Pròleg a Osona i la  Garrotxa. Més junts, més a prop. El nou eix Vic-Olot  C-37. Barcelona, DPTOP – GISA, 2009

 Presentem un llibre sobre una gran obra pública. Una infraestructura de primer nivell concretada en prop de vint quilòmetres de carretera que han requerit deu túnels i sis viaductes, i una inversió de més de tres-cents milions d’euros. El túnel que salva el coll de Bracons és el més llarg, gairebé cinc quilòmetres, i és el que, per extensió, ha donat nom a tota l’obra.

 Una carretera que substitueix un llarg recorregut de muntanya, ple de revolts, i difícil, tant com atractivament engrescador pel paisatge que travessa. Un vell traçat pensat per salvar el coll en d’altres temps i amb mitjans diferents. A poc a poc, l’atractiva carretera ha anat esdevenint, com ho feu abans el camí Ral, un testimoni d’altres èpoques. Potser és una paradoxa, però és real. Com més ràpids han sigut els mitjans de transport, menys s’ha fet servir l’antiga carretera i més i més lluny han estat les comarques de la Garrotxa i Osona. Comarques veïnes, comarques que es toquen, comarques que històricament han tingut molts contactes i que amb el temps s’han anat distanciant fins a donar-se l’esquena. Aquesta és la realitat que ja van percebre, en el passat, els responsables de la Junta de Comerç o els tècnics de la Generalitat de Catalunya, que van anar definint la necessitat d’apropar de nou les dues comarques i de fer-ho amb una infraestructura moderna i eficaç.

 Aquest era el repte i el túnel de Bracons i els quasi vint quilòmetres de carretera ha estat la resposta.

 Una resposta que durant cinc anys ha estat la pedra de toc del Govern de Catalunya, primer sota la presidència de Pasqual Maragall i, ara, de la de José Montilla. Per a molts Bracons seria la demostració de la incapacitat dels governs de progrés per fer infraestructures de gran nivell, per a uns altres podia ser la demostració de l’ambigüitat de les polítiques ambientals dels governs de coalició. Al final, el resultat desmenteix tots els temors. Ho dic amb el convenciment que s’ha fet el que s’havia de fer. Ni més, ni menys. S’ha fet l’obra com calia, i s’ha fet sense escatimar cap recurs a les mesures de caràcter mediambiental que una orografia delicada i un paisatge sublim exigien.

 Ho hem dit de moltes maneres i no em cansaré d’insistir-hi. Bracons va començar l’any 2003 i ha acabat ara. El mèrit és, doncs, per l’any 2003 dels que la van començar, ho és també dels que l’han fet, l’han continuat i l’han acabat, i és també dels que, estant-hi en contra, han exigit una revisió a fons del projecte original per tal de dotar-lo de més coherència tècnica i territorial.

 No vull alimentar cap polèmica, però vull deixar les coses clares. La carretera té més de deu quilòmetres de tres carrils en els trams amb pendent, i el túnel principal té els mateixos carrils, tres, que tenia el projecte original. Però s’ha baixat de cota, s’han reduït del vuit al sis per cent els pendents i s’ha  endolcit una autovia que era innecessària i redundant. Per què quatre carrils si el túnel en té i en tenia tres? Vet aquí, segurament, la clau de la racionalitat i el realisme del Govern a l’hora de donar l’empenta definitiva a un projecte que, per a molts, havia de ser la pedra de toc, com he dit, de la seva credibilitat.

 Davant d’aquest llibre, totes aquestes consideracions potser són innecessàries. Estem davant d’una carretera amb vistes. Davant de tanta bellesa, davant d’una nova descoberta territorial, davant de la immensitat i la suavitat, a vegades abrupta, dels cims i de les valls forestals, agrícoles i ramaderes, tots els aspectes polèmics queden en un segon terme.

 Deixem-nos seduir, alhora, per la tècnica i pel paisatge. Osona i la Garrotxa contenen tresors mil·lenaris que conformen una geografia física i sentimental de primer nivell que, ara, aquest llibre i aquesta carretera ens volen ajudar a descobrir.

 Deixem-nos endur per les emocions i pels sentiments i fem honor simultani als cors encongits dels que patien per un paisatge bellíssim i dels que somniaven trencar un aïllament secular. No sempre és possible la quadratura del cercle, però aquesta vegada ens hi hem aproximat.