Avui

L’anunci fet per Pasqual Maragall de dimitir de l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona la propera tardor ha suscitat tota mena de comentaris i especulacions. Fins i tot hi ha hagut qui ha volgut trobar motius de confrontació i competència entre Pasqual Maragall i jo mateix. Desconeixen fins a quin punt sintonitzem, el temps que fa que ens coneixem, l’amistat que mantenim, les experiències que compartim i hem compartit. Ens mou una manera de fer i d’entendre la política molt despresa, generosa, poc lligada a posicions inamovibles i lluny dels càlculs i de les ambicions personals. Algú pot pensar que la pròpia situació política ens porta a actuar amb falsa modèstia i discreció, però resulta que, per excepcional que pugui semblar, només som a la política per un projecte col·lectiu i per uns ideals compartits per milers de ciutadans. Practiquem la política de la sensibilitat, els sentiments i les emocions: ressorts humans per fer tirar endavant  els ideals més objectius d’igualtat, justícia i llibertat. No volem res i estem disposats a tot, i des d’aquesta disponibilitat res no incomodarà una vella amistat.

Per això he pensat que la millor manera de saber quin llenguatge parlem en Pasqual Maragall i jo quan ens comuniquem és fer pública una carta que li vaig adreçar, en plens Jocs Olímpics, el 7 d’agost de 1992, ara ja fa quasi cinc anys. Ara no en tocaria ni una coma i estic segur que les poques referències personals que  hi ha, tots els al·ludits  me les sabran perdonar.

“Benvolgut Pasqual,

No és  freqüent que t’escrigui, però penso que en aquests moments és bo que ho faci. En tot cas en tinc ganes i en sento la necessitat. I ho vull fer abans no s’acabin els Jocs. Primer de tot per agrair-te totes les atencions que ens has dispensat. Amb l’acreditació al coll, el meu fill Raimon i jo hem compartit moments inoblidables i emocionants. Hem anat d’un costat a l’altre i hem viscut l’ambient dels Jocs i l’ambient de la ciutat. El dia de la inauguració vam tenir també el gran goig de compartir el moment clau, el més determinant de tots els Jocs i vam poder viure l’eufòria d’una inauguració impecable i sense escletxes.

Amb tot, d’aquell dia de la inauguració, el meu record més viu és el de la sobretaula a la matinada als Pescadors del Poble Nou i molt especialment els aplaudiments de les taules del costat que et van dedicar quan ens aixecàvem. En l’espontaneïtat d’aquell gest jo hi resumiria el sentiment unànime de la ciutat i del país.

No sé si et vaig comentar, ara ja fa més d’un any, l’opinió del meu oncle Jordi Nadal. Saps que no es prodiga en elogis i que més aviat aplica judicis molt severs i exigents . Així i tot i quan encara faltava un any per la inauguració, em va dir: En Maragall és l’alcalde més important de tot el segle XX. I és un judici encertat. Saps prou bé que vaig i vinc de Barcelona i Girona amb gran freqüència i que hi ha setmanes que ho faig cada dia. D’aquesta manera i també per la meva condició d’alcalde m’he convertit, crec, en un observador privilegiat, i des del meu observatori he vist i he sentit canviar físicament la ciutat. Cada dia he trobat una cosa nova, cada dia he copsat el funcionament d’un engranatge exigent i creatiu, modern, que anava configurant un nou perfil, una nova imatge de Barcelona. Més acabada, més neta, més europea.

Potser et sorprendrà però la imatge més viva d’aquest canvi són les noves vorades de granit. Nous perfils, nous contorns ben escairats, pedra tallada amb l’objectiu precís de donar als espais urbans l’ample exacte de la nova modernitat. He anat veient i he anat vivint tots aquests canvis i en algun moment he intentat fer l’exercici contrafactual tan inútil com instructiu de la vella moda de la New Economic History: com seria ara Barcelona si no hagués tingut els Jocs? No m’ho sé imaginar. És una realitat impensable, i seria fins i tot una realitat impossible i inaguantable. Què petita, què angoixant, quants  col·lapses. Quantes reaccions airades, quantes tensions incontrolables.

Ara hem viscut l’alegria del carrer, l’alegria de la ciutat, el pes sòlid de tota la càrrega humana d’una ciutat complexa i atractiva alhora, feta per captivar i construïda durant generacions amb l’esforç d’un país sencer i del treball de molts. Sé per experiència, i salvant totes les distàncies, com arriben a compensar i satisfer tantes percepcions acumulades de batalles guanyades a la incomprensió, a les inèrcies, a la incúria, a la resistència, a les formalitats, als convencionalismes.

Els Jocs hauran deixat un pòsit solidíssim. És tot un equip que els ha guanyat, però tu t’ho has guanyat al capdavant jugant fort i jugant bé en els moments oportuns.

No et faig aquesta carta amb voluntat de panegíric. M’ha semblat que una opinió entusiasta, venint del camp mateix de la política, era un acte d’estricta justícia. L’eufòria dels Jocs no amagarà però algunes preocupacions profundes per l’endemà mateix. Penso que, aprofitant-nos de l’onada favorable i de l’eufòria positiva, no hauríem de deixar passar l’oportunitat d’entrar-hi a fons.

Les meves preocupacions són:

1. L’economia dels ajuntaments, i és clar l’economia del país. Però ara entrem en una etapa de grans dificultats just en un moment de dificultats compartides per tots els altres sectors. Ens costarà créixer en la nostra participació dels ingressos de l’Estat i ens costarà encara més créixer i assegurar la nostra pròpia recaptació.

Ja t’he parlat en una altra carta de l’Assemblea. Hauríem de jugar fort.

2.    La situació del partit, la inhibició o un cert descoratjament d’en Raimon i la manca d’iniciatives ens deixa penjats i a la defensiva. Les compareixences públiques del partit estan mancades de to i contingut i la imatge global se’n ressent.

3.    Catalunya i Espanya, o aprofitem a fons l’estat de gràcia que tu mateix has iniciat o morirem per l’asfíxia carrinclona, localista i pedant d’uns quants.

Ací tenim un tema clau per al futur del partit a Catalunya i per al futur d’Espanya en el seu conjunt. No crec, però, que per fer la força dels esdeveniments haguem d’anar decantant cap a un socialisme a la basca.

La nostra proposta catalanista hauria d’arribar a trencar el desencant polític de la majoria i l’encanteri independentista de sectors molt determinats de la joventut.

Tens unes vacances ben merescudes. Però m’agradaria que un dia, una estona llarga, poguéssim parlar de totes aquestes coses.

Una abraçada”.

No em cal afegir res més. El futur que s’obre davant nostre és  immens  i sabrem respondre a les seves exigències de forma adequada i amb el mateix esperit de sempre.

Sóc conscient que aquesta és una col·laboració una mica insòlita i poc convencional, però estic segur que pot aportar moltes més claus i idees clares que tot l’enrenou que hem viscut aquestes darreres setmanes.

De fet diumenge 8 de desembre, quan sortia de Rupià, en Pasqual em va trucar amb l’ànim de passar per Girona i prendre un cafè junts. Però jo era a Sitges al Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya.

Tindrem altres ocasions per comentar plegats i extensament les circumstàncies de la seva dimissió i la valoració del seu mandat com a alcalde de Barcelona.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 119-122)