Diari de Girona

M’adono passejant que hi ha un moviment constant en els baixos comercials de tota la ciutat. S’obren moltes botigues noves, de franquícies o no, i també se’n tanquen. En el nostre record, el ritme de la ciutat d’adolescència era un altre, menys intens i frenètic. No era, però, ni pausat. Res, o gairebé res, no es movia. Érem lluny encara de l’explosió de les oficines bancàries, de les franquícies, dels establiments de restauració. El comerç tradicional d’arrel profundament familiar es transmetia de generació en generació, sota la imatge inalterable d’una activitat ben establerta i conduïda amb experiència i coneixement.

Els canvis, que ara ens semblen constants i de ritme vertiginós, fa cinquanta anys eren d’una gran lentitud i parsimònia. L’arribada de ca l’Ametller, botiga dedicada als nens a la cantonada de l’Argenteria amb el carrer Vessador, va ser tot un esdeveniment perquè va significar el final d’una botiga de betes i fils plena de capses, que li donaven el nom popular. La singularitat del canvi servia per fixar-lo a la memòria. Més que molts canvis posteriors, com l’arribada de la Caixa de Girona a la mateixa cantonada, que ens queda ja molt més difusa. Vaig parlar d’aquests canvis i d’aquestes tradicions en l’article que vaig dedicar al senyor Joan Perich i a la transformació final de la seva botiga ara en una botiga de vestits de núvia.

He comprovat els canvis de ritme, el nou comerç efímer, amb la lectura de la novel•la Fuga del Amor de César Antonio Molina. Tot el capítol “Amar lo que no existe” és un episodi que es desenvolupa a Girona. El nou i flamant ministre de Cultura hi demostra un coneixement al detall dels racons de la ciutat, de la seva arquitectura, de la vida universitària, dels establiments singulars. El nivell de detall expressa un coneixedor atent i de proximitat. Esmenta, entre altres comerços, la farmàcia Murtra Llanta, per a mi un establiment de tota la vida, de façana de fusta i de solidesa similar a l’antiga i ja desapareguda Llibreria Dalmau, de la família Pla. Ara, però, la farmàcia, sense canviar d’imatge, ha canviat de nom i ha estat traspassada a una nova i jove farmacèutica, l’Olga Altarriba, que mantindrà la tradició farmacèutica, canviarà les portes i les posarà de vidre i iniciarà un nou cile històric. La protagonista de la novel•la té, però, preferència per l’àmplia gamma de xocolates que ofereix la casa Gluky d’Olot, quasi als quatre cantons en plena Argenteria i en el local que hi havia hagut la popularíssima Llibreria i impremta Franquet, que es va encarregar durant molts anys d’imprimir amb singularitat especial tota la cartellística del Teatre Municipal. Ara, però, ja no hi ha xocolata, Gluki ha tancat i la botiga està en obres. Nous i vells comerços es van movent a una gran velocitat. Ha tancat la botiga de joguines de ca l’Araus i, a poc a poc, la joieria que en Pere Quera dirigeix al carrer de l’ Argenteria va adquirint la dimensió d’una joieria de primeríssim nivell, que farà totalment honor al carrer com ja ho ha fet des d’alguna generació enrere fins ara.

Al meu barri passa un fenomen molt similar, matisat potser per un procés gradual més lent, més a to amb el ritme de les obres que, a poc a poc, ofereixen nous baixos comercials. Així, a ritme lent, s’han omplert finalment els baixos de la cantonada de la casa de la plaça de Sant Pere amb el carrer de la Rosa. Un taller de relligat de llibres, a la vista des dels finestrals del carrer, dóna un to d’artesania moderna que em plau especialment. Just al costat, també a la vista darrere els finestrals, les taules i els ordinadors d’una enginyeria que no fa gaires setmanes que s’acaba d’instal•lar.

Però el fet més entranyable d’aquests dies és el tancament per jubilació de la carnisseria de la plaça de Sant Pere cantonada amb el carrer de l’Àngel. La carnisseria de l’Arcadi Grabulosa. ”Carns i embotits Grabulosa”, amb un detall ceràmic a l’interior de la carnisseria que diu: “des de 1953”. L’Arcadi, però, després d’un recorregut per diferents empreses es va instal•lar en aquest local a l’inici dels anys seixanta. Durant totes aquestes dècades l’Arcadi i la Quimeta han servit un veïnat fidel i amic. Tinc viu, ara, en el record l’abatiment i la constància de l’Arcadi quan, fa potser tres o quatre estius, una gran calamarsa va colgar el carrer amb més d’un metre de calamarsa que va caure en molt poca estona i que a nosaltres ens va fer diverses goteres. La carnisseria no va patir gaire perquè està aixecada uns tres esglaons, però l’obrador, al carrer de l’Àngel, a peu de carrer, va patir molt més i l’Arcadi el va anar alliberant a cop de pala fins que l’Ajuntament va posar una “retro” a netejar del tot el carrer. L’ensurt va durar uns quants dies. Però després van continuar fent les millors botifarres dolces que jo recordi i que no puc menjar gaire a causa de la dieta. Però ja se sap que com més prohibit, més apreciem allò que no podem haver. El meu fill Raimon em va avisar que tancaven i hi vaig anar a buscar les últimes botifarres dolces, que em va servir amb amabilitat i generositat. La Quimeta estava contenta amb la flor que el dia abans li havia portat en Jan. Però tots dos estaven, sobretot, contents de treballar l’últim dia acompanyats d’una néta, darrere el taulell, que participava d’un esdeveniment sense potser atorgar-li la transcendència dels seus avis, que aquell dia deixaven enrere unes quantes dècades de treball i laboriositat. Les nétes van fer imprimir un llibret amb les receptes que han marcat la professionalitat d’aquest establiment: botifarra negra, de perol, blanca, de fetge, d’ou, botifarres i salsitxes, botifarres picants i fuets, hamburgueses de vedella, de pollastre, de vedella amb all i julivert, pilotilles, canelons, croquetes, catalana, xoriç, botifarra dolça i la manera de salar lloms i ventresca, pernils, i la recepta per fer pinxos.

El comerç canvia i ho fa de pressa. Però el tracte humà, la relació personal, el sentit de la proximitat del comerç tradicional és un valor permanent.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2778_4_213614__Opinio-vell-comer-Girona