Els fulls de l’escriptori núm. 7 i Crònica del Canvi, novembre 2003

Encara no fa cent anys Catalunya vivia un desvetllament polític i una potent efervescència cultural. En la transició del modernisme al noucentisme es va anar perfilant un autèntic programa. Un programa polític, un programa cultural, i  finalment un programa de política cultural. Es perfilava en aquell moment un marc nou per a una cultura nacional on els equipaments, l’educació, la llengua, trobaven el seu paper i els seus camins. Un sistema d’ equipaments nacionals (museus, arxius, biblioteques…) creava el marc de referència per al desplegament d’un programa territorialitzat que posava tot l’èmfasi i tota la confiança en la força civilitzadora i cívica de la cultura. El diagnòstic era correcte, les prioritats estaven ben fixades i el treball des de les decisions polítiques que van assumir, d’una banda la Mancomunitat, i de l’altra els Ajuntaments, anava perfilant l’àmbit en què trobaria el terreny abonat la Generalitat de Catalunya.

En molts aspectes podem dir que encara ara vivim d’aquells projectes, alguns encara inacabats, i que la filosofia que va dissenyar el noucentisme ha impregnat tota la centúria en el benentès, és clar, que el parèntesi del franquisme va significar una sotragada i una frenada que hem de contemplar a l’hora de fer el balanç global.

Però així i tot no deixa de ser simptomàtic que el Museu Nacional d’Art de Catalunya estigui, tot just ara, a punt d’acabar-se i que en el terreny del teatre, de la música, de l’art contemporani, de les noves arts, estiguem encara en una etapa de definició que queda molt lluny d’haver creat uns punts de referència segurs i clars. Vivim encara d’algunes inèrcies nacionals i d’alguns dèficits d’equipaments que s’hauran de cobrir tant aviat com sigui possible.

Voldria dir també que sovint la penúria d’idees fa més fàcil el refugi en la materialitat dels equipaments. Més d’una vegada, el contenidor ha sigut l’excusa per deixar de banda o per a més tard el contingut. Només una xarxa tupida i completa d’equipaments, que cobreixi per capilaritat el territori ens deixarà sense més excusa per abordar un programa de futur. Un programa que entomi el foment de la creativitat, l’impuls de noves professions, l’exploració de nous sectors, la promoció de les indústries culturals. Un programa que faci seu aquell paradigma segons el qual invertir en cultura és invertir en futur.

Vet aquí el punt. Un nou futur per a noves idees. Un nou marc per a un nou gran programa nacional de cultura. Passats cent anys i tot just començat el segle XXI, la mirada enrere i nostàlgica, el mirall del noucentisme, ha de ser ja només una referència històrica, però ja no ens ha de marcar el camí que hem de seguir simplement perquè han passat cent anys i hem d’explorar nous camins.

Arribats a aquest punt, establerta la necessitat d’un nou programa, convé no perdre de vista que el balanç dels darrers vin-i-tres anys és més aviat pobre perquè, tot i que és veritat que s’ha seguit amb el paradigma fàcil dels equipaments, no s’ha avançat gens en el terreny de la concertació amb els sectors i en la definició de les estratègies, ni en la potenciació dels debats que són implícits i imprescindibles en el món de la cultura. No només això, sinó que la segmentació i fragmentació dels àmbits de la cultura ha antropologitzat  el món de la cultura popular i tradicional que ha tingut un amplíssim desenvolupament mogut pel desfici de l’oci i el lleure, de la civilització urbana que fuig sense mirar-se a si mateixa, de la mirada permanent i compulsiva, hiperactiva i tot en el món de les fires de tot, dels mercats de tot, de les artesanies de tot, de la cultura de carrer. Fins a crear tradicions induïdes trencant fronteres i obrint les velles arrels de la tradició a una dimensió universal catalana que en perverteix en part el seu sentit més originari. Els bestiaris, els geganters, els castells, els correfocs o les mateixes sardanes han fet una evolució peculiar moguda en part per una idea potser fictícia d’aquesta universalitat que nega sovint les profundíssimes arrels antropològiques i religioses de determinades tradicions. En aquest terreny, allò que és mil·lenari o allò que és una invenció de la tradició ha entrat en un terreny confús i pantanòs. Això, és clar, no és ni bo ni dolent. Sobretot pot ser molt i molt bo si ho situem en el terreny que pertoca i no ens fem la idea equivocada que aquest frenesí de novetat tradicional és plena garantia d’una salut forta de la nostra cultura. El problema no és tant l’afirmació d’unes noves tradicions com la idea reduccionista que això expresssa la dimensió unívoca de la cultura catalana. Justament perquè per aquest camí la dimensió més global i més plural de la cultura queda hipotecada i subordinada i sovint es perd de vista o ja ni tan solament s’aborda.

Vet aquí perquè hem d’inventar un nou programa cultural basat en noves idees i farcit de nous estímuls. Per garantir que hi haurà un món nou on els creadors, els programadors, les noves tècniques i les noves arts, el món audiovisual, el món del còmic, el món de la dansa, el món de la plàstica tindrà una nova eclosió, emparada en noves indústries culturals que sabran copsar el canvi en profunditat que s’ha de produir per a emprendre el camí de la modernització de la nostra cultura i la seva transformació i adaptació a una nova època.

Continuarem amb els referents més directament lligats a la identitat i l’herència rebuda on detectem mancances de criteri i de dimensió estratègica. En l’àmbit patrimonial, per exemple, clamen al cel encara Sant Quirze de Colera, o l’abadia de Santa Maria de Vilabertran, els museus de Ripoll, reclamen una dimensió cultural més justa els jaciments de Empúries, Roses, Ullastret, Sant Julià de Ramis, Serinyà o la Draga. Esperen la plena eclosió els equipaments més innovadors i els discursos més moderns com el Museu del Joguet, el Museu del Cinema, el Museu de l’Exili, el Museu dels Jueus. Reclamen una concertació institucional, com la que amb gran èxit ha representat el cofinançament del Pla Director de la Catedral de Girona, que s’hauria d’estendre a Sant Feliu i a tots els monuments més emblemàtics i de dimensió supramunicipal que a títol indicatiu hem esmentat.

Però tant amb la música, com amb la dansa, com amb les arts plàstiques, com amb les arts audiovisuals, com amb el teatre, ens calen moltes més escoles, més producció, més experimentació més participació. Més “temporades altes” per entendre’ns. Més acords entre els organismes públics i els creadors i els programadors privats. Més llibertat, més camp per córrer, més eines, més instruments i menys condicionaments. L’àmbit institucional públic potser s’ha de cenyir a crear els circuits, els canals, que facin possible el desplegament de totes les potencialitats, fins a deixar ben marcat un camí ple de Cruïlles i opcions per on transitaran lliurement les idees i les propostes i per on farem d’una nova oferta cultural el millor revulsiu de la nostra vida col·lectiva mancada ara d’estímuls per superar una certa acomodació a una vida plaent i dolçament declinant.

La cultura pot ser un bon instrument i un bon banc de proves per a la societat gironina i treure-la del miratge autocomplaent, dels lideratges estadístics, de la plàcida i bona vida de la societat opulenta per a redreçar-nos i portar-nos a la primera línia de la modernitat i de la creativitat. El millor camí per a recuperar el lideratge que potser podríem emprendre.