Diari de Girona

Demà s’inaugura la rehabilitació del pavelló de Sant Josep  dins el conjunt dels edificis de Núria. Es completa així una operació laboriosa de rescat, integració i utilització, amb finalitats turístiques, hoteleres i religioses en els termes que ho havia volgut sempre el bisbat d’Urgell. Des de 2003, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el seu president Joan Torres, el bisbat d’Urgell i el mateix patronat, presidit executivament per Joan Ganyet i amb caràcter general pel president de la Generalitat, van donar l’impuls a aquest gran projecte que culmina i conclou. En el pavelló, ara restaurat, s’hi han construït apartaments i un hotel amb algunes habitacions i es tanca d’aquesta manera la recuperació per a l’activitat econòmica del conjunt dels edificis que, en el seu moment, va projectar l’arquitecte Josep Danés i Torras. Només cal anar al llibre del professor de la UdG, Joaquim M. Puigvert i Solà, Josep Danés i Torras, noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, 2008, Publicacions de l’Abadia de Montserrat) per veure quines fonts i quins models van inspirar Danés, com proposa un model d’edificació en el qual s’hi combinen els models religiosos i conventuals del romànic i els edificis balnearis i hotelers de l’arquitectura alpina. És el que porta Puigvert a interrogar-se sobre si Núria és el gran Sant Bernat català.

Molt abans que el març de 1931 arribés el cremallera a Núria, les muntanyes, els seus gorgs, les seves fonts, els seus corriols, els colls, els cims, els pics, les fonts, havien ja despertat l’entusiasme i la passió de molts excursionistes que hi trobaven la pau del silenci lluny de la bullícia de la gran ciutat. Els pastors i les seves tradicions, l’economia de muntanya, la imatge de la Verge, havien revelat descobertes successives i una poètica d’evocació espiritual i del paisatge, de regeneració moral i material del país. Muntanya i nació es fonien amb les tradicions i la religiositat popular. Maragall integraria aquests sentiments en els versos d’Els Goigs.

Molts metropolitans captivats per Núria fugien de la modernitat i pretenien escapar al progrés tot volent impedir l’arribada impertinent del tren fins el peu mateix del santuari. D’altres, en canvi, havien forjat un projecte que, amb correccions i ajustos, ara podem donar per completat. El debat és ja inútil.

I, en canvi, adquireix un relleu singular el fet que el Govern de la Generalitat hagi apostat radicalment per Núria, hi hagi cregut i hagi considerat que la combinació del cremallera, el pelegrinatge, l’excursionisme i l’esquí podien aportar una nova força a l’economia de la vall de Ribes i per extensió de tot el Ripollès. Un motor de progrés i de canvi, de creació de riquesa, de valorització de l’arquitectura i el paisatge.

Abans-d’ahir, lluny de Núria, a Martorell es va fer l’acte d’inauguració del centre de producció de l’Audi Q3 a la fàbrica de SEAT en aquest municipi del Baix Llobregat. Tothom, en els discursos inaugurals, des del president de Seat al president Artur Mas i d’aquest al Príncep de Girona, va ponderar el valor i la força de la unitat d’acció, pública i privada, de treballadors i  empresaris, per assolir un objectiu essencial, aquest nou centre de producció. L’impuls clau per a aquest nou centre es va donar l’any 2008 quan després de molts esforços la multinacional alemanya va optar per la fàbrica de Martorell per a la producció del seu nou model d’Audi Q3. Recordo ara els esforços que hi van esmerçar en el seu moment el president José Montilla, la consellera Mar Serna i el conseller  Josep Huguet, conjuntament amb el ministre d’indústria Miguel Sebastián. Però encara més important que l’aportació i l’estímul institucionals convé recordar aquí el paper dels treballadors, dels sindicats, de les organitzacions empresarials, dels directius de Seat i d’Audi i Volkswagen. Amb renúncies i sacrificis, amb plans d’ajust, amb millores pactades de la productivitat i la corresponent competitivitat del projecte. És aquesta gran simfonia conjunta el que realment defineix un projecte que, ara, en plena crisi econòmica adquireix un valor simbòlic i emblemàtic. La complicitat de tots els agents, la implicació unitària i constructiva per assolir uns objectius que amb divisió mai no s’haurien assolit.

És el mateix que he explicat al principi de tot que ha passat amb Núria i la seva rehabilitació. Hi ha un munt de coincidències, més enllà de la coincidència cronològica, en aquests dos grans projectes. Tots dos amb un impuls institucional unitari, tots dos amb participació d’agents públics i privats, tots dos des de la unitat i la renúncia més que la discòrdia i la divisió, tots dos generadors, a la seva comarca respectiva, d’un nou dinamisme econòmic.

Salvant les distàncies i les proporcions, admetent també les grans diferències, m’ha semblat oportú d’ajuntar aquí avui, amb voluntat exemplificativa, dues comarques, dos projectes que permeten generar confiança i un legítim orgull en relació amb les nostres possibilitats.

No és un maridatge gratuït. És Catalunya sencera. És la potent indústria de la vall del Llobregat i la potent indústria de les valls del Ter i el Freser, és la Catalunya renaixentista que es desperta i es desvetlla, és la Catalunya contemporània que agermana la potència urbana de la gran aglomeració i la força simbòlica i espiritual de les valls profundes del Pirineu, on els grans patricis de la ciutat van a buscar el bàlsam necessari per a reprendre els seus projectes. És la contradicció entre els costums de la burgesia industrial, les exploracions científiques i l’excursionisme popular, és la relació dialèctica entre la Catalunya metropolitana, burgesa i obrera en el passat, i la Catalunya recòndita de les  valls pirinenques.

És la necessitat d’entendre la nació en la seva integritat i en el reforçament dels lligams entre totes les persones i els territoris, defugint una dualitat antagònica que si s’alimenta divideix i, en canvi, té unes potencialitats fraternals pendents encara de noves descobertes.

Aquesta setmana al Baix Llobregat i al Ripollès hem trobat dos motius per a l’optimisme, de factura i dimensió radicalment diferent, però animats, un i altre, per un esperit i una força de reconstrucció i progrés que poden estar perfectament inspirats en un model de cooperació i col·laboració igualment homologable.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/15/nuria-baix-llobregat/501432.html