Diari de Girona 

En poc temps i després d’anys d’espera es comença a aclarir el panorama de les infraestructures. A punt d’inaugurar-se la variant de Castellfollit ja han començat les obres fins a Montagut. La vegetació de l’autovia de Sarrià consolida un model de travessia eficaç i amable que ha fet oblidar per sempre més el perfil hostil i poc agradable dels ponts, dels passos elevats despintats, de les tanques rebregades. La nova autovia de Fornells serveix un accés imprescindible a una gran àrea urbana i connectarà bé amb els accessos a Girona sud, ajudarà el desenvolupament d’una bona zona industrial i acaba amb dècades de dèficits històrics en matèria d’enllumenat, pavimentació i clavegueram. El nou paviment de la variant de Girona atorgarà més seguretat a una via que s’ha fet imprescindible per a tota l’àrea urbana i per a la seva descongestió i que tanca l’anella de circumval·lació conjuntament amb el tram gratuït de l’autopista de Girona nord a Girona sud. Les dificultats per tancar de dia la variant acrediten el volum de trànsit que recull i la complementarietat amb l’autopista. Les obres de la carretera de Figueres a la Bisbal comencen a atorgar una secció suficient a un vial que s’havia erigit en la diagonal nord de la Costa Brava i les rotondes de Corçà i Vulpellac eliminen dos punts negres que feia massa temps que es perpetuaven. L’ampliació de l’autovia  a Santa Cristina d’Aro eliminarà definitivament les operacions setmanals amb cons cada diumenge, i la variant de Llagostera trencarà les cues fatídiques dels accessos a Cassà, Caldes i la ciutat de Girona.

Aquesta relació podria fer pensar que ens podem sentir optimistes de cara al futur immediat. I la situació, malgrat tot, no convida a l’optimisme. La valoració positiva obra a obra no exclou que la suma de totes no fa un tou suficient per a donar resposta global a les necessitats que tenen plantejades les terres de Girona.

Justament aquesta és la lliçó que es pot despendre de la llarga nòmina d’obres en marxa. La fragmentació de les grans obres d’infraestructura, la seva execució per etapes i els terminis lentíssims de la seva execució auguren un calendari llarguíssim per arribar a solucions raonables i satisfactòries. Una satisfacció que passa per garantir la seguretat, la fluïdesa i la continuïtat.

Avui no es donen encara aquestes condicions i molta gent pot començar a preguntar-se amb raó si viurà prou per veure resolts els accessos a la Costa Brava o per veure fet i acabat el desdoblament de la Nacional II o l’eix pirinenc.

No es tracta, doncs, de discutir la importància i la idoneïtat de les obres en curs, que es dóna per descomptada i que no dubtem a reconèixer. Es tracta sobretot d’analitzar si aquesta manera de procedir per entregues, per fascicles, per etapes, per engrunes, és la més recomanable per resoldre les necessitats més apremiants que tenim plantejades. I la resposta és que no, que no n’hi ha prou i que no hi serem a temps si no hi ha una acceleració, un canvi de ritme, un canvi de filosofia i de política.

Posem per exemple la Nacional II. Per bona que sigui la fórmula de Fornells o de Sarrià no hauríem d’oblidar que els trams esmentats de la Nacional II estan cridats a ser en un futur no llunyà trams urbans i deixaran de formar part de la xarxa de les carreteres de l’Estat. I si per fer i acabar uns pocs quilòmetres han calgut una colla d’anys, quants anys trigarà tot el desdoblament de la Nacional II a l’actual província de Girona? I com es pot predicar el creixement econòmic i el desenvolupament de la nostra economia si tota la província de Girona és com la part estreta d’un embut? La clau de tot passa per desllorigar aquest tema, desbloquejar-lo, i trencar aquesta llei fatídica de l’embut que ens porta a ser condemnats durant anys a  assistir a l’espectacle poc edificant de cues i cues de camions. Això és el que podem dir d’una de les principals responsabilitats de l’administració de l’Estat a la qual caldria afegir els retards inexplicables en els darrers trams de l’eix pirinenc especialment a la zona de Llançà, Colera i Port-bou. I en el cas de l’Administració de la Generalitat ni la variant de Vila-Sacra, ni la de Llagostera, ni la de Santa Cristina, ni la carretera de Figueres a la Bisbal no aporten la garantia de continuïtat, seguretat i fluïdesa que els usuaris poden reclamar per la manca d’altres obres pendents i igualment urgents.

La fórmula de les obres per fascicles pot crear una falsa sensació i fer-nos experimentar un cert miratge. Però la realitat és tossuda, les cues també i l’exigència dels ciutadans i de les institucions es fa més i més clamorosa. Esperem el canvi de ritme i de política que pot trencar el ritme de les solucions en comptagotes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.