Diari de Girona

M’aturo sovint a la plaça de la Catedral. Busco amb una visió fugaç, però contundent, impregnar-me de la Catedral, abans de sortir a primera hora cap a Barcelona. Ho faig com mai no ho havia fet abans; amb una intensitat diferent, amb set de trepitjar llambordes, intuir el carrer i la vida, veure gent, admirar la façana de pedra neta i polida, embadalir-me un moment. Faig de badoc instantani una mica babau. M’agrada la Catedral, me l’estimo, començo a conèixer-la, m’hi he familiaritzat. En part puc dir que li he perdut la por i el respecte i he guanyat admiració. Entro després al Col·legi d’Arquitectes i esmorzo amb un punt de displicència i de recança. Veig entrar els treballadors de l’Audiència i de l’Arxiu de l’Ajuntament, i alguna vegada els de la Caixa d’Arquitectes. Són uns minuts excepcionals que assaboreixo intensament. Intercanviem unes paraules amb la Sònia, que ja només té pensaments per al seu casament i alguna vegada amb l’Elena, que condueix el negoci amb eficàcia com si fos una petita república independent femenina. Són també moments de canvi en el personal del Bau-bar: la Mònia a Barcelona i la Iris a Banyoles, exploren nous camins i noves activitats a les seves vides. Amb un punt de nostàlgia de Maià, la Mònica; amb esperit emprenedor i valent la Iris. M’hi assec quasi a tocar el finestral de la meva primera classe de pàrvuls de les Escolàpies, prenc un tallat, menjo una barreta amb pernil dolç, fullejo algun diari, i enfilo el camí de la pujada a la Catedral, la plaça de Sant Domènec, el passeig fora muralla fins anar a trobar l’autopista.

Responc així a un cert magnetisme, entre la tendresa i l’atavisme. M’agrada contemplar l’èxtasi monumental i la quotidianeïtat planera de l’esmorzar, i em sento còmode i a gust.

Però tant com admiro la Catedral, com es va fer i qui la va fer, estic sorprès i perplex per la decisió de cobrar per entrar-hi.

No pas perquè no entengui les necessitats del Capítol per atendre les despeses de manteniment, sinó pel fet que es trenca ara una tradició arrelada en el temps i interioritzada per la ciutadania.

Ja sé, fins i tot, que moltes altres Catedrals, d’aquí i de fora, cobren. Però aquí a Girona havíem pensat un altre model. Havíem somniat que quan estigués a punt el nou Museu, quan s’haguessin acabat les obres del Pla Director, quan la Catedral es pogués mostrar en tota la seva esplendor, l’entrada al recinte de la Seu seria lliure i finalment ho seria també l’entrada al Claustre. Pensàvem que una gestió eficient del Tresor i el Museu, i potser algun recorregut pel sobreclaustre, l’absis, el trifori i el campanar serien pagant, però que la resta, la nau i el claustre serien de lliure accés per a tothom.

Em reca i em dol haver-me equivocat, i penso que n’hi hauria hagut prou amb els ingressos que he esmentat per a mantenir tot el servei de la basílica i assegurar una manifestació resplendent de la Catedral a la ciutadania.

No goso ni jutjar-ho. Només apunto que no pensava que hagués de ser així quan vam promoure el primer conveni i més aviat tenia esperança que tancaríem el cercle que havíem encetat amb la transició demòcratica i que a Girona tenia un model específic.

Ara em miraré la Catedral amb més recança però amb la mateixa admiració.

M’agradaria pensar que encara hi som a temps, però si no, tant se val, tot i que tinc l’íntima convicció que la Catedral no té preu.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.