El Punt Avui

En el seu moment em va escandalitzar la convocatòria repetida d’unes eleccions legislatives. Mai no vaig esperar gaire res de bo d’aquesta segona convocatòria i poc o molt n’he anat deixant una certa constància en aquesta columna. Fins i tot em vaig permetre una piulada per comentar el resultat de les eleccions que venia a dir que diguessin el que diguessin tots havien perdut. Sobretot perquè el panorama resultant posava de manifest una polarització accentuada i l’emergència d’una potent força d’extrema dreta.

Ara i en el tortuós camí cap a la constitució de la nova legislatura, l’elecció de les meses del Congrés i del Senat, i les consultes per a una investidura, m’esgarrifen les declaracions tòxiques que fan dirigents de Vox i del PP emparant-se en uns suposats principis constitucionals a partir dels quals insulten i desqualifiquen la seva pròpia consciència democràtica i constitucional negant legitimitat a totes les altres forces polítiques.

Si cualla una majoria d’esquerres benvinguda sigui i quan abans millor.

Mentre però des de Catalunya hem de passar el sarampió i veure com des de l’espai post convergent, des del furor del convers, els seus representants exhibeixen una puresa que no han practicat mai, passen per alt l’habilitat en la negociació i el pacte que sempre havien posat a contribució els seus dirigents i desqualifiquen els dirigents d’Esquerra Republicana que s’asseuen a la taula de la negociació amb representants del Partit Socialista. Com ells també fan per cert i enlloc no està escrit que defensin uns suposats principis del catalanisme amb més eficàcia ni tampoc amb més puresa radical que els altres negociadors.

No sé en què quedarà tot plegat. Si sé però que la gesticulació, les declaracions, els posicionaments conjunturals i les desqualificacions hipotequen greument les possibilitats de governació plausible allà i aquí.