferents, en alguns casos simplement a la reserva en una mera actitud preventiva, i en altres casos arribant a definir l’opció de la creació d’una república catalana, o a desmembrar tota la Corona d’Aragó de la Monarquia hispànica. L’efervescència del moment final, del moment republicà, va ser en definitiva l’expressió d’un moment extrem quan no quedava cap altre camí per tractar de conservar amb radicalitat el model constitucional que havia prevalgut en l’imaginari dels resistents.

 

  1. Una guerra mundial i el desplegament diplomàtic i militar del conflicte

No cal insistir novament en el caràcter de guerra mundial del conflicte; els escenaris i les conseqüències de la Guerra eren justament els d’un conflicte universal.

Però de les múltiples dimensions internacionals de la Guerra, com que no ho vaig abordar a l’article d’ara fa un any, vull esmentar un moment el paper de l’Església i del papa Climent XI en el seu camí cap al reconeixement de Carles III i l’eventualitat de la pèrdua de poder, de pes i de paper del papat en un context d’una concepció nova de l’origen del poder en l’afirmació de l’absolutisme.

L’editorial Marcial Pons, en la seva col·lecció d’història, ens va oferir, l’any 2011, un llibre sobre les implicacions de l’Església en la guerra; sobre les implicacions, les pretensions i els fracassos. Efectivament, David Martín Marcos a El papado y la Guerra de Sucesión española explora el paper de Climent XI i la seva pèrdua de pes i influència.

En relació amb aquesta temàtica vull reportar aquí una referència al treball de 1978 de Josep Maria Marquès, el malaguanyat arxiver diocesà gironí, que en aquell moment ens va brindar un llibre sobre Las instruccions de la nunciatura de Barcelona (1710-1713), publicat a Roma per l’Instituto español de Historia Eclesiástica. Un llibre que David Martin no esmenta i que potser li hauria permès un accent més precís en la concreta escena catalana.

Per altra banda, el mateix desenvolupament de la Guerra ha facilitat el camí als treballs d’història militar que tracten directament dels fets bèl·lics. Així, Francesc Xavier Hernàndez, a partir de la tradició de la seva Història Militar de Catalunya, ha volgut i pogut abordar el paper i l’organització dels exèrcits durant la Guerra.

I l’ha dut al reconeixement que en els moments àlgids i crucials de la guerra, de reculada dels exèrcits regulars, o de simple retirada, l’organització popular de les milícies urbanes esdevindria un tema cabdal per explicar l’eficàcia de la resistència, com ho mostra el llibre compartit per Hernàndez amb Francesc Riart (dibuixant) i Xavier Rubio, sobre La Coronela de Barcelona (1705-1714) (Barcelona, 2010).

Des d’una perspectiva històrica més àmplia, i per tant menys monogràficament militar, també ha atorgat un protagonisme historiogràfic rellevant als exèrcits, i a les fronteres, el professor Antonio Espino López en els diversos treballs que ha editat, o reeditat, recentment al voltant de la Guerra de Successió. No és cap descobriment el pes que tingueren els allotjaments i els abusos sobre la població civil dels exèrcits allotjats, i és una gran evidència que la recurrència dels fets de guerra en un escenari castigat, ara per uns i ara pels altres, deixava inevitablement seqüeles. Com també ho és que en aquesta etapa proliferen grups armats, miquelets, poc o molt organitzats, i oficials militars, algun general també, que tindrien un pes específic en el descabdellament dels esdeveniments militars. És en aquest context que la seqüència bèl·lica del darrer terç del segle XVII va deixar una petjada molt profunda, que és la que repassen la majoria dels diversos treballs del professor Espino. Sobretot, la seva tesi Cataluña durante el reinado de Carlos II. Política y guerra en la frontera catalana 1679-1697  (1997), incorporada i ampliada a Las Guerras de Cataluña. El Teatro de Marte 1652-1714, editada ara mateix i, també, Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació d’una nova frontera militar, 1659-1700  (2013) i, finalment, amb vocació de concentrar-se i de concretar més al voltant de la Guerra La Guerra de Successió a Catalunya, 1704-1714 (2013).

Per aquest autor, la reiteració bèl·lica a finals del segle XVII va acabar configurant un exèrcit regular català, ordenat i de qualitat, i de fet, la resistència de Barcelona s’explica per la feblesa de l’exèrcit borbònic i la incapacitat de disposar d’una flota marítima suficient per mantenir per aquella banda el bloqueig de la ciutat.

Tot i que és evident que a mesura que avançava la guerra i, sobretot ,el setge, això acabaria deixant de ser veritat principalment en el trànsit del duc de Pòpuli al duc de Berwick, i a mesura que els cossos d’exèrcit dispersos que es movien per Catalunya tenien èxits parcials, però s’anaven afeblint o en alguns casos despertaven més recels que entusiasme. Aquí hi ha, encara, una via de recerca oberta plena d’interrogants i és evident que l’extracció de l’exèrcit i la seva actuació ha d’acabar donant algun fruit més. Com ja ho ha fet, indirectament, el treball de Josep Fernàndez Trabal sobre Els Desvalls i Catalunya. Set-cents anys d’història d’una família noble catalana (Lleida, Pagès, 2013), que per a l’època que ens interessa segueix la vida i les peripècies d’Antoni Desvalls i de Vergós (1666-1724), primer marquès de Poal; i encara més específicament de l’actuació dels germans Antoni i Manuel Desvalls i de Vergós durant la Guerra de Successió, aquest darrer en la seva condició de principal responsable de la resistència i de la defensa d’aquest castell de Cardona, que avui ens acull.

 

  1. El moment àlgid de la guerra, 1713-1714

Finalment, amb la proximitat de les commemoracions de la data final, del desenllaç de 1714 i la culminació que marca aquest tricentenari, han començat a agafar força noves publicacions que han donat una dimensió solvent al període final de la Guerra i a les raons de la Catalunya resistent.

És hora, avui i aquí, d’esmentar el llibre recent de Francesc Serra sobre Cardona (1705-1714). La resistència a l’interior  (Barcelona, Rafel Dalmau, 2014), que fins i tot més enllà de Cardona mateix aporta elements nous per al coneixement de la dimensió no barcelonina de la Guerra. I, en canvi, Eduard Puig, que ja hem esmentat al principi de la conferència, a La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714  (Vic, Eumo, 2014), es concentra en el detall minuciós, eficaç i planer dels fets i les circumstàncies del setge de Barcelona i dels moviments externs de tropes que es feren en un intent de socórrer la ciutat en tot moment i, sobretot, aprofitant l’estat d’insubmissió i alçament momentani que es produí a les darreries de 1713. El doble episodi d’agost i de finals de 1713 al voltant de Mataró, i de la possibilitat real de recuperar-la per als austríacs, impedit des de Barcelona mateix, per un temor als “desmanes” superior a l’interès general, completa una visió que no pot ser unívoca i que requerirà, encara, en el futur molts elements nous per acabar de definir els termes reals, socials i territorials, de la geografia dels darrers mesos, entre 1713 i 1714, de la Guerra, dels catalans lliurats a la seva pròpia, única i parcial sort.

Finalment, com un destil·lat darrer de la magnífica obra La ciutat del Born, que alguns de forma sorprenent han volgut minimitzar, Albert Garcia Espuche ens presenta, ara, amb una factura similar Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714  (Barcelona, Empúries, 2014). Una obra com la del Born, farcida de recerca, d’hores d’arxiu, de buidatge sistemàtic i d’interpretació lúcida. En aquest darrer llibre, l’autor fa desfilar, en temps de guerra, les cases i les persones, la vida de la ciutat. Fent-nos veure, esclar, que per molt que concentrem els nostres focus en els moments extraordinaris i les heroïcitats extremes vinculats a la guerra, la vida, poc o molt, segueix el seu curs. La gent més que mai vivia i, sobretot, moria, menjava i mal menjava, comprava i venia, s’enriquia o s’arruïnava, s’endeutava, s’hipotecava, queia i s’alçava amb un dramatisme inusual i una normalitat solapada.

Per aquest moment de màxima i única intensitat catalana de la Guerra, haurem de trobar el camí per explorar a fons i trobar la complementarietat explicativa entre el “moment republicà”, amb tot el seu significat polític i la seva dimensió social i institucional, i el paper i el protagonisme creixent que hi assoleix “l’home comú”. Però si és  justament l’home comú qui pren el protagonisme, bé haurem de fer cas dels que ens planten davant dels nostres ulls una documentació aclaparadora sobre la vida, de l’home comú.

 

  1. Els debats i les aportacions més recents

Aquest mateix Congrés, que ara es clou, és una mostra de la pauta que han seguit els congressos, simposis, exposicions, trobades, convocats al voltant d’aquest tema. El d’aquests quatre dies no serà el darrer congrés dedicat a Utrecht i, naturalment, n’hi ha hagut un parell abans (a Utrecht i a París). Sí, però, que vull assenyalar l’encert del plantejament quan aborda,  alhora, les clarors i les foscors de la pau i l’episodi epigònic i agònic de la resistència dels catalans. Els tractats liquiden la guerra mundial, però són incapaços de posar fi amb equilibri a la sagnant i dramàtica guerra civil. Es dibuixa, així, malgrat els reiterats intents, al fil del canvis polítics a Anglaterra, de donar resposta als compromisos, amb Catalunya i les seves institucions, en el Pacte de Gènova de 1705, la percepció creixent que en el joc d’interessos mundial Catalunya jugarà finalment el paper de torna d’una altra guerra que no era ben bé la seva. No cal insistir en el tema del cas dels catalans, la seva deplorable història als ulls dels anglesos, i el fracàs dels diversos intents de trobar una sortida raonable amb preservació de les Constitucions o també amb una segregació territorial de la matriu hispànica que finalment no es produiria.

Les exposicions i congressos que han proliferat en els darrers anys, i dels quals ja n’havia deixat constància a l’esmentat article de l’IHE, ens traslladen sovint als escenaris internacionals i diplomàtics de la guerra.

És el cas, ja una mica antic, del VII Seminario Internacional de la Fundación Carlos de Amberes (2006), que va conduir el 2007 a l’edició del volum  La pérdida de Europa. La Guerra de Sucesión por la monarquia de España, editat a cura d’Antonio Álvarez Osorio, Bernardo J. García García i Virginia León. Hi domina, com deia, el món diplomàtic, la imatge i la cultura, els escenaris i la parafernàlia del poder. Però hi trobem, també, el contrast de projectes (“Proyectos enfrentados en la guerra más que civil”) o l’anàlisi de l’impacte dels tractats d’Utrecht en l’evolució posterior de la Guerra a Catalunya, de la mà d’Albareda i de Torras i Ribé, respectivament.

Seguint la mateixa petjada, i sovint amb els mateixos autors, Virginia León ha coordinat recentment l’Annex XII dels “Cuadernos de Historia Moderna y Contemporánea”,  que tracta de 1713. La monarquia de España y los tratados de Utrecht, on veiem les múltiples facetes de la negociació i les connexions més directament catalanes, amb treballs de Rosa M. Alabrús, Joaquim Albareda i Josep M. Torras Ribé.

Finalment, el catàleg de l’exposició 300 onzes de setembre, 1714-2014, del Museu d’Història de Catalunya, conté aportacions rellevants i sintètiques que tracten de formular l’estat historiogràfic actual dels temes, no sense evidenciar algunes contradiccions i simplificacions que encara ens entrebanquen.

Val la pena subratllar la compacta síntesi que hi fa Agustí Alcoberro, a tall d’introducció, i el repàs, ràpid però concret, sobre l’evolució historiogràfica que fa el mateix Alcoberro amb Enric Pujol a l’apartat “La Guerra de Successió i els historiadors, de les cròniques coetànies a l’actualitat”.

Per la seva banda, en el mateix catàleg, Joaquim Albareda tracta de “L’oposició dels catalans a l’absolutisme borbònic”, mentre que Antoni Simon aborda els seus punts de vista a “De la Guerra dels Segadors a la Guerra de Successió. L’autogovern de Catalunya i el gran joc de la política internacional europea”.

A l’article de Simon hi trobem un compendi d’una impugnació historiogràfica, explícita i radical, que voldria desmentir i rectificar Ferran Soldevila i Pierre Vilar, com Vicens Vives i molts altres més tard, per l’intent d’aquests autors de detectar i difondre alguns aspectes d’intervencionisme des de Catalunya en la política de la monarquia espanyola i, en algun cas també, per haver atribuït, en els anys cinquanta!, un cert paper alliberador a l’absolutisme borbònic.

No hi ha dubte que les genealogies d’alguns resistents que ha triat Antoni Simon estableixen un pont entre 1640 i 1705, però això no permet concloure d’una manera terminant que “Tot i que l’aposta austriacista tingué suports socials prou diversos, el nucli que políticament l’encapçalava era format per membres del Braç Militar pertanyents a la petita i mitjana noblesa barcelonina, així com alguns dels seus parents eclesiàstics”.[7]

De fet, no podem pas deixar de situar al bell mig de l’austriacisme primer, i del resistencialisme republicà després, un entramat institucional i social que havia canviat, que s’havia adaptat i transformat i que havia eixamplat el camp social de la seva extracció.

És evident que Eva Serra,  i també com hem esmentat ,Joaquim Albareda, han explicat com hi havia, per a la primera, una autèntica afirmació nacional (des del conflicte de la vicerègia), i una explícita voluntat constitucionalista, per a l’altre, molt més enllà de la simple qüestió dinàstica.

Però també és molt evident que si entre 1640 i 1705 podem detectar idees comuns de caire patriòtic i constitucional, sense solució de continuïtat, també hem d’afirmar el canvi en els protagonismes. L’eix de l’hegemonia social es desplaça i hi ha un procés gradual de substitució de les elits i els protagonistes i els lideratges socials. En el joc constant entre continuïtats i discontinuïtats hauríem de fixar-nos en matisos cabdals. El 1705 no és, ni de bon tros, el mateix que el 1713. Els textos ens posarien al davant, des de Francesc de Castellví mateix, tan reconegut, admirat i reivindicat ara, davant d’una visió i una concepció controvertida d’Espanya i de l’Estat (recordem allò que va escriure sobre “qué cosa es la España”)[8]. Però justament la resposta a aquesta pregunta és una reclamació del model compost, plural i constitucional d’aquesta Espanya. I, simultàniament, anirem veient com es descabdella un decantament més i més republicà, més encarat Catalunya endins. Un moment en què es reforça la idea de les Constitucions, i la seva prevalença, en un entramat institucional més i més nou, com ho mostren els documents de la Junta de Braços de 1713 i els treballs sobre la Conferència dels Tres Comuns d’Eduard Martí, que ja hem esmentat, i on emergeixen nous grups socials de ciutadans honrats, en l’extracció social dels protagonistes dels fets més rellevants del moment final. L’anàlisi més acurada del moment republicà i del pes real territorial de la Catalunya resistent, en una geografia catalana ja molt comprimida només en alguns reductes, ens ajudaria potser a situar millor, i potser a relativitzar, les interpretacions generalitzadores. De fet, entre 1713 i 1714, mentre Barcelona i Cardona feien un darrer intent desesperat, la part més important del territori català havia ja començat a patir les conseqüències de la repressió, i havia començat a mirar amb instint de supervivència cap a la recuperació de l’activitat i la normalitat econòmiques, malgrat tots els entrebancs i dificultats, que ha exposat recentment Josep M. Delgado en relació amb el pes dels allotjaments, de la tributació discrecional i injusta i de la xarxa clientelar i de fidelitats que, amb filtres severíssims, establia els servidors i beneficiaris del nou sistema polític: “Les possibilitats d’una ràpida recuperació econòmica del Principat restaren llastades durant molt de temps per l’ocupació militar permanent del territori. Una veritable plaga de llagosta formada per 30.000 soldats professionals integrats en 42 batallons d’infanteria, 21 esquadrons de cavalleria i divuit de dragons, s’estengué per tot Catalunya i es convertí en un component significatiu de la població que vivia a costa dels civils”. [9]

Com afirma Albareda, “Comptat i debatut el Constitucionalisme responia a una inquietud social compartida de forma transversal en la societat, encara que òbviament donava satisfacció a interessos estamentals –i fins de grup- diferents i potser contraposats, propis d’una societat basada en el privilegi. Un magnífic exponent de la participació política de l’home comú el constitueix la Conferència dels Tres Comuns un organisme assessor que reunia representació del Braç Militar, del Consell de Cent de Barcelona i de la Diputació del General en la qual el nombre de ciutadans honrats s’equiparava al de nobles”.[10]

I sense perdre el fil de l’evolució, i del canvi social, cal establir un fil conductor que interpreti successivament i valori els protagonismes socials al voltant de:

  1. Les Corts de 1701-1702, els avenços aconseguits i els treballs desencadenats en el Tribunal de Contrafaccions que no pararia d’actuar des del mateix 1702 i molt intensament en temps de Carles III, en la línia que han presentat Josep Capdeferro i Eva Serra, i que acabaran publicant en la col·lecció de textos jurídics catalans.

 

  1. Les Corts de 1705 i 1706. La superació del sostre assolit en les Corts anteriors, la nova volta de cargol en la limitació del poder reial, en el terreny de les insaculacions i també en el de les llibertats i els drets de les persones i en el reconeixement de les necessitats específiques de l’economia catalana i els interessos dels seus sectors més dinàmics.

 

  1. La Conferència dels Tres Comuns, el seu sentit polític, la seva actuació concreta, la seva composició i extracció social, com ja ha fet i anuncia que farà encara més Eduard Martí.

 

  1. La Junta de Braços de 1713.

 

  1. Tota la documentació dietarística i memorialística, i pamfletària i propagandística, gestada i difosa en el punt àlgid del moment republicà.

 

Un moment marcat clarament per unes posicions que deixa molt ben establertes el Braç Reial en les seves deliberacions del 5 de juliol de 1713.

Primer de tot nomenant delegats “per sol·licitar la concervació de les constitucions, privilegis, usos, costums e immunitats del present Principat, així generals com particulars, suplicant al mateix temps a dit senyor compte Guido Stahremberg sie servit afavorir e intersedir en quant sie possible per dit efecte, com y també en obviar e impedir tots desordes de voluntaris, miquelets y altres de las tropes van entrant”.

Després apel·lant al compliment dels acords de les Corts de 1705-1706, d’acceptació de l’arxiduc com a Carles III i d’exclusió explícita de la successió per al Principat de la casa de Borbó que “deu mantenir-se, no sols per lo que no pot la cort sola per si, ni lo rey sens la cort, alterar, revocar, abolir ni altrament fer acte algun en contrari, sens que resulte express prejudici a les lleys, usos, consuetuds, privilegis, llibertats y demés prerogativas de la pàtria a que se deu attèndrer y procurar per tots los possibles y practicables medis, si y també per no donar ocasió a que la Europa tota culpe de inconstant, fàcil y variable la nació catalana”.

També perquè el “Principat quedaria exposat a la discreció de la experimentada contrària propensió francesa (per haver de discórrer, segons las experiències, governada la Espanya per aquell esperit) y en tot subjecte a la primera màxima  de aquella de “un rey y una lley”, manifestant-ho lo que succeeix en Castella, Aragó y Valencia…”.

En definitiva, que es veia venir com acabaria tot plegat si vencia el candidat Borbó que indica “per Cataluña, sinó igual, major encono y ho confirma la experiència de las oprecions que se execútan en los districtes ahont domina, etiam en la estació present (que per política deuria manifestar-nos per major engany alguna suavitat y bon tracte)”.

Fins al punt que atès que “y en ninguna manera jamay ha escusat lo sacrifici de sas vides y iziendas y derramament de sa sanch per la sobredita exaltació y per tot lo que ha tingut mira a que restàs en si intacta e límpia, del que degeneraria ab la taciturnitat, puix que ab ella se seguiria la execució del sobredit y podria Cataluña esperar-ne un just càstich de Déu”

“ que per ço lo present bras prenga resolució, com la pren, sobre dit fet, disposant-se ab las armas a una defença per la manutenció y conservació de las constitucions, privilegis, usos, costums e immunitats del present Principat, així en general com en pareticular, fins lo die de vuy concedits y atorgats, discorrent los medis poden ocórrer per dita defença y que la present deliberació en la forma acostumada sie participada als dos excel.lentíssims y fidelíssims braços ecclesiàstich y militar”.[11]

Les raons i els arguments de la resistència estaven servits, la deriva republicana, un cop materialitzat l’abandonament internacional, estava cantada, i els decantaments socials cap a posicions moderades i de claudicació per una banda, i de resistència radical de l’altra, s’anaven definint més enllà de l’entramat institucional per la mateixa dinàmica de la Guerra.

[1] Publicat el desembre de 2013 a la revista Índice Histórico Español, era el fruit de l’empenta conjunta i compartida que em van donar els professors Joaquim Albareda i Antoni Segura. Joaquim Nadal i Farreras: “La Guerra de Successió d’Espanya (1700-1715). Un estat de la qüestió des de Catalunya”, IHE, 126, 2013, pàg. 83-135.ruit de l’ors

[2]  Barcelona, editorial Dopesa, 1979. Posteriorment integrat al volum : Conèixer la Història de Catalunya. Del segle XVI al XVIII. Barcelona, Ed. Vicens-Vives, 1983.

 

[3] Vegeu Eduard Puig: La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714. Vic, Eumo, 2014, pàg. 17.

[4] Josep Fontana Làzaro: “La Guerra de Successió i les Constitucions de Catalunya, una proposta interpretativa” a Del catalanisme al patriotisme, Vic, Eumo, 2001, pàg.29.

[5] Joaquim Nadal Farreras:  article citat, IHE,  pàg. 100.

[6]  Joaquim Albareda Salvadó: “Proyectos políticos enfrentados en la ‘guerra más que civil’ de 1705 a 1714” a La pérdida de Europa. La Guerra de Sucesión por la monarquia de España,  edició a cura de Antonio Álvarez-Ossorio, Bernardo J. García García y Virginia León,  Madrid, Fundación Carlos de Amberes, 2007, pàg. 287.

[7] Antoni Simón Tarrés: Del 1740 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea. València, Universitat, 2011, especialment el quadre 2 de la p. 300 i aquesta citació de la pàg. 323.

 

[8] Joaquim Albareda Salvadó: “’Qué cosa es la España’. L’Espanya composta segons l’austriacista Francesc de Castellví·, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics,  XV, 2004, pàg. 113-123.

[9]  Josep M. Delgado ha fet un repàs molt concloent de les conseqüències de la Guerra a “L’economia del set-cents: desfeta, represa i crisi” dins del primer volum de  Joaquim Albareda Salvadó (director): Catalunya, nació d’Europa. 1714-2014. De la fi de l’estat a l’arrencada industrial.1714-1814. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 3 vols, 2013.Vol. I, pàg. 122-175.

 

[10] Joaquim Albareda Salvadó: “Introducció” a Escrits polítics del segle XVIII. Tom V. Escrits del moment republicà de 1713-1714, Eumo-Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, 2011, pàg.31.

[11] Textos procedents de les Deliberacions del braç reial en la seva sessió del 5 de juliol de 1713, uns dies abans de la decisió final de la Junta de Braços, publicats a La Junta General de Braços de 1713. L’ambaixada Dalmases i altra documentació (1713-1714), Edició a cura de Josep M. Bringué, Pere Gifre, Manuel Güell, Gerard Marí, Imma Muxella, Miquel Pérez Latre, Joan Pons. Coordinat per Eva Serra i Puig amb una introducció de Joan Pons Alzina, Barcelona, Parlament de Catalunya-Departament de Justícia, 2008, pàg. 116-118.