Diari de Girona

Ha acabat ja fa quasi una setmana la que sempre hem anomenat exposició de flors i ara és una gran convocatòria sota el lema Girona, Temps de Flors. No he tingut, a diferència d’altres anys, l’oportunitat de resseguir-la fil per randa. Però m’arriben d’arreu ressons de l’èxit de la convocatòria. Des d’un conseller que va intentar resseguir-la fa dos diumenges com a visitant anònim, fins a molta gent de Barcelona i d’arreu de Catalunya que ha fet el pelegrinatge inevitable a la convocatòria floral de la ciutat. D’altres vindran més tard, d’aquí pocs dies, amb més calma, en un recorregut cultural i gastronòmic que els portarà des dels impressionistes russos de la Fontana d’Or fins a algun dels bons i molt bons restaurants que ara ja hi ha escampats per tota la geografia de la ciutat. Aquest és el sentit profund de l’èxit: el gran moviment de visitants que participen de la permanent descoberta i que tornen a casa amb bon gust de boca, ganes de tornar i parlant bé de Girona. És en tots els sentits una gran inversió, una operació de promoció excepcional que porta milers de persones a la ciutat i la posa a prova d’una forma especial.

A mi m’agrada sobretot l’oportunitat que representa el Temps de Flors per fer una mena d’endreça general. Hi ha indrets que són repassats amb cura, netejats a fons, replantats, treballats com no ho tornaran a ser més fins d’aquí un any. És aquesta sensació de gran dissabte, d’olor de net, de repàs a fons la que em complau especialment i em fa desitjar la repetició d’oportunitats semblants. És la impressió que m’enduc quan trec el cap a la llera del Galligants i m’adono que, aquest any sense aigua, ho tenim tot en regla i a punt per no defraudar.

Anant una mica més a fons, és l’oportunitat de dotar la ciutat, de deixar-hi any rere any una petjada. Aquest any em complau especialment la intervenció que ha fet el Jardí Botànic de Barcelona en els jardins John Lennon. Les feixes dels antics horts han trobat l’encaix perfecte per a les plantes remeieres i aromàtiques que reparteixen les seves sentors i arrengleren les seves plantes en un recorregut apassionant fins el replà de Santa Llúcia. Aquí l’església és un espai nou per a tothom. Intuït fa un any i ja totalment restaurat ara, amb teulada segura, parets sanejades, obertures definides. És un espai amable i potent, de columnes sòlides, de voltes generoses cridat a múltiples activitats o simplement a enriquir el recorregut de la muralla en la part d’una de les millors vistes dels grans contraforts carolingis de la muralla de la ciutat.

En el seguiment periodístic trobo cada any una major complicitat ciutadana i un ajustat sentit crític, que constructivament aporta nous elements de referència per a repensar millor la convocatòria de l’any següent. En algun  moment he trobat algun excés verbal i un oportunisme hipercrític situant les anàlisis retrospectives als orígens de fa més de cinquanta anys, en paràmetres estrictament actuals sense el mínim sentit del context i de la història i sense la capacitat de relativitzar els orígens circumstancialment ideològics i, en canvi, de profundes ressonàncies ciutadanes. Però la realitat és aquí com una demostració que les crisis de creixement que hem viscut més d’una vegada han servit per donar nova dimensió a la mostra, desmentint els que haurien volgut que els anys de la transició haguessin servit per a liquidar-la. Ben al contrari, en el seu moment l’opció de municipalitzar el finançament i de col·legiar la gestió amb el conjunt de la societat civil i de les organitzacions ciutadanes va resultar un encert que manté avui tota la seva vigència.

El dia de la inauguració al vespre, a les deu a les escales de la Catedral, vaig poder assistir a l’acte de commemoració dels cinquanta anys, en el qual  l’alcaldessa va pronunciar un discurs ajustat i precís, documentat, sensible, fet de reconeixement i discreció a favor del conjunt de dones i alguns homes que un any darrere l’altre, des de 1954, havien contribuït a fer una esplendorosa realitat. L’acte va tenir el seu moment culminant en la projecció audiovisual de flors a la gran pantalla viva de la façana de la Catedral. La textura i el volum i el color de les flors es combinava amb la textura i els volums de les pedres de la façana esdevinguda un gran aparador per rebre l’escalf de les flors i del color esmaltat dels nummulits de la pedra de Girona. És una combinació fastuosa, esclatant, sensual, tan delicada que no se’n pot abusar i que corre el risc de caure en l’aparatositat superficial per poc que un excés d’informació cromàtica i floral provoqui les pedres centenàries ara restaurades. Però el resultat de la poesia, la música i les flors en la façana produí un encantament momentani que va seduir tota la plaça i va despistar més d’un conductor en els giratoris de la Devesa. Excitat intel·lectualment per la descoberta en Lluís de l’Arc no s’estava de dir que el que caldrà projectar-hi de tant en tant és el Brodat de la Creació. I té raó.

Per a mi Temps de Flors té un ressò ciutadà de tal magnitud que és el tercer article que en tot o en part hi dedico.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.