Pròleg a Vista meridional i plano de la M.L. Villa de Olot. Edició facsímil del plànol de 1854. Barcelona, Intitut Cartogràfic de Catalunya, col·lecció “Ciutats catalanes” núm. 8, 2008

Reprenem la sèrie de plànols de ciutats de Catalunya que vam començar ara fa un any amb l’edició de sis facsímils. En aquesta ocasió es tracta dels plànols de les ciutats de Manresa, Olot, Solsona i Vic que així s’afegeixen als de Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Figueres i Vilanova i la Geltrú. Amb el conjunt dels deu facsímils que ara disposarem podem tenir ja una visió força àmplia de la cartografia de les ciutats de Catalunya, de les diferents tipologies i característiques, i de l’interès singular de la cartografia històrica per tal de captar millor, amb més precisió, la realitat urbana de cada moment i la forma que va anar prenent el desenvolupament urbà de les principals ciutats de Catalunya.

L’Institut Cartogràfic de Catalunya vol continuar d’aquesta manera el seu compromís simultani amb les tècniques més avançades i d’alta precisió pel que fa a la restitució de la nostra geografia contemporània i amb el rescat de la memòria històrica com a referència tangible per a mesurar l’evolució del país, de les seves ciutats, de la seva especialització i desenvolupament i per a conèixer les causes concretes que en cada cas van portar a la materialització d’aquestes obres d’art, que combinen la seva singularitat artística i la fidelitat a la realitat física que ens intenten transmetre.

Olot, com Manresa, era al segle XIX una ciutat que havia crescut i guanyat importància gràcies a la indústria tèxtil, que va permetre una primera gran arrencada a finals del segle XVIII i en la primera part del segle XIX i que després no tindria el mateix ritme i continuïtat.

Com s’explica en la introducció, la construcció de la ciutat nova al segle XV, després dels efectes destructius dels terratrèmols, va propiciar un entorn i cabuda d’una certa amplitud per a aquestes noves activitats industrials, que s’encabirien en el recinte de la ciutat coneguda a finals del segle XVIII. Dels plànols coneguts de la vila al segle XIX, de 1821,1854 i 1874, se’n desprèn una certa atonia urbanística pels anys centrals del segle XIX, que no es trencaria fins al segle XX amb la definició d’una nova ciutat-jardí, l’eixample Malagrida, que marcaria amb tons de gran generositat d’espai aquest darrer creixement.

Tot això té interès en relació amb aquesta reproducció sobre Olot de 1854 i que devem al farmacèutic olotí Miquel Frigola. De fet, més una litografia que un plànol, on és la ciutat i la seva arquitectura, amb la potència de la parròquia l’Hospici, el Tura i el Carme, la que pren un protagonisme total, acompanyada, això sí, per un plànol del qual no consta cap relació amb la vida institucional ni cap funcionalitat concreta. Aquí la bellesa del dibuix, els solcs llaurats en primer pla, esdevé un motiu d’acompanyament del plànol que s’inclou amb una certa centralitat, però també amb clara subordinació al dibuix.

Joan Barnadas a la introducció ens posa davant l’evidència, que potser explica moltes més coses que no ens pensem, que en molt bona mesura Olot va estar una part important del segle XIX sense arquitectes. I, és clar, també sense gaire plànols!.