Presentació a Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. Girona, CCG Edicions, 2011

A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos.

Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom, fruit de col·laboracions a El Periódico, El Punt, l’Avui, la Revista de Girona i, molt especialment, el Diari de Girona, al costat d’intervencions o d’escrits en presentacions, commemoracions, pròlegs i llibres biogràfics de caràcter col·lectiu.

De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines barreja amb la meva pròpia biografia. Alguns personatges històrics, persones conegudes, personalitats ciutadanes i grans amics. He escrit sobre ells des d’una perspectiva subjectiva, personal. Pesa, en aquest sentit, més la passió i el sentiment, les emocions, que la pulsió estrictament biogràfica.

Com més va, com més passa el temps, més es barregen la vida i la mort. La mort adquireix una presència creixent, inevitable. Però el llibre són retalls de vida. Vides viscudes i compartides intensament. Petjades profundes, amb notorietat i sense. M’entretinc molt en el detall mínim, en la discreta i íntima satisfacció d’una descoberta subtil, en la sensibilitat que traspuen situacions i trajectòries compromeses sempre amb valors i actituds.

Hi trobareu un pes rellevant de la Història. És la meva professió. Però jo no he concebut mai la Història com un laboratori, un fet aïllat, un compartiment estanc. Ni com un exercici professional. Més aviat m’ha semblat un mètode de reflexió i anàlisi, una manera d’aproximar-me als fets socials, a la dimensió col·lectiva de les societats. D’aquí que els personatges històrics triats tinguin sempre una projecció actual, una dimensió contemporània que ens fa acudir a les arrels sense cap renúncia a la més estricta contemporaneïtat.

També hi ha, i no podia ser d’una altra manera, Girona pels quatre costats. Aquest llibre i els personatges que hi desfilen destil·len Girona d’una manera o altra. Fins i tot en els que semblen més lluny hi ha algun fil subtil que els acosta a aquesta realitat urbana, social, històrica i cultural. Segurament és una expressió més de la meva manera de mirar el món d’una manera molt domèstica ,des de casa. Una mirada amb els peus a terra, però molt oberta, disposada a mirar sempre enfora per tenir el convenciment que amb una visió oberta al món tot el que ens enlluerna aquí es pot relativitzar.

Naturalment, la política i molt singularment la vida municipal tenen un pes que es concreta, sobretot, en els amics i amigues fets en l’aventura del municipalisme català. I, molt especialment, Antoni Farrés, que em va acompanyar sempre a la Federació de Municipis i ens vam entendre fins i tot en horitzons més amplis i més personals que la política. En aquest cas i en el de la memòria permanent de Just Casero i la memòria recent i viva de Jaume Curbet, la dolorosa experiència de la mort esdevé una lliçó de vida, una reivindicació de la vida. Vides viscudes serenament, conscientment, apassionadament, fins al darrer moment teixint ordits d’amistat, de calidesa construïda en la realitat concreta de cada moment, de cada gest, de cada cosa, de cada trobada. Vides i exemples per entendre la vida des del seu testimoni amb paràmetres diferents, amb valors nous, lluny de la frenètica obsessió de consumir la vida al ritme trepidant d’uns models que ho devoren tot.

Encara en la política, Catalunya. Una manera de viure i entendre el país, el paisatge, la societat, el catalanisme que situa el combat per l’autogovern i per l’alliberament social en el primer terme de les preocupacions de molts dels personatges que han sigut actors principals de la nostra peripècia col·lectiva més recent.

I, finalment, unes petjades singulars. Personatges que apareixen en més d’un escrit i que expressen una predilecció especial i una reiteració justificada. Carles Rahola, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés pel pes específic que cadascun d’ells ha tingut en la història i la vida política de Girona, de Catalunya i de la mateixa ciència històrica. Tres historiadors gironins, tres vides exemplars, tres vides heroiques,  parafrasejant Rahola. Carles Rahola, una vida trencada brutalment i injustificada; Vicens i Sobrequés, vides curtes, massa, per malalties sobtades. Els Palol, com una nissaga on es combina la literatura, la poesia, l’arqueologia i Girona, en proporcions diverses, durant més d’un segle. Nissaga amiga, amics de la família de tota la vida, amb Pere de Palol actuant de testimoni, el 1923, de l’acta de naixement de la meva mare; Miquel de Palol explicant els contactes amb l’avi Farreras per vendre Sant Nicolau i portar-hi les col·leccions de Santiago Rusiñol, i el segon Pere, company de curs de la meva mare a la Facultat de Lletres.

Eudald Solà com a expressió d’un somni grec, d’un inacabat viatge a Ítaca, d’un compromís amb una vida de permanent recerca de la bellesa i el plaer en la contemplació i gaudi de la bellesa.

Joaquim Pla Dalmau, llibreter d’ofici, dibuixant de vocació, evocador de tradicions populars i recreador de les festes populars gironines traumatitzades pel daltabaix de la guerra.

Modest Prats i Narcís Comadira. Amics, capellà i historiador de la llengua en Modest, pintor i poeta en Narcís, intel·lectuals fins i sensibles, de potència creadora i capacitat engrescadora.

I, finalment, Solius, com a vall de refugi i tranquil·litat, un paisatge de pau, un racó tranquil, un àmbit de vida monàstica, un lloc per viure, com ho acrediten aquelles proses de Montsalvatge, Proses del viure a Solius.

Vet aquí, doncs, un esclat i un esplet de vides ordenades per apartats diversos i cronològicament en cada apartat.

Unes Noves Vides amb nom que s’afegeixen al bagatge de tota una vida i a la memòria viva dels meus seixanta-tres anys.

Arribat a aquest punt no em puc estar de tornar al fil radical i alhora subtil i fràgil que separa la vida i la mort. I ho vull fer porat per la meva inclinació natural per la cultura francesa recordant el Cementiri marí de Paul Valéry amb tota la seva força evocadora que ha suscitat tantes emocions posteriors i, fins i tot, la redefinició irònica i personal en una cançó de Georges Brassens. No he trobat cap manera millor que recórrer a una citació d’”El cementerio marino”, article de Rafael Argullol a El País de 12 de juny de 2011:

“Hay un instante, que ocupa los versos centrales del poema de Valéry, en el que pasado, presente y futuro se confunden en un sólo átomo, y entonces se deshace momentáneamente la línea de hierro que separa la vida de la muerte, aflorando los recuerdos como acontecimientos que todavía tienen que suceder. Probablemente la inmortalidad no sea más que eso: vivir como futuro lo que forma parte del pasado.”

Em sembla una bellíssima manera d’explicar el que sento cada vegada que penso amb les vides dels morts que estimo i les vides que vivim cada dia.